VISITA A LES PRESONS

Barcelona, 30 de desembre de 2018

Ahir va acabar un cicle de tres concerts especials que hem fet aquest darrer mes amb Cantiga: el 30 de novembre vam anar a Mas Enric, on està empresonada la Carme Forcadell; el 2 de desembre vam anar a Lledoners, on estan tancats en Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull i Josep Rull; i ahir vam anar a Puig de les Basses, on està empresonada la Dolors Bassa.

Voldria fer una crònica del viscut, i potser caldria fer-ne una enciclopèdia, ja que hi ha un munt de matisos a abordar, com per exemple el de la indigna desproporció que en Jordi Llombart denunciava magistralment el dia 27 al davantal de RAC1; o en una altra dimensió ben diferent, sobre què i qui hi ha al darrera de la revolució dels somriures, que feia en Vicenç Villatoro al diari ARA ahir mateix. I totes elles són bones, són completes en sí mateixes, i a la vegada només aborden una mínima dimensió de tot plegat. Jo en vull fer una altra, la meva, des del cor, el meu.

Entrar a una presó és una experiència dura, que no per esperada és menys impactant. Les parets fredes, asèptiques, impersonals; els inacabables i feixucs controls de pas; els murs alts, les reixes amb marquesines tallants; les cares dels interns que t’observen amb una barreja de curiositat i enveja, perquè tu ets un passavolant amb el privilegi d’estar-hi només una estona en una visita més o menys benintencionada. Tot, absolutament tot et recorda que estàs en un altre món, en una altra dimensió d’espai i temps, en una altra realitat inhòspita i repressora.

He vist un munt de cares, i quins rostres! I en ells he descobert per damunt de tot la desproporció d’una justícia al servei, més del poder que de la societat. Els que hi són tancats no són en absolut una part representativa de la nostra societat, per a res; la proporció de pells més fosques, de rostres sorruts que espontàniament relaciones amb gitanos, magrebins, subsaharians, sud-americans... és altíssima. On són els blancs i rics banquers que han estafat a iaies els seus estalvis? On són els empresaris que han pagat a corruptes? On són els polítics que s’han embutxacat els diners de tots? No els vaig veure! Hi són? Els que sí hi són, són els pobres que no es poden pagar un bon advocat, que no tenen els recursos econòmics per allargar infinitament els processos judicials amb l’únic objectiu d’estar-hi el mínim possible allà dins, si arriben a entrar-hi.

I al bell mig d’aquella munió de cares assaonades per una vida encruelida, unes que no encaixaven, per a res: la faç dolça de l’Oriol, la fesomia bonhomiosa de la Dolors, la figura atlètica del Raül, el semblant rialler del Jordi... Un intern de Lledoners li deia a un company de la coral: jo he matat, he violat, per això jo sí he de ser aquí; però ells, què han fet per ser-hi? Fins i tot els mateixos interns veuen òbvia la desproporció, la venjança institucional.

En una paret de Puig de les Basses hi havia un rètol que recordava un article d’una llei, on resava que les presons tenen com a objectiu primordial la reeducació i la reinserció social. Quin cinisme! Un munt d’estudis denuncien aquesta falsedat. Les presons serveixen per treure’ns del davant unes persones que ens molesten a la societat, de les quals volem defensar-nos justament com a col·lectiu. Però, ¿no seria millor dedicar aquesta quantitat ingent de recursos a realment reinserir-los a la societat, seguint el model dels països nòrdics? I únicament deixar tancats a uns pocs, aquells realment perillosos, aquells que, després d’intentar-ho un munt de vegades, honradament no ens n’hem sortit.

Nosaltres hi hem anat a cantar. La música és el llenguatge universal dels sentiments, i encara que parteixis d’uns paràmetres culturals ben diferents, en algun moment pots connectar-hi i commoure’t. Això ho vam viure de nou ahir, com els dies anteriors, quan els interns reconeixien una melodia o quan els acaronava la veu solista entonant ‘el cant dels ocells’. A més de la música, hi vam compartir unes paraules amb els interns, menys de les que haguéssim volgut, amb l’únic propòsit d’humanitzar-los, de puntualment escurçar l’abisme que ens separa. I també ahir vam poder abraçar a la Dolors, i rebre d’ella la seva serena espontaneïtat, i ens va poder dir que és clar que no està bé, i és clar que es fa un munt de plorar. I nosaltres li vam poder dedicar poc més que un somriure contingut, amb un nus a la gola li vam cantar, els vam cantar a tots ells, més amb el cor que amb les cordes vocals.

Xavier Andreu

NADALA, 2018

UNA VEGADA MÉS, COM L’AU FÈNIX

Barcelona, 2 de juny de 2018

Com l’au fènix, de les nostres cendres, una vegada més renaixerem i formarem de nou el govern legítim; perquè ells ens poden empresonar, exiliar, prohibir, liquidar, violentar, limitar, pervertir, manipular, mentir... Fins i tot ─Déu no ho vulgui─ tornar a bombardejar i assassinar, però el que no aconseguiran mai és matar el nostre sentiment de poble i desig de llibertat.

Fa mesos que vull escriure aquesta entrada, però amb tot el que ha succeït aquest hivern hagués estat massa pessimista, depriment, desesperada. Tampoc no sabia com encarar-la, sumit en el desconcert profund de tants de nosaltres. Em vaig marcar aquesta fita: la formació del nou govern, i ja el tenim aquí. Havia de desfer, jo també, el nus gordià, i en aquest afer estic.

Què estem fent? Claudicant o salvant el poc que ens queda, els partits són simplement botiflers o estan lluitant per canviar d’estratègia, un cop acceptat, profundament desconcertats, que el camí empès fins ara ens menava a un indret cada cop més embardissat, sense cap altra sortida que la presó o l’exili. I què hem de fer? Quina és la sortida més plausible a l’atzucac on hem estat tancats durant els darrers mesos?

És dur constatar que una vegada més estem sols, que ningú, fora de nosaltres mateixos, ens salvarà. Que el poder de l’estat és immens i que del seu costat té la força de la repressió, tot el poder econòmic i el control de la informació. Que la utòpica Europa únicament aturarà la mà de l’assassí, i si aquest és descarat, però que en tot l’altre recolzarà el puny que ens oprimeix. No va fer res fa tres-cents anys, tampoc va fer res l’any trenta-nou, quan literalment ens mataven; ara únicament han evitat això, que ens matessin de nou. Res més, i n’és molt.  

Estem sols, nomes comptem amb la nostra debilitat, i amb el nostre empeny. Ells no negociaran, mai. Aquest va ser el nostre error: pensar que al final s’avindrien, per convenciment democràtic propi o forçats des de fora. Però no.

Què estem disposats a pagar com a penyora de la nostra llibertat? De nou la mort? Mai! No tenim més remei que recomençar de nou, salvar el màxim de llençols que hem perdut en aquesta bugada i mirar d’encertar un altre camí que ens pugui arribar a dur, tant de bo, a la llibertat. I en això estem, no?

 

Xavier

I DE LA SANG DEL DRAC NAIXEREN UNES ROSES... GROGUES!

PER QUÈ ESCRIC?

La Guàrdia Pilosa, 31 de març de 2018

Narrar la vida de la Violeta ha estat per a mi un repte nou i incert, per sorpresa meva resolt d’una manera més que positiva, més enllà d’allò que en principi preveia. Jo, des d’adolescent, sempre he escrit per expressar els meus sentiments. Aquest cop, l’haver-me submergit en els manuscrits de la Violeta per expressar els seus sentiments i vivències, no els meus, paradoxalment no m’ha resultat gens difícil, ni incòmode; en el fons ha estat igualment un plaer, el plaer que sempre em produeix escriure. Potser, el que internament més m’omple és el tenir l’escriptura com a mitjà d’expressió de la vida, i no necessàriament de la meva pròpia vida.

I arribats aquí, es fa explícita la gran pregunta: per què escric? Assajo un esbós de  resposta.

Per expressar sentiments, siguin els que siguin, tant profundament alegres com intrínsecament depriments. Expressar sentiments quan, ─el més habitual─, no sé fer-ho de cap altra manera, bloquejat per vergonyes, desconcertat per allò que sento i no entenc, per un munt d’indigències, les meves de sempre.

Per la necessitat que puntualment tinc de digerir la meva pròpia vida, que de vegades se’m queda entravessada i m’ennuega, em desborda. En aquests moments m’és imprescindible, m’és vital, enfrontar-me davant del paper en blanc, i escriure, projectar amb paraules tot allò que lluita per sortir i no sap com fer-ho, abans que no esdevingui un vòmit.

Per entendre els meus sentiments, que si no els endreço se m’indigesten. Per no rebentar en un esclat d’alegria, per transmetre l’amor que sento, i el plaer de la paraula, de la companyia, del paisatge; per denunciar la injustícia i el poder que acapara, l’arbitrarietat de la nostra societat i el diner que pretén comprar dignitats. I per no morir de pena, quan el desesper em segresta; per trencar a plorar, quan l’angoixa m’escanya i em lliga, m’emmudeix i em bloqueja. 

Per presentar-me tal com sóc, o tal com em sento, quan les meves minses habilitats socials em limiten, per no dir que em castren.

I per publicar. Jo també tinc un narcís matusserament dissimulat, que malda per fer-se sentir, i ser reconegut, valorat, aplaudit. No us podeu imaginar quanta il·lusió em fa estar avui aquí, després de quinze anys perseguint-ho, fent precisament això que faig: presentar-vos la meva obra, el meu tercer fill de paper i tinta. Literalment és el millor dels meus somnis humits fet realitat.

Escric per simplement ser, i estar, jo mateix, aquí i ara.

Xavier