La Antigua Guatemala, 29
de juliol de 2017
Ahir va ser un dia fantàstic. Amb el Pere vam agafar el
cotxe (un Suzuki 4x4) i, conduint la Sílvia i jo, vam anar a donar una volta pel
llac Atitlán i vam acabar a Sta, Mª Visitación.
El llac, meravellós, preciós; imponents els volcans: Atitlán,
Tolimán i S. Pedro. Les vistes des dels diferents angles, especialment des de
Carmel Juyú, bestials. Ens evocaven tants records, tants desitjos de reviure precisament
aquestes emocions. Passar de nou per llocs visitats fa trenta anys, i
reconèixer algunes coses: Panajachel, Sololá. I d’allà a cap a Los Encuentros i
el kilómetro 148, d’on surt el trencall cap a Sta. Mª.
El camí de baixada, de 14 kilòmetres, abans de terra,
infernals, amb llacs de fang de desenes de metres de llargada i tota l’amplada
del camí, on et ficaves i no sabies si sortiries o per on sortiries, ara està
encimentat tot ell; ha perdut el glamour
de l’aventura d’abans. Moltes cases pels voltants dels primers kilòmetres que fa
30 anys no existien, a Pamezabal. La baixada, abans dantesca, amb uns reguerots
que si et ficaves no podies sortir, ara llisa com un paper. En conclusió: el
que es feia en una hora de cotxe, ara es fa en vint minuts.
A l’arribar a Santa Maria Visitación, jo, pràcticament
plorava. El poble ha canviat MOLT. No el reconeixia. Moltes cases noves, molt
més riques d’allò que hi havia fa 30 anys. El Pere diu que, fruit dels anys que
porta La Salle al poble, molts han estudiat a la universitat, i això ha
comportat que hi hagin més diners, clarament visibles al poble. També va haver un
terratrèmol que, sense causar morts, sí va fer malbé algunes cases, amb el que
va suposar després la necessitat refer-les, ara amb una altra capacitat
econòmica. En definitiva: no reconeixíem moltes coses, avui és un poble
diferent. La casa dels Hermanos refeta totalment, el que abans era l’escola ara
és l’ajuntament, tots els carrers amb llambordes, l’església també refeta, hi
ha un banc i connexió a internet, i si abans només circulaven dues camionetes diàries
fins al km 148, ara hi ha microbusos que ho fan contínuament; fins i tot hi
ha tuc-tucs. Vam entrar a la casa dels Hermanos, i l’únic que va despertar el
nostre record va ser el jardí, on abans hi havia el safareig i l’hort.
Vam passejar pel poble, saludant a tothom. Amb qui el Pere s’aturava
i que tinguessin certa edat, ell ens presentava i els deia que hi havíem estat
feia 30 anys; però ningú ens recordava, nosaltres tampoc a ells. Ens vam atansar
fins a la casa de la secretària de l’escola d’aleshores, per cert, molt humil;
res. També fins a la casa de l’antiga cuinera de casa, la Juana; també molt
pobre. Ella no hi era però sí la seva filla; en tenim fotos seves, i dels seus
fills. Ella ens va ensenyar fotos d’aleshores i sí, coincidien amb les nostres.
La seva filla, neta de la Juana, que en aquell temps deuria tenir uns cinc anys,
va morir de part, pel que explicava de febres puerperals.
Hagués desitjat estar-m’hi més temps, i anar fins al poble
del costat, Sta. Clara la Laguna, i fins a El Mirador, amb unes fantàstiques
vistes del llac, però vam voler tornar; el camí era llarg i ja era tard.
En la conducció de tornada, per la carretera principal que
uneix el 148 amb la capital, vam reviure algunes experiències passades.
Actualment ja és de doble carril per sentit i sovint amb una divisòria pel mig,
per tant els xocs frontals han quedat molt reduïts, però ells segueixen
conduint més o menys igual. Algunes camionetes estan conduïdes per autèntics psicòpates;
feien por i, tot i l’oposició manifestada del Pere, era millor deixar-les
passar. Vam estar fora de casa 12 hores, de les quals en vam conduir unes 7.
Vam arribar molt cansats; però el viscut, el recordat, molt emotiu, una joia
gaudida amb intensitat.
Xavier
