Barcelona, 22 de març de 2017
Fa
vuit mesos que vam deixar Grècia, vuit mesos de silenci, i de nou no puc
resistir la temptació de tornar a escriure al blog. El per què és ben senzill:
la Sílvia hi torna!
Pensava
que em vindria de gust escriure-hi més sovint, principalment quan vam anar a la
darrera manifestació, "casa nostra, casa vostra", o quan ens vam retrobar amb l’Eva
o amb la Jordina... però res. I en canvi, ara, que la Sílvia s’hi torna, no he
pogut resistir la temptació d’agafar el blog i de nou penjar pensaments.
Em
fa una il·lusió profunda que se’n vagi, i enveja, perquè voldria acompanyar-la,
és clar. Però ja està bé que hi vagi sola, perquè això la farà treure’s la
recança amb què es va quedar a l’estiu quan no va poder fer-hi de metge; i per
altra banda, perquè això li donarà l’oportunitat de demostrar-se a ella mateixa
tot allò que és capaç de fer, sola.
La
Sílvia marxa, aquest cop sí, a treballar a la illa de Kos, enviada pel Clínic.
Hi va amb la Mireia, una infermera amb qui treballa a l’hospital de dia. I a
sobre hi va a fer de psiquiatra! Més bé és impossible. Treballarà en dos àmbits,
dos fronts: per un costat visitant refugiats amb patologies de base més o menys
severes, i en segon lloc iniciaran un grup de recolzament amb els cooperants i
voluntaris que hi treballen. Sembla ser que el conviure durant temporades
llargues amb aquelles situacions i descobrir-se totalment impotent davant d’aquella
realitat, porta a molts dels privilegiats europeus que hi som per desig propi,
a l’angoixa profunda, i a necessitar que algú t’ajudi a recuperar la centralitat.
Quina
bona feina hi farà!
Hi
va pocs dies, només 10, del 3 al 12 d’abril.
I
a veure si hi troba algun àmbit on, de nou la família més completa i a l’estiu,
hi puguem tornar a deixar-nos xopar per la vergonya i col·laborar amb un àtom
de feina per retornar la dignitat a tantes persones, a la vegada que de nou ens
dona ànims per continuar denunciant aquesta ignomínia.
