Estimades, estimats tots:

 

Sempre prefereixo escriure a parlar sense un guió precís, així mesuro molt més les meves paraules, no dic massa bestieses i, de vegades, fins i tot no m’oblido res d’important.

El motiu d’aquesta carta, —sabeu sobradament que m’agrada escriure—, és que voldria acomiadar-me de totes i tots vosaltres d’una manera especial. Avui, amb tota seguretat, és el darrer dia que estarem tots junts i amb prou calma, i per això no vull deixar passar l’oportunitat de dir-vos alguna cosa des del cor.

Aquest curs m’heu fet feliç, molt feliç. Al vostre costat m’he sentit realitzat en un munt d’àmbits: acadèmic (us he vist aprendre i vibrar amb la biologia); afectiu (us he estimat i m’he sentit estimat per vosaltres); transcendent (a Taizé hem pregat, parlat, plorat, compartit i viscut tant i tan intensament com poques vegades abans); literari (em vau voler acompanyar el dia de sant Jordi i això em va omplir a vessar); m’heu incrementat l’autoestima (m’he sentit útil acompanyant-vos en processos personals i he rebut de vosaltres agraïment a dojo)... Per a mi, un cop més i encara als meus 62 anys, estar amb vosaltres és un divertiment, un privilegi i un autèntic plaer; és mantenir-me arrelat a una vida jove i desbordant, la vostra, talment com si vosaltres fóssiu un “alter ego” del retrat de Dorian Gray, però de “bon rotllo”. He guanyat i aprés un munt de coses al vostre costat i, a sobre, ser-hi, m’ha permès guanyar-me la vida. Us ho asseguro, aquesta és la fortuna més gran: treballar en allò que estimes, passant-t’ho bé i a sobre cobrar per fer-ho!

Per tot plegat, no tinc altra cosa que l’agraïment, un GRÀCIES enorme, a tots en conjunt i a cadascun de vosaltres en particular. Gràcies a totes i tots, per ser avui amb mi compartint aquest instant, que no vol ser un final, sinó un “fins demà”.

Porto setmanes pensant que avui us volia fer un regal, oferir-vos quelcom de molt personal per a vosaltres i que sorgís del més íntim de la meva persona. Rumiant-t’ho, he reflexionat sobre què era allò que em definia d’una manera fonamental, i està clar: la meva família, la meva professió (és a dir, vosaltres i la biologia), la Guàrdia Pilosa (el meu poble), passejar gaudint de la natura, escriure i cantar.

Això són un munt de coses i malauradament avui no us les puc donar totes, només us puc oferir aquest petit un tast. Tots heu conegut la Magalí, alguns també a la Sílvia; ja teniu la meitat dels de casa, és un bon principi. Portem deu mesos compartint la passió per la meva vocació, l’ensenyament i la biologia, per tant això també ho tenim. A la Guàrdia Pilosa hi estic gairebé tot l’estiu, hi esteu convidats; si hi vinguéssiu us podria mostrar una natura diferent, lluny de turistes i populismes (platges i Pirineus), i hi podríeu descobrir la bellesa de la Catalunya interior i rural; entenc que és més que complicat, però ja ho sabeu i ho repeteixo, esteu tots convidats, junts o per separat.

Em queda poc més per compartir: escriure i cantar. Però a la vegada és el més íntim i personal, el que em deixa més despullat davant vostre, perquè expressa realment com sóc jo, algú força diferent a com em coneixeu vosaltres: sensible, insegur, tímid... I per això escric. Vet aquí el perquè d’un comiat d’aquesta manera, perquè és la manifestació més sincera de la meva persona i del meu agraïment, i perquè perdurarà en vosaltres i en mi.

També us vull fer avui un regal musical. No puc cantar, necessito a seixanta companys, però sí tinc una gravació, on jo i la Sílvia hi cantem; és una peça que fa anys cantàvem un munt de vegades, era el nostre bis habitual als concerts; malauradament ara ja no. Quan la interpretàvem ens distribuíem tot el cor per la sala, barrejats entre la gent, i els cantaves de ben a prop, per a ells, i allò es convertia en una catarsi de sentiments en què sovint molts ploràvem, públic i cantaires. Malgrat ja no la cantem, continua sent una de les obres amb les quals he i m’he emocionat més cantant.

L’autor és Joseph Rheinberger, alemany, de la segona meitat del segle XIX, molt conegut a Alemanya, i molt desconegut a Catalunya. L’obra es diu “Abenlied”, “Cançó del capvespre”. Evoca els dies després de la mort de Jesús, un jorn en què els apòstols marxen de Jerusalem i van cap a Emmaús. En el trajecte se’ls acosta un desconegut, fan el camí junts i parlen profundament del viscut els darrers dies. Quan fosqueja, li proposen que es quedi amb ells perquè el viatge al seu costat ha estat ple i intens. I quan sopen plegats, descobreixen que aquell que els ha acompanyat, que els ha parlat, que els ha ajudat a entendre el dolor de la realitat viscuda, és el mateix Jesús. Aquest és literalment el meu sentiment d’aquest curs al vostre costat: hem tingut uns mesos meravellosos, plens d’emocions, intensos en les vivències profundes compartides, i per damunt de tot entranyables. Com us he dit abans, heu estat un regal per a mi!

Us convido a què tanqueu els ulls i us deixeu portar pels sentiments que us evoqui la música.

Abenlied. Joseph Rheinberger. Cantiga.

He i heu tingut molta sort de conèixer-vos i de tenir-vos els uns als altres com a companys de classe; sou unes persones meravelloses. Us heu potenciat en tots els àmbits, començant pel personal i seguint pel grupal i social; però en aquell que aquí a escola més us interessa, en l’acadèmic, no sou conscients de fins a quin punt us heu ajudat. Si no fos pel grup tots hauríeu tret pitjors notes, i alguns probablement no haurien superat el curs. Els uns als altres us feu millors, persones i estudiants. Un, mes un, més un, més un... no feu vint-i-vuit, en feu molt més. Aquest és el gran secret d’un grup, d’una parella, on un més un hauria de fer sempre més de dos.

I encara tinc un darrer regal, aquest també personal, individual per cadascun de vosaltres. Està en el fons de la caixa. Obriu-la de costat, mireu dins, veieu el regal i torneu-la a tancar. Respecteu la intimitat de cadascú en el descobriment. És el millor regal que tinc per oferir-vos a cadascun de vosaltres, no n’hi ha cap de més bo, us ho asseguro. Rebeu-lo i gaudiu d’ell, és una joia immensa. Quan l’hagueu descobert, en silenci, passeu la caixa tancada al vostra veí, i no parleu. Deixeu que cadascú pugui rebre verge el seu meravellós regal personal.

Dinàmica de la caixa tancada.

Realment, el regal més valuós que us puc oferir a cadascú de vosaltres sou vosaltres mateixos. Cuideu-vos, treballeu-vos, valoreu-vos, respecteu-vos, perdoneu-vos, i per damunt de tot estimeu-vos... perquè sou, cadascú de vosaltres, un preciós tresor. Gràcies per haver-me regalat la vostra companyia al llarg d’aquest curs.

Això ja s’acaba, i només ens queda pensar en allò que teniu pel davant. I què hi ha?

Un estiu en què hi haurà moments per a tot: viatges llunyans i a l’orxateria de la cantonada; estades a empreses, compromisos personals amb els desafavorits, camps de treball a l’estranger; piscines, muntanyes, ciutats i boscos; avorrir-vos i divertir-vos; balls de festa major, enamorar-vos i desenamorar-vos; platges exòtiques i la Barceloneta; i, i també, heu de trobar espai per acabar el TR, i si no l’encerteu a trobar, el setembre us maleireu.

I de cara al curs vinent hi haurà de tot: algú, potser, anirà a una altra escola a fer uns estudis diferents; si algú marxa, jo a hores d’ara no ho sé, estic segur que no t’oblidaràs de nosaltres i nosaltres no t’oblidarem a tu, i ens continuarem portant durant molt de temps els uns als altres fortament gravats al cor. També ens quedarem aquí la majoria, que jo sàpiga tots, i passarem de curs, n’estic convençut, i ens retrobarem a segon encara que no tots a la mateixa classe perquè alguns canvieu de modalitat de Batxillerat. Si tot segueix com està previst jo us faré la biologia, però ja no seré el vostre tutor. I tornarem amb les explicacions, i els rotllos, i els exàmens, i els exercicis, i a patir. Probablement vindrà algun nou company, i potser us barrejaran amb altres classes i serà diferent; ni millor ni pitjor, diferent, i us haureu d’adaptar, com ho heu fet enguany, perquè d’això es tracta el viure: adaptar-se cada dia a una realitat que va mutant. Però jo seguiré estant aquí, i sempre que ho vulgueu em tindreu a prop per parlar personalment; disposeu-ne.

I per acabar només em resta enviar-vos amb una benedicció:

Que la vida us porti mil experiències diverses, i que les gaudiu desaforadament, intensament, bojament, profundament... Que la vida us faci riure a desdir, plorar com si no hi hagués un demà, estimar amb passió adolescent, patir com si fos la fi del món... perquè tot això és bo i us farà créixer. Però que quan vinguin maldades, perquè en vindran, a ser possible que us trenquin, però només fins al límit d’allò que pugueu resistir. Formeu-vos acadèmicament amb tenacitat per tal d’estar preparats per quan la sort us somrigui, perquè us somriurà. Atreviu-vos a confiar en l’altre, perquè el màxim que us pot passar és que ell us decebi; ell, mai vosaltres. Goseu enamorar-vos, i estimar a cor ple, però no només a les persones, també als paisatges, als llibres, a la natura, a la música i a les experiències. No us sàpiga greu plorar, i encara menys riure. Divertiu-vos, però per damunt de tot divertiu als altres, i feu-los feliços. Viviu la vida amb amor, sí, però sobre tot amb humor. Lluiteu i treballeu per vosaltres i pels que us envolten, per la vostra vida, i, en l’empeny, reconeixereu la felicitat de viure, la vostra felicitat.

Déu, la meva estimació sincera i el meu record us acompanyarà sempre.

 

XAVIER