Guillem de Mediona

DESPULLANT-ME... UNA MICA

Thessaloniki, 25 de juliol de 2016

Jo no en sé pas massa d’escriure, tan de bo en sabés ja que tinc el cap a cent per hora i el cor a mil!

Envejo als que escriuen quasi just allò que jo vull dir i sento... que hi farem!

Però m’hi vull esforçar ja que tinc ganes –necessitat vital i egoista- de compartir algunes de les sensacions, situacions i sentiments que bullen dins meu i sinó hi ha perill d’explosió!

Primer quatre paraules sobre el canvi imprevist del meu status aquí, resumint: he tornat als orígens, estem aquí com a projecte de família intuït i iniciat ja després d’haver vist To-Kima. Rescat al mar Egeu a TV3 (us el recomano). I per cert més recentment també a TV3 han fet My Friend, en la línia....

Però jo clar, he hagut de fer un canvi de xip, volia conjuntar el projecte familiar amb el laboral-personal: tot un repte, que finalment no ha coincidit en el temps però si en l’espai...i aquí el meu acte d’humilitat que tan bé explica el Capdevila (després d’haver escrit sobre el projecte del Clínic), casual, providencial i adient com sempre Carles!

I no em vull escaquejar i dir que el Capdevila ja ho ha dit tot per mi, no.

M’agrada (i no tinc clar que em costi) estar diluïda en el grup i no sobresortir massa per res o en tot cas per ser la més gran (?), la que té menys força i traça, la que es cansa molt, la que sap menys anglès, la que calla, la que no mana res, la que rep ordres amables però de vegades contradictòries de nois i noies que podrien ser els seus fills, la que es deixa cuidar pel fill...

Giannitza, on treballa la Joana

Sí, al menys per a mi, és un gran exercici d’humilitat aquest d’estar sense armadura, sense bata, sense el “doctora”, sense la prepotència malentesa i fins i tot inconscient.

M’agrada no donar res per suposat, partir de zero, sentir-se nua i fer vergonya fins i tot.

Reconstruir-se, desentortolligar-se, recomposar-se, en definitiva, deixar-se anar, tot plegat cansat, novedós, però estimulant i un molt bon exercici que estic encantada de poder fer, admirada de poder-ho fer a les meves anyades, encara que sigui una mica, uns dies, com “de broma”, però pres molt seriosament i!

I pensareu, però que carai està fent? A veure, a nivell material i físic res important, una nimietat. A nivell personal i simbòlic una prova i un repte per a mi (em recorda en diversos aspectes la setmana del camino de Santiago fet en parella fa 5 anys, o l’estada a Guatemala de fa més de 25, potser comento en un altre moment les similituds i els records semblants).

Ahir i avui hem fet en família, en grup i individualment, bosses i més bosses (més de 500) de vegetals per a diferents camps (i sota les ordres d’EREC). Ahir al cap d’hores de fer-les les varem desfer, ja que no van poder ser entregades, ens van explicar que això encara no havia passat cap dia!

El Xavier ja ha explicat el per què de tot plegat fins a on ho podem entendre.

Avui operació similar (sense tornar a desfer bosses) ja que els hem pogut entregat al camp de Cherso (per cert, per a qui la coneixeu, és el camp on va estar la Maria Rovira, al Roger per tant li ha fet especial il·lusió entrar-hi i una mica d’esquitllada ens hi hem esmunyit més del compte per rememorar coses que ens havia dit la Maria, passejar-hi i fer fotos especialment dedicades).

I avui també he plorat davant la presència, contacte i mirada directa i propera d’aquests nens, nenes, homes i dones que, malgrat el que viuen dia a dia (inimaginable per a ells i insuportable d’imaginar per a nosaltres), et somriuen i et donen les gràcies.

Cherso, a mig repartir

Per cert -no patiu- les llàgrimes queden diluïdes i dissimulades amb la calor, la suor, el somriure, el gest i la paraula que et surt espontàniament, encara que també contradictòriament, ja que, malgrat tot i com diu el Roger, l’admiració que causa la seva dignitat et captiva, però a l’hora la tristesa profunda de certes mirades, sobre tot de les dones, et sacseja per tot arreu.

I poc a poc, amb el pas de les hores, m’he anat garratibant els músculs del coll, que no pas els sentiments, que estan més tous i vius que mai!