dijous, 17 d’octubre del 2019

ALTRES SENTÈNCIES

Barcelona, 16 d'octubre de 2019

Una pudor de cremat esgarrifosa a passeig Sant Joan.
Mossèn Cinto ho ha plorat tota la nit.
Caldrà que ho plori també una mare?

dijous, 22 d’agost del 2019


HOMENATGE A UNA ALTRA MARE
Barcelona, 23 d’agost de 2019, en record del passat 26 d’abril.
Avui t’hagués trucat, Mercè, tot i que, com darrerament em passava, no hagués sabut com dir-t’ho. I tu m’haguessis parlat, llargament, dels teus fills i nets, i dels seus nous camins, i jo no hagués encertat a posar-hi cullerada. Cap al final de la conversa t’hagués parlat, precipitadament, del viatge a Islàndia, i dels meus fills –per compensar–, i de la sogra, que la tenim mig estiu a la Guàrdia, i de la novel·la, que no hi ha manera de publicar-la... I sobre tot, t’hagués felicitat l’aniversari, i tu m’hauries respòs: “mai falles”.
I de nou hauríem penjat. Tu, no ho sé, però jo amb aquella desagradable sensació que darrerament tenia quan parlava amb tu, de no entendre què passava; amb aquell sentiment de no arribar-te com abans, de no saber trencar unes barreres invisibles que mai he entès com es van aixecar i en què consistien.
I fins al teu sant, per Festa Major, i després fins a Nadal, i de nou a mig curs quan venies sense avisar un matí a escola. Repetir una vegada i una altra el mateix guió, per part meva reviure la mateixa sensació, tan incòmoda.
I jo a esperar, la propera ocasió per intentar transmetre’t el meu etern agraïment perquè em vas donar llum, perquè em vas regalar l’aire per respirar, perquè em vas obrir l’espai per caminar, perquè em vas retornar la vida. Però aquesta propera ocasió, malauradament, ja no tornarà.
No et podré reconèixer, Mercè, la teva immensa capacitat de ser mare, i d’estimar, gratuïtament; d’acceptar el pas dels altres, de callar quan tocava; d’acaronar i d’eixugar llàgrimes; d’il·luminar el pensament dels altres; d’obrir-los camins. D’acompanyar-los en la digestió de la seves realitats; d’ensenyar-los a assumir la pròpia vida –fos com fos, sempre meravellosa– i a estimar-la, per ser la única que tenien, tot i les seves òbvies imperfeccions, i a tirar endavant amb ella. D’empassar-te el teu criteri quan entenies que per damunt de tot estava la llibertat de l’altre; d’encertar a dir la paraula justa; de no donar consells... El que et deia abans, de donar vida, de ser mare.
Mercè, vas ser prou valenta per acceptar reviure el teu dolor més profund, per tal d’acompanyar-me en un de molt semblant, i al bell mig d’aquell huracà, vas regalar-me serenor, perspectiva i esperança.
Mercè, hi ha altres maneres d’esdevenir mare, i tu, amb mi, les vas encertar totes. Gràcies, eternament gràcies.
Xavier Andreu

divendres, 19 d’abril del 2019

CRÒNICA DE LA DIADA

Barcelona, 11 de setembre de 2018
Fa un any ens dèiem, mig enriolats: “la propera diada la celebrarem a la platja”. Somiàvem en un país independent i en què les reivindicacions ja només serien un record volgudament llunyà. I ves per on ens tornem a trobar a les mateixes, o no, encara pitjor.
Però si una cosa ha quedat clara per part de tots nosaltres, és que la nostra resiliència és a prova de porres, exilis i presons. Que sí, que la nostra voluntat de supervivència com a poble fins ara no l’ha torçat dictadures, ni guerres de successió, ni decrets de nova planta; per això, menys ho farà un 155, per molt descarat que sigui. Sí, hi vam tornar a ser: el poble mai decep.
La Diada cada any és diferent, la de tots, i la meva particularment. Hi ha hagut anys en què he sigut un més, submergit en l’anonimat de ser poble i prou, com la de l’any passat: passejar al matí pel centre, visitar el Fossar de les Moreres i el monument a Rafael de Casanova; i a la tarda al meu tram, sense cap compromís més enllà del de gaudir-hi i ser-hi. En canvi, en la del 2014, a casa ens hi vam implicar fins al coll, fins a l’extrem de tenir l’ordinador que organitzava tots els voluntaris hackejat, i el mòbil trucant des de dies abans nit i dia, contínuament, sempre amb un interlocutor anònim a l’altra banda... “y ahí lo dejo”.
Enguany he fet de voluntari en el tram on ens hi vam inscriure, i també ha estat una Diada maca, diferent. Al matí, ben d’hora, descarregar la furgoneta que portava tot el material per al tram; en aquest moment descobreixes que hi ha qui encara s’ha aixecat més d’hora, o potser no ha anat a dormir. Muntar carpes i taules per a la paradeta de merchandising de l’ANC, que va treballar a preu fet fins a exhaurir les existències. Penjar domassos i cartells, indicadors de tram i informatius; disposar d’un escala i no patir de vertigen és imprescindible. Sembla poca cosa però ens hi vam estar tot el matí.
Un recés llarg per fer un mos i a les tres tornàvem a estar tots prests per allò que convingués. A aquesta hora s’hi van incorporar els voluntaris que venien de comarques. Dividir les feines: vosaltres les banderoles per a quan passi l’onada, vosaltres a controlar les cruïlles de carrers, vosaltres seguretat, vosaltres les polseretes pels nens, vosaltres porteu l’aigua als castellers, vosaltres, sanitaris, quedeu-vos per aquí... i el cap de tram, el més “pringat” de tots, coordinant-ho, amb un ull al tram i l’orella a tot el que li arribava de l’organització.
A les cinc tothom al centre de la Diagonal; va caldre empènyer la gent cap allà, s’hi estava tan bé a l’ombreta. Escoltar la radio i informar als dels voltants. I fer callar la gent per sentir el “toc de matines”: les gralles, precioses, i el silenci, esborronador; per a mi el més commovedor de tota la Diada. I amatents a què arribés l’onada, com una espiga més en un camp immens de blat, tot esperant que el vent la gronxés. Van passar dos assajos en direcció contrària. I arribà la de veritat, com una exhalació, i a cridar a cor que vols, cadascú el seu, jo, llibertat, pels presos, pels refugiats, per Catalunya.
I de mica en mica marxà la gent, els de fora i els més grans, cap a casa, i els joves, cap al concert d’Omnium; a més d’un ja li corria la festa per la sang.
Començà aleshores el moment de recollir. La gent ens va arrencar tots els domassos; mil gràcies, perquè ens va estalviar molta feina; segur que a casa seva lluirien un munt de dies més i farien millor servei. Cartells i cordills, cúters i tisores, escala amunt i escala avall; carpes i taules, banderoles i aigües, caixes, papers i eines, tot cap a la furgoneta... semblava que no podia ser, però es recollí més que de pressa. I marxar cap a casa, amb el cos cruixit –Xavier, ja no estàs per tanta brega–. Dutxa i sofà, i veure el TN vespre resistint la son. I gaudir immensament de les imatges de tot el que hem fet, un any més, com a poble. Que n’aprenguin!
N’estic convençut, algun any podrem anar a la platja, o de pont llarg a una ciutat europea, o a buscar bolets, que enguany ja s’hi fan i m’esperen.
Xavier Andreu

dijous, 18 d’abril del 2019


JUDICI IGNOMINIÓS
Barcelona, 19 d’abril de 2019
Des que va començar el judici als presos polítics, des que va aparèixer publicada aquesta foto ignominiosa, que vull escriure. Però, com altres vegades, ho he volgut fer des de la serenor, allunyant-me el màxim possible de la ràbia que tot plegat em produeix. No crec que ho aconsegueixi, però ho vull escriure d’una vegada.
Aquest temps de pausa, tanmateix, m’ha permès llegir dos llibres molt diferents i paradoxalment tots dos escrits des de la mateixa presó: el del Joaquim Forn, íntim i empàtic; i el del Raül Romeva, reflexiu i proactiu. Tots dos m’han ajudat a aprofundir sobre les meves conviccions: què penso i com lluito per allò que sento important. També m’ha permès fer una mirada enrere des de la complicitat per algunes lluites compatides.
Tota bandera m’angunieja, tot himne m’incomoda, fins i tot els que sento visceralment com a meus, i actualment voleio la senyera i canto els segadors únicament perquè són un crit contra la repressió. Però aquelles banderes i aquells himnes que m’oprimeixen, que em són imposades, no ho voldria, però han aconseguit que em repugnin.
Jo, com Raül Romeva, com Jaume Asens, per damunt d’independentista, que també, em sento sobiranista; i abans que sobiranista sóc militant de la no violència. Vet aquí una clara jerarquia en les prioritats. Tot i estimar-me profundament la meva llengua i cultura, i sentir com a necessitat imperiosa la independència com a única eina per protegir-les, tot i això, ho reitero, la independència no la sento com una fita en sí mateixa, sinó que per a mi és una eina per assolir quelcom de superior: la nostra sobirania com a poble i la creació d’una república social, participativa i eminentment solidària. Aquesta hauria de permetre’ns gestionar amb intel·ligència el territori, tenir cura de la parla i cuidar les nostres vides, especialment de les dels més desprotegits, des de la proximitat, i per tant d’una manera clarament més eficient, i més empàtica amb la realitat, simplement pel seu coneixement proper.
Des que em vaig declarar Objector de Consciència al servei militar, el gener de l’any 1981, sento profundament que la consciència personal està per damunt de la llei, acceptant que precisament per això, la llei em pot perseguir i empresonar; i ho assumeixo, de la mateixa manera que ho han entomat els nostres polítics empresonats i exiliats. Ells, amb un valor afegit, pel fet de ser els nostres representants escollits precisament per fer allò que van fer, encomanats pel nostre parlament.
Veig amb claredat que la democràcia s’ha de defensar cada dia, perquè el poder ens la vol prendre, i si ens descuidem fins i tot ens prendrà la paraula, ja que no pot el pensament. La democràcia no és una situació estable o eterna, s’ha de conrear, expressament, perquè els interessos, i no només econòmics, no la perverteixin, no la devaluïn, no la manllevin. ¿Com podria transmetre als meus fills, als meus alumnes, aquesta necessitat imperiosa, fins i tot a aquells que repudien el groc i s’estimen més el roig?
Com diu el Raül Romeva en el seu llibre Esperança i llibertat: “El rumb ja el tenim establert. Simplement l’hem de seguir, amb el cap ben alt, la mirada llarga, el verb serè i la mà estesa.”
Però avui volia parlar del judici, i vet aquí que porto una bona estona fent-ho de conviccions. Potser també em calia fer-ho.
Aquestes darreres setmanes, ja mesos, he seguit tot el que he pogut al·legats i testimonis, paraules, advocats i fiscals, jutges i policies, persones, i els nostres presos polítics, ostatges d’un poble apoderat. He vist poc i he sentit molt, amb les oïdes i amb el cor. M’han sorgit unes paraules, com a fites clau d’un judici que també és contra mi i el meu poble, perquè és això el que realment està succeint aquests dies al Tribunal Suprem.
Dignitat. Quina millor definició puc trobar a les paraules dels nostres presos, de tots ells, cadascun amb les seves particularitats: La lliçó magistral de l’Oriol Junqueras, i la cadira sempre buida; quant n’han d’aprendre aquests polítics, fiscals i magistrats esteparis! La solidesa del Joaquim Forn; el desig venjatiu de l’Estat per haver resolt envejablement amb els Mossos els atemptats de l’agost del 2017, davant la sospitosa passivitat del Gobierno. La fortalesa del Jordi Turull, l’acusat convertit  en acusador; a la Meseta encara no han entès res, tot i la consulta i el referèndum, el 155 i el segrest del govern, segueixen sense tenir ni idea d’allò que vivim realment a Catalunya. Les solvència del Raül Romeva i de la seva trajectòria professional els va desmuntar tots els fonaments d’una imaginada violència; i encara n’hi ha qui ens acusa de no haver sortit de l’ou. La bonhomia del Josep Rull i la seva defensa de la nostra parla; i n’hi ha que segueixen prenent-s’ho com una ofensa. La dolçor de la Dolors Bassa, i a la vegada la seva fermesa en la defensa del dret a la vaga i a la protesta pacífica davant d’un poder abassegador. La serenor del Jordi Sánchez en la denuncia de la resposta venjativa d’un estat, enfrontat a un poble decidit a lluitar pacíficament per la seva supervivència; i segueixen sense entendre absolutament res. La rauxa colpidora del Jordi Cuixart, sentint-lo fins i tot vaig plorar,  la seva passió en els mots, en la defensa de la llibertat d’expressió i de la desobediència civil; la rotunditat en la denúncia de l’agressió que tot el poble vam sofrir a mans de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil; i ara hem de sentir-los com se’n fan les víctimes, pocavergonyes! L’emoció continguda de la Carme Forcadell mentre proclamava la defensa a ultrança de la paraula com a mètode exclusiu per resoldre els conflictes, i la inviolabilitat del Parlament. Realment no saben encara de què va tot plegat, o ho saben massa bé?
Amor. Fa dies que ho vaig llegir, i no recordo concretament on, si en el llibre “Escrits de presó” del Joaquim Forn o en un article publicat a l’Ara de l’Oriol Junqueras; o potser no ho vaig llegir explícitament, i sí ho vaig veure reflectit en allò que deien; o encara menys, solament m’ho van inspirar. Tant se val, perquè ho podrien haver dit qualsevol dels dos, tant per la forma i com pel fons; i aquests dies de Setmana Santa en pren un significat especial: La presó, l’exili, és un acte d’amor profund pel poble de Catalunya i per la seva terra, amor per la seva llibertat, pel seu futur; un compromís assumit fins al final, acceptant de bon grat allò que hagi de venir, perquè el destí que tenim com a poble s’ho val. Molts ho han fet abans: Antonio de Villarroel, Pau Claris, Lluis Companys... i ells, els presos i exiliats, malauradament no seran els últims, perquè la lluita per la llibertat encara durarà.
Veritat. Allò que ha quedat més clarament vilipendiat, violat, menystingut, anorreat... en aquest judici és la veritat. Nosaltres sabem certament que ells menteixen, ho tenim tatuat a la pell a cops de porra, escrit amb sang en els nostres rostres, imprès en la memòria per un ull que mai més podrà veure, i sentit amb tota la força d’un cor que per uns minuts va deixar de bategar. Com es pot arribar a mentir tant per part de l’Estat sobre tot allò que va succeir la tardor del 2017! El control periodístic del poder econòmic és esfereïdor. O potser no, potser encara és pitjor i sincerament ho senten així, i realment es creuen tot allò que han dit els policies. I si fos així, què lluny que estem d’ells, a les antípodes de l’Univers! Com volen que ens entenguem, que puguem tenir cap futur en comú?
Ràbia. La que sento jo com a persona i com a poble, com a terra ferida per la ignomínia; i la que han expressat aquests policies per nosaltres, la gent que també els paga el seu sou. Lluito perquè la ràbia no esdevingui odi, ara sí; l’u d’octubre va ser més desconcert i sorpresa, la dificultat per entendre que era veritat allò que estàvem vivint com a societat i a l’Europa democràtica del segle XXI.
Poble. Cada dia m’estimo més la meva llengua i cultura, la meva terra, i cada dia la sento més diferent a la del país de ponent. La força que tenim com a societat, la potència associativa del poble català, és imparable, i ells no ho saben; mai han tingut cap interès de saber-ho, ens menystenien. Per força ho hem hagut de fer els darrers tres-cents anys si volíem conservar el tresor de la paraula, la nostra manera de ser i d’entendre la vida.
Injustícia. Visc amb una profunda rebel·lia el que succeeix a Madrid, la injustícia de la justícia que els està jutjant. Constatar les immenses armes que té el poder: la premsa i la televisió dirigint la seva visió unitària de la realitat, els polítics controlant la judicatura i utilitzant-la amb pretensió venjativa i coercitiva, la policia al servei d’aquesta causa perversa; tot en un “a por ellos” uníson. I nosaltres només tenim la veritat i la consciència tranquil·la de tot un poble, i una fortalesa més ferma que els Pirineus per resistir la sentència.
Perquè, com diu el Raül Romeva, “la presó dura un temps, però la dignitat i l’orgull són per sempre. I nosaltres en sortirem.” I és que, sigui quina sigui la sentència, i molt em temo que abans que s’iniciés el judici ja estava decidida, el problema persistirà, la repressió no apaivagarà res, i menys encara farà desaparèixer cap realitat, la de més de dos milions de persones, d’un poble, d’una terra, d’una nació. I quan surtin els nostres presos polítics, quan tornin els exiliats, ho faran infinitament més forts, com quan Mahatma Gandhi abandonava cadascun dels dejunis, com quan Nelson Mandela va sortir de la presó després de vint-i-set anys reclòs, com quan van assassinar Martin Luther King. I aleshores, què farà la Meseta? Europa seguirà girant-se d’esquena? El judici no tanca res, no resol res, menys encara fa justícia, únicament ens potencia, personalment i com a poble; pinta els represaliats amb una pàtina èpica i crea una nova mitologia, uns nous herois, en ple segle XXI. El judici, la presó i l’exili els està convertint en titans!
I aleshores sí, si no abans, serem invencibles.

Xavier Andreu