SANT JORDI 2020

PASQUA 2020

ENYOR EN CONFINAMENT

Enyoro abraçar-te,

Peter Weber

i estrenye’m contra teu.

Enyoro abraçar-te,

i rebre l’escalf del teu cos.

Enyoro abraçar-te,

i acaronar-te la textura de la pell.

Enyoro abraçar-te,

i sentir el cor bategar-te al pit.

Enyoro abraçar-te,

i amb el gest consolar-te.

Enyoro abraçar-te,

i robar-te un petó.

Enyoro abraçar-te

i aixecar-te a pes.

Enyoro abraçar-te,

i gaudir de la teva ma acaronant-me el clatell.

Enyoro abraçar-te,

i ballar contents pel retrobament.

Enyoro abraçar-te,

i xiuxiuejar-te a cau d’orella un secret.

Enyoro abraçar-te,

i amagar-me per plorar sobre la teva espatlla.

Enyoro abraçar-te,

i ja no ens caldran més paraules perquè tot estarà dit.

Enyoro abraçar-te,

fill, parella, mare, germà, amiga, companya, veí.

Enyoro abraçar-te,

sí, a tu, i dir-te que t’estimo.

XAVIER ANDREU

MALEÏDA ESTADÍSTICA

Barcelona, 5 d’abril de 2020.

Si hagués sigut qualsevol altre, si el de la fava hagués estat un de nosaltres, per així convertir-se en el petit percentatge dels que no superen aquest coronavirus fastigós, tu, Joan, haguessis dit algun renec: maleïda estadística, o puta-merda, o virus cabró, o ves a saber quin altre improperi haguessis llençat al vent com un crit de desesperació davant l’absurda cruesa de l’atzar. I haguessis plorat amb el rostre ben amunt, ple d’orgull pel dolor que voldries proclamar, i compartir l’horror d’aquesta tragèdia inesperada.

Molts hem emmalaltit aquests darrers dies, i els que emmalaltiran i moriran encara abans que això esdevingui un trasbalsador record. Molts ens hem recuperat, i a tu, Joan, t’ha tocat ser la maleïda estadística, el punyeter atzar, aquell petit percentatge, l’u per cent, diuen, que no se’n surt. En tu ha estat el cent pet cent, sense pal·liatius, sense segones oportunitats, sense clemència.

I hem estat nosaltres els qui t’hem plorat, i et plorarem encara un munt de dies. Perquè trobarem a faltar el teu posat seriós, el somrís sorneguer, la mirada múrria, l’esguard franc, els teus ulls mig clucs digerint allò que passava, el teu asseure’s a la cadira mig desmanegat, la teva vehemència quan parlaves, la brometa poca-solta, la mitja conyeta de sempre, la tossuderia mal dissimulada, la teva sincera predisposició de sempre a pencar pel que fos; i trobarem a faltar fer una cervesa amb tu. Fa massa temps que no en fem una els baixos i mira, de sobte, passa això, i ja no la podrem tornar a fer al teu costat, com també ens passà amb el David.

Et trobarem a faltar a tu i a la teva fidelitat en els compromisos, cada dimecres a la plaça del Rei, denunciant la irracionalitat de la venjança amb el cant. Malgrat tot, Joan, seguirem cantant, un dijous sí i el següent també, Bach i Brahms, Händel i Mozart, Gasull i Guinovart, i el que calgui, que per això anem a Cantiga, i ens ressonarà a cau d’orella el teu timbre, que restarà present en els nostres cors.

Cuideu-vos, ens deies en el teu darrer WhatsApp. Maleïda estadística! Joan, ja no et podrem cuidar a tu.

Xavier Andreu, coral Cantiga