dissabte, 29 de juliol del 2017

TORNAR A SANTA MARÍA VISITACIÓN
La Antigua Guatemala, 29 de juliol de 2017
Ahir va ser un dia fantàstic. Amb el Pere vam agafar el cotxe (un Suzuki 4x4) i, conduint la Sílvia i jo, vam anar a donar una volta pel llac Atitlán i vam acabar a Sta, Mª Visitación.
El llac, meravellós, preciós; imponents els volcans: Atitlán, Tolimán i S. Pedro. Les vistes des dels diferents angles, especialment des de Carmel Juyú, bestials. Ens evocaven tants records, tants desitjos de reviure precisament aquestes emocions. Passar de nou per llocs visitats fa trenta anys, i reconèixer algunes coses: Panajachel, Sololá. I d’allà a cap a Los Encuentros i el kilómetro 148, d’on surt el trencall cap a Sta. Mª.
El camí de baixada, de 14 kilòmetres, abans de terra, infernals, amb llacs de fang de desenes de metres de llargada i tota l’amplada del camí, on et ficaves i no sabies si sortiries o per on sortiries, ara està encimentat tot ell; ha perdut el glamour de l’aventura d’abans. Moltes cases pels voltants dels primers kilòmetres que fa 30 anys no existien, a Pamezabal. La baixada, abans dantesca, amb uns reguerots que si et ficaves no podies sortir, ara llisa com un paper. En conclusió: el que es feia en una hora de cotxe, ara es fa en vint minuts.
A l’arribar a Santa Maria Visitación, jo, pràcticament plorava. El poble ha canviat MOLT. No el reconeixia. Moltes cases noves, molt més riques d’allò que hi havia fa 30 anys. El Pere diu que, fruit dels anys que porta La Salle al poble, molts han estudiat a la universitat, i això ha comportat que hi hagin més diners, clarament visibles al poble. També va haver un terratrèmol que, sense causar morts, sí va fer malbé algunes cases, amb el que va suposar després la necessitat refer-les, ara amb una altra capacitat econòmica. En definitiva: no reconeixíem moltes coses, avui és un poble diferent. La casa dels Hermanos refeta totalment, el que abans era l’escola ara és l’ajuntament, tots els carrers amb llambordes, l’església també refeta, hi ha un banc i connexió a internet, i si abans només circulaven dues camionetes diàries fins al km 148, ara hi ha microbusos que ho fan contínuament; fins i tot hi ha tuc-tucs. Vam entrar a la casa dels Hermanos, i l’únic que va despertar el nostre record va ser el jardí, on abans hi havia el safareig i l’hort.
Vam passejar pel poble, saludant a tothom. Amb qui el Pere s’aturava i que tinguessin certa edat, ell ens presentava i els deia que hi havíem estat feia 30 anys; però ningú ens recordava, nosaltres tampoc a ells. Ens vam atansar fins a la casa de la secretària de l’escola d’aleshores, per cert, molt humil; res. També fins a la casa de l’antiga cuinera de casa, la Juana; també molt pobre. Ella no hi era però sí la seva filla; en tenim fotos seves, i dels seus fills. Ella ens va ensenyar fotos d’aleshores i sí, coincidien amb les nostres. La seva filla, neta de la Juana, que en aquell temps deuria tenir uns cinc anys, va morir de part, pel que explicava de febres puerperals.
Hagués desitjat estar-m’hi més temps, i anar fins al poble del costat, Sta. Clara la Laguna, i fins a El Mirador, amb unes fantàstiques vistes del llac, però vam voler tornar; el camí era llarg i ja era tard.
En la conducció de tornada, per la carretera principal que uneix el 148 amb la capital, vam reviure algunes experiències passades. Actualment ja és de doble carril per sentit i sovint amb una divisòria pel mig, per tant els xocs frontals han quedat molt reduïts, però ells segueixen conduint més o menys igual. Algunes camionetes estan conduïdes per autèntics psicòpates; feien por i, tot i l’oposició manifestada del Pere, era millor deixar-les passar. Vam estar fora de casa 12 hores, de les quals en vam conduir unes 7. Vam arribar molt cansats; però el viscut, el recordat, molt emotiu, una joia gaudida amb intensitat.
Xavier

dijous, 27 de juliol del 2017

ACOLLITS 30 ANYS DESPRÉS
La Antigua Guatemala, 27 de juliol de 2017
Segon dia, ubicats a l’Antigua (antiga capital colonial del país, declarada patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO).
Ens ha acollit altre cop el Pere, germà de la Salle, amb el que vàrem estar fa 30 anys i amb qui tornem a compartir. Ens ha obert la casa, és un magnífic amfitrió. També els seus companys de comunitat, cinc en total: un germà de Burgos, un guatemalenc, un nicaragüenc i el director de Costa Rica. Amb ells fem els àpats i les pregàries.
Tots ens han fet una magnífica acollida, estem ben hostatjats i el menjar es riquíssim (cuinera local).
Han passat 30 anys però per algunes coses sembla que no hagi passat el temps. I ens hem deixat amarar i envair per tot plegat, com si fos ahir l’any 87.
Recordava de l’Antigua l’entrada del convent, preciosa, plena de flors, de llum, de silenci i de pau, també recordava l’olor i el gust de la fruita tropical i tot això segueix igual. També els guipils (bruses típiques guatemalenques, cada zona del país té els seus brodats propis). La fesomia dels indígenes, més del 60% de la població ho són, i la riquesa lingüística, es parlen 23 idiomes. La seva simpatia i rialla espontània. Però també ens ha tornat a escopir a la cara la pobresa, la corrupció, i la inseguretat , tot plegat explícit o implícit. Policia per tot arreu, cotxes amb els vidres fumats, molts vigilants privats amb unes armes paoroses, moltes cases blindades (el mateix convent)... tot plegat en convivència amb força turisme.
Amb el Pere tot és fàcil, senzill, planer; ahir vàrem estar passejat per la ciutat. És un privilegi “fer turisme” amb un nadiu, quasi podríem dir que fa 60 anys que viu aquí a Centreamèrica.
Té 84 anys però el cap claríssim, el cos sa i fort, i les idees i conviccions també. Ens estimem molt i tenim un fort lligam.
Ahir una monja (Oblata) que va dinar aquí amb nosaltres, ens explicava que treballa a la capital amb dones prostitutes, acompanyant-les, donant recolzament sanitari, psicològic, jurídic i el que calgui. Ens va semblar impressionant. Ens va ensenyar unes postals que fan les dones, brodades a mà, per vendre i ocupar temps per disminuir en un primer moment les hores de prostitució, ja que moltes d’elles tenen fills per mantenir i fer créixer. Ho explicava tan naturalment, tan humilment, i sense jutjar. Un testimoni de primera mà que ens va deixar bocabadats. Em va connectar amb les vivències viscudes a Grècia, on vaig ser escoltadora de  testimonis de vida increïbles i duríssims.
Ahir em vaig sentir com “peix a l’aigua”, desconnectada el meu món, deixant-me anar i connectant amb un altre món que em ressonava i em feia sentir més viva que mai, i amb disposició a estar molt desperta i activa, però des de la tranquil·litat i la reflexió, amb l’oportunitat, de nou, de rellegir la vida.
Ens intentem deixar portar, i deixar-nos fer, el dia a dia, sense horaris ni plans, és un molt bon exercici, el recomano! I jo el necessitava.
Una abraçada a tothom:
Sílvia
Estem rellegint el nostre diari de Guatemala de llavors, buf, que interessant! Com val la pena recordar, rememorar...
També hem iniciat amb el Xavier una mena de joc reflexiu comparant el llavors amb l’ara, els projectes que teníem, els realitzats, els no fets... és un bon exercici, especialment adient aquests dies, 30 anys després de casats.

dilluns, 24 de juliol del 2017

GUATEMALA, 30 ANYS...
Barcelona, 24 de juliol de 2017 
Davant el llac Atitlan, a 1987
De vida, de parella, de família, de projectes.
Un remember, un déjà-vu? Una mica de cada, suposo.
En tot cas una il·lusió immensa, un desig, de nou fet realitat, ja que pot ser possible ara; encara que ben pensat feia anys que s’estava incubant: el poder tornar-hi.
Fa 30 anys, a l’arribar a casa, dèiem: mai més la mirada al món serà la mateixa. I sí, constato que això ha estat ben bé així, l’abans i el després.
Fa 30 anys, quan hi vàrem anar, érem joves, molt joves, la tabula rasa. Ara,
la pissarra l’hem omplert, l’hem esborrat i tatxat equivocacions, l’hem renovat, hem clarificat equacions i remarcat alguns resultats i solucions vitals; perquè quan tornem a anar, perduts i desorientats, amb una mirada sapiguem on dirigir-nos: anem més orientats. L’experiència és un grau.
I ara (i ja fa dies), sense voler i volent, fas balanç, t’obligues (perquè en tens ganes), a recordar, a comparar, a tornar a descobrir, a amarar-te de fa 30 anys i d’ara, tot a l’hora, i és una experiència fantàstica!
Intentem i intentarem viure el dia a dia, segon a segon, a poc a poc, intensament...
Volem tornar a anar on vàrem estar, tornar a veure gent d’aleshores i també anar on no vàrem estar; fer algun servei, tornar-nos a deixar portar pel Pere (un gran amfitrió): deixar fluir i fruir.
Bon estiu, bones vacances i, sobre tot, desitjos d’un bon viatge per la vida de cadascú, i que les puguem seguir compartint!
Sílvia