Barcelona, 1 d’octubre de 2017
Orgullós
perquè, qui s’ha compromès aquests dies som tu i jo, la quiosquera i la mestra,
la bombera i la metgessa, el músic i l’enginyera, l’impressor i l’informàtic, l’estudiant
i l’aturada, la científica i l’escriptora... Com llegia a l’Empar Moliner
l’altre dia: deu ser aquesta la definició de poble!
Orgullós
dels meus polítics perquè, d’una vegada i confio que ja per sempre, han
començat a tirar endavant amb allò que abans prometeren, sense por a les represàlies
segures que la seva gosadia els comportarà.
Orgullós
de la dignitat del meu país, que una vegada més, i portem més de tres-cents
anys, s’aixeca de les cendres amb l’ànim de reconstruir-se de nou.
Orgullós
per la constància dels grans, amb tants anys de lluita persistent, a cops també
amb rauxa; i per la força dels més joves, que s’han llençat a darrera hora amb
una força assenyada i desbordant.
Orgullós
del meu país que és capaç de fer miracles a tothora: orgullós d’aixecar un castell;
orgullós dels caps de centenars de caus que eduquen en valors i el lleure a
milers de nens; orgullós
de les festes majors assembleàries a barris i pobles; orgullós de cantar a cor que vols el cant de la senyera o els
segadors al carrer; orgullós de cadascuna de les manifestacions de l’onze de
setembre, però d’una manera especialment commovedora de la que va recórrer el
país del Pertús a Alcanar; orgullós de les casserolades persistents; orgullós de
la iaia enfrontant-se descaradament a un guàrdia civil ―que tindria l’edat del seu net― que la doblava en alçada i en demència, expressió de
la barbàrie descontrolada; però per damunt de tot orgullós del poble que ha
estat capaç de organitzar un referèndum contra un poderosíssim estat.
Orgullós
de la nostra contenció no violenta davant el Departament d’Economia, on, per
damunt de tot, vam resistir la violència institucional, i ens vam resistir a
nosaltres mateixos per a no treure la ràbia que allò ens provocava; aquell dia
no vam ser ni sediciosos ni tumultuosos, sinó que vam ser exquisidament
pacients i continguts.
Orgullós
de sentir-nos un David petit contra un Goliat enormement fort, fatxenda i sord,
que no té la més mínima vergonya de maltractar, sabedor de la seva fortalesa i
de la seva rereguarda ben protegida; però desconeixedor fins a nivells
incomprensibles que aquí hi ha moltíssims Davids, que a sobre estem units i
organitzats, i que això probablement ens oferirà la victòria.
Orgullós
de les “festes de tardor”, prèvies al referèndum, que hem organitzat el poble a
les escoles que havien de ser seus electorals. Orgullós de Mishima, de Sinera,
dels Castellers de Gràcia i de centenars de persones anònimes, que van mantenir-hi
el caliu del compromís solidari amb el barri.
Orgullós
dels mossos que, quan venien als col·legis amb el mandat de clausurar-los i no
podien fer-ho davant l’oposició popular, implícitament ens donaven les pautes d’actuació
per poder mantenir-los oberts.
Orgullós
d’aixecar-nos ben d’hora‒ben d’hora, i a les cinc del matí ja
ser dues-centes persones a protegir el col·legi, i dins ser-ne cent més que s’hi
havien passat tota la nit.
Orgullós
dels bombers que, en moltes seus electorals i voluntàriament, es van posar a
primera línia de resistència davant la policia per tal de ser ells els primers
a rebre les garrotades.
Orgullós
del meu poble, de mi mateix, perquè vam resistir la por davant la violència
indiscriminada de les cargues policials; perquè vam poder veure els vídeos d’allò
que passava al Ramon Llull, al Pau Claris o a Sant Julià de Ramis, i vam
persistir en la voluntat impertèrrita d’esperar davant dels col·legis electorals
a què a nosaltres ens fessin el mateix.
Orgullós
de retrobar-me fent hores de cua per votar o d’espera resistent, a centenars de
coneguts i saludats, i un munt més d’anònims, i amb tots ells sentir-me solidari
de la mateixa manera.
Orgullós
de sentir que sí, que els carrers del meu poble, del meu barri, mai, deixaran de
ser nostres.
P.S.
Porto
dies gestant aquesta entrada, perquè per damunt de tot volia que no fos escrita
amb l’ànim excessivament encès, però ja toca fer-ho, no puc retardar-ho més,
per dignitat.
Xavier
