La Antigua Guatemala,
27 de juliol de 2017
Segon dia, ubicats a l’Antigua (antiga capital colonial del
país, declarada patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO).
Ens ha acollit altre cop el Pere, germà de la Salle, amb el
que vàrem estar fa 30 anys i amb qui tornem a compartir. Ens ha obert la casa,
és un magnífic amfitrió. També els seus companys de comunitat, cinc en total:
un germà de Burgos, un guatemalenc, un nicaragüenc i el director de Costa Rica.
Amb ells fem els àpats i les pregàries.
Tots ens han fet una magnífica acollida, estem ben
hostatjats i el menjar es riquíssim (cuinera local).
Han passat 30 anys però per algunes coses sembla que no hagi
passat el temps. I ens hem deixat amarar i envair per tot plegat, com si fos
ahir l’any 87.
Recordava de l’Antigua l’entrada del convent, preciosa,
plena de flors, de llum, de silenci i de pau, també recordava l’olor i el gust
de la fruita tropical i tot això segueix igual. També els guipils (bruses típiques guatemalenques, cada zona del país té els
seus brodats propis). La fesomia dels indígenes, més del 60% de la població ho
són, i la riquesa lingüística, es parlen 23 idiomes. La seva simpatia i rialla
espontània. Però també ens ha tornat a escopir a la cara la pobresa, la
corrupció, i la inseguretat , tot plegat explícit o implícit. Policia per tot
arreu, cotxes amb els vidres fumats, molts vigilants privats amb unes armes
paoroses, moltes cases blindades (el mateix convent)... tot plegat en
convivència amb força turisme.
Amb el Pere tot és fàcil, senzill, planer; ahir vàrem estar
passejat per la ciutat. És un privilegi “fer turisme” amb un nadiu, quasi
podríem dir que fa 60 anys que viu aquí a Centreamèrica.
Té 84 anys però el cap claríssim, el cos sa i fort, i les
idees i conviccions també. Ens estimem molt i tenim un fort lligam.
Ahir una monja (Oblata) que va dinar aquí amb nosaltres, ens
explicava que treballa a la capital amb dones prostitutes, acompanyant-les, donant
recolzament sanitari, psicològic, jurídic i el que calgui. Ens va semblar
impressionant. Ens va ensenyar unes postals que fan les dones, brodades a mà,
per vendre i ocupar temps per disminuir en un primer moment les hores de
prostitució, ja que moltes d’elles tenen fills per mantenir i fer créixer. Ho
explicava tan naturalment, tan humilment, i sense jutjar. Un testimoni de primera
mà que ens va deixar bocabadats. Em va connectar amb les vivències viscudes a
Grècia, on vaig ser escoltadora
de testimonis de vida increïbles i
duríssims.
Ahir em vaig sentir com “peix a l’aigua”, desconnectada el
meu món, deixant-me anar i connectant amb un altre món que em ressonava i em
feia sentir més viva que mai, i amb disposició a estar molt desperta i activa,
però des de la tranquil·litat i la reflexió, amb l’oportunitat, de nou, de
rellegir la vida.
Ens intentem deixar portar, i deixar-nos fer, el dia a dia,
sense horaris ni plans, és un molt bon exercici, el recomano! I jo el
necessitava.
Una abraçada a tothom:
Sílvia
Estem rellegint el nostre diari de Guatemala de llavors,
buf, que interessant! Com val la pena recordar, rememorar...
També hem iniciat amb el Xavier una mena de joc reflexiu
comparant el llavors amb l’ara, els projectes que teníem, els realitzats, els
no fets... és un bon exercici, especialment adient aquests dies, 30 anys
després de casats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada