Barcelona, a 26 de maig de 2017.
Cada dotze de setembre és
un il·lusionant naixement, i cada final de maig una agonia angoixant, que porta
indefectiblement fins a la mort, a mitjans de juny, quan definitivament marxeu
després de fer la selectivitat. I pel mig dos cursos, una vida plena, curta
però completa, densa i il·lusionant, intensa i amb ple sentit per ella mateixa.
Sort en tinc que sempre hi ha dues vides en dansa, i la mort d’una és consolada
per la que està a mig construir, i la que ha d’arribar el següent setembre em
regala esperances per continuar, per recomençar amb aquest estrany cicle vital.
No em queda altre remei, o m’adapto o bé m’extingeixo. Vet aquí un comentari totalment
Lamarckià! Ja sabeu, el cos ens ho demana.
Cada setembre, començava,
és un naixement, en què dono la benvinguda a cadascun dels fills amb la
pretensió d’estimar-vos a tots. Perquè sí, els pares estimem a tots els fills,
i tenir-ne trenta més mai és dividir l’amor, sinó multiplicar-lo, el que
m’omple infinitament. (Això, em sap greu, no ho entendreu fins que vosaltres
mateixos sigueu m/pares; però de moment no
tingueu pressa).
Estimar-los, estimar-vos,
un per un, individualment. A ella perquè et sorprèn amb les seva espontaneïtat,
a ell pel seu anhel d’aprendre, a ella per la seva timidesa, a ell per la seva
rebel·lia, a ella per la seva indigència, a ell perquè “no s’entera i està a
tota hora empanat”, a ella perquè t’enamoraries irremissiblement si no tinguessis
trenta-cinc anys més del compte, a ell perquè és divertit i et segueix tots els
jocs i les bromes, a ella perquè és tendra i delicada com una rosella, a ell
perquè li costa un univers, a ella per la seva resiliència, a ell perquè és un
provocador, a ella perquè... Cadascú teniu una raó suficient que ho justifica i
que m’omple, immensament.
Així és cada any la
tardor, veure-us néixer i créixer, i descobrir esclatant l’amor que creix en mi
per vosaltres, cada any, i que arriba a la seva plenitud cap a final de curs,
quan us he d’acomiadar, i acceptar, jo, que a partir del següent curs generarem
una relació nova: us heu fet grans i aquesta ha de ser indefectiblement
d’adults. Ja no em correspondrà renyar-vos per una malifeta o per una campana,
ni parlar amb els vostres pares per veure com encarem aquell suspens, ni
estimular-vos a afrontar les assignatures amb un esforç diferent. El segon curs
és molt més d’iguals, el que em permet gaudir-vos de manera diferent, riure
molt més amb vosaltres, i estimar-vos pel que sou, no per allò que podríeu ser.
De vegades això ens porta a crear una certa distància, que no em queda altre
remei que respectar, però altres, com aquest any, ens porta a una complicitat
plena, intensa; tot un plaer.
Però la vida avança, sense
alternativa, i et porta, vulguis o no, on som ara: a la separació, al comiat i
a l’absència de després, a la mort.
Cada mort és un nou
trencament, cada curs és el mateix, però enguany se’m fa insuportable, immensa,
feridora com no recordo haver passat abans. Us trobaré tant a faltar!
I vet aquí el meu crit
d’auxili: no em deixeu de la mà, no us vull perdre per sempre, salveu-me, si us
plau, no m’abandoneu. Això sembla talment un bolero! I és que la meva relació amb
vosaltres ha esdevingut per part meva una simbiosi, i això que va començar per
part vostra com un parasitisme.
Escriviu-me, truqueu-me
(em costa parlar per telèfon, la Sílvia em diu que sóc més “sosso” que l’aigua),
passeu-me a veure per l’escola, pugeu a la Guàrdia i veniu a dinar a casa. Vull
continuar sabent de les vostres vides, conèixer els vostres nous camins, èxits
i ferides, ser-hi present, si puc, si em permeteu, al vostre costat.
Sentiu la música de fons?
Xavier