HOMENATGE
A UNA ALTRA MARE
Barcelona,
23 d’agost de 2019, en record del passat 26 d’abril.
Avui
t’hagués trucat, Mercè, tot i que, com darrerament em passava, no hagués sabut com
dir-t’ho. I tu m’haguessis parlat, llargament, dels teus fills i nets, i dels
seus nous camins, i jo no hagués encertat a posar-hi cullerada. Cap al final de
la conversa t’hagués parlat, precipitadament, del viatge a Islàndia, i dels
meus fills –per compensar–, i de la sogra, que la tenim mig estiu a la Guàrdia,
i de la novel·la, que no hi ha manera de publicar-la... I sobre tot, t’hagués
felicitat l’aniversari, i tu m’hauries respòs: “mai falles”.
I
de nou hauríem penjat. Tu, no ho sé, però jo amb aquella desagradable sensació que
darrerament tenia quan parlava amb tu, de no entendre què passava; amb aquell
sentiment de no arribar-te com abans, de no saber trencar unes barreres
invisibles que mai he entès com es van aixecar i en què consistien.
I
fins al teu sant, per Festa Major, i després fins a Nadal, i de nou a mig curs quan
venies sense avisar un matí a escola. Repetir una vegada i una altra el mateix
guió, per part meva reviure la mateixa sensació, tan incòmoda.
I
jo a esperar, la propera ocasió per intentar transmetre’t el meu etern agraïment
perquè em vas donar llum, perquè em vas regalar l’aire per respirar, perquè em
vas obrir l’espai per caminar, perquè em vas retornar la vida. Però aquesta
propera ocasió, malauradament, ja no tornarà.
No
et podré reconèixer, Mercè, la teva immensa capacitat de ser mare, i d’estimar,
gratuïtament; d’acceptar el pas dels altres, de callar quan tocava; d’acaronar
i d’eixugar llàgrimes; d’il·luminar el pensament dels altres; d’obrir-los
camins. D’acompanyar-los en la digestió de la seves realitats; d’ensenyar-los a
assumir la pròpia vida –fos com fos, sempre meravellosa– i a estimar-la, per
ser la única que tenien, tot i les seves òbvies imperfeccions, i a tirar
endavant amb ella. D’empassar-te el teu criteri quan entenies que per damunt de
tot estava la llibertat de l’altre; d’encertar a dir la paraula justa; de no
donar consells... El que et deia abans, de donar vida, de ser mare.
Mercè,
vas ser prou valenta per acceptar reviure el teu dolor més profund, per tal
d’acompanyar-me en un de molt semblant, i al bell mig d’aquell huracà, vas
regalar-me serenor, perspectiva i esperança.
Mercè,
hi ha altres maneres d’esdevenir mare, i tu, amb mi, les vas encertar totes.
Gràcies, eternament gràcies.
Xavier Andreu
