Thessalònica,
29 de juliol de 2016
Els relats, millor curts,
inconnexes, potser innocents i
normals al principi, i a poc a poc
complicant-se la trama (al·legoria a la pel·lícula relatos salvajes).
800 són els euros
que es gasten cada dia a mercat els d’EREC per comprar verdura fresca diària
per a cada camp, 5 dies a la setmana, estem parlant de més de 300 famílies.
Si t’acostes al
poder -que atrau, segur- et pots enlluernar, et pot abduir, pots sortir
malparat o escaldat o una mica de tot, però el contacte segur que no és anodí.
Quina autoritat
moral (per jutjar i decidir) podem tenir
quan venen en fila a buscar les verdures i tenen el carnet duplicat, no
actualitzat, no en tenen o intenten passar dues vegades?... Visceralment ens surt
la supèrbia, la prepotència i la nostra particular justícia.
Els fills són un
principi de realitat que et situa i re-situa de cop: fan a estones de lleure d’educadors,
comencen a tenint alguna professió,
parella potser, treballen, o marxen de casa i
aquests dies, a més, m’han cuidat i protegit. I pensant, potser,
segurament el millor d’aquests dies ha estat compartir amb ells minut a minut,
intensament, connectant: meravellós!
I contenta per la
Joana, que ha pogut fer de sanitària en un moment crucial de la seva carrera
professional!
Unes paraules
d’homenatge als camps ja desnonats d’Eko-Station i Idomeni, personificades en
la Jordina, la companya coneguda aquest dies: marxosa, decidida, llesta com la
fam, amable, d’Olot... Varem parar a l’estació de servei i varem fer un silenci
sobre la gespa despullada de tendes i persones d’Eko-Station, però plena de
records i de tristor.
Vasilika: punt i
apart, un altre camp, un altre món, herència dels dos anteriors, es nota (ja
n’ha parlat el Xavier). Et xucla, t’absorbeix, també t’atabala i et fa un
encanteri! Hi vaig notar cert desbordament emocional!
La Jordina hi va
trobar un container amb una pintada que hi havia a Idomeni, el mateix, si,
impactant!
Jo finalment em vaig
trobar amb les dues infermeres, amb les que havíem de fer el primer equip del
Clínic: moments intensos amb elles, un psicòleg, gent... em varen començar a
explicar com estava de desanimada la gent, que havien trobat armes, que hi
havia anat la Interpol, que hi havia tensions entre kurds i sirians, que hi
havia voluntaris lliures des de feia molts dies i estaven molts cremats!
Avui s’ha posat en contacte
amb mi l’organització Rowing Togheter per si volia venir aquí, a Grècia, a fer
de metge, pel setembre, els hi he dit que ara estava aquí i que de moment demà
tornava a casa. La psicòloga que col·labora amb ells, la Sara, també m’ha estat
enviant WAs, intentant organitzar uns grups des de Barcelona per als voluntaris
que tornen, algunes psicòlogues de l’Hospital també tenien interès en fer
alguna cosa.
Per cert, ahir al
migdia em van trucar de l’Hospital dient-me que si em volia quedar, que ja havien signat el conveni. També em van
explicar que el “primer equip oficial” sortirà a mitjans d’agost, però que
havien preguntat a París (la central de l’ONG) on i quina feina podia fer jo i
que estaven pendents de resposta. Ja que la meva situació era
excepcional (com la de les meves companyes infermeres); si volia em podia
quedar pel meu compte, buscant un lloc on allotjar-me i que ja em dirien on podria treballar, tot això lligat a quan
tots els papers estiguessin en ordre.
Sense comentaris.
A la tardor... farà
menys calor.
I hi segueix havent
i seguirà sent-hi tota una gran xarxa de persones i de relats encara per
escriure’s però que ja es van teixint...
Sílvia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada