DUES MATANCES

La Guàrdia Pilosa, 29 d’agost de 2017

Aquests darrers dies d’agost he viscut molt d’a prop dues matances, totes dues penoses, totes dues clarament evitables. Són molt diferents, per la seva envergadura, pels qui han estat afectats; però tot i això em semblen comparables, simplement des de la mort, en substantiu, no en quantitat, no en el pes de la tragèdia.

El dia 17 Barcelona i Cambrils. Em nego a parlar només de setze morts; n’hi van haver vint-i-quatre! Els setze innocents més els vuit culpables, però no per això menys morts; de cap manera puc acceptar l’eufemisme utilitzat per tots els mitjans de “abatuts”. I a l’hora de parlar de culpabilitat, és obvi que vuit d’ells són els executors de les altres setze morts; ara bé, la culpabilitat real, pel que sembla, és principalment imputable a un d’ells, l’imam, i segons com ni a ell, sinó a unes ments pensants de no sé ben bé on, si de Síria o d’Iraq o d’Aràbia Saudita o de Qatar...

I l’altra matança, diferent, va ser ahir. A les quatre de la tarda es va calar foc al bosquet de les bústies, al costat de la Guàrdia, on els nens anaven a berenar i fer cabanes, on nosaltres anem a passejar tot sovint, quan només volem fer una curta caminada.

Diuen els bombers que, probablement, va ser una burilla llençada per un cotxe des de la carretera a Pujalt. Sembla mentida que encara hi hagi persones que, inconscientment, espero, facin això; em sembla totalment incomprensible, al·lucinant.

Aquest matí recorria el bosquet; en alguns punts encara fumejava. Parlava amb els bombers que hi resten vigilants; em deixava impactar per la imatge dels troncs calcinats, de la terra grisa de cendra, de les pedres esberlades per la calor. No se sentia cap ocell, no hi havia cap formiga, cap insecte pol·linitzava cap flor; cap sargantana s’escalfava damunt un roc, ni cap conill gratava el seu cau. Quant silenci! Tot era mort!

Quanta mort generen! Quina por! Quanta pena creen, l’una i l’altra! Diferents en el pes de la tragèdia, però de la mateixa manera, és mort, i la ploro.

Xavier

DOL PER BARCELAONA. 17.08.18

La Guàrdia Pilosa, 20 d’agost de 2017

Aquesta és la millor denúncia que he trobat i el més adient acte de solidaritat amb totes les víctimes d’aquests folls assassinats. I, em faré el fatxenda i afirmaré que no tinc por; tot i això, espero que mai em venci.

“Si algú mata a una persona, (...) seria com si matés a tota la Humanitat; i si algú salva una vida, seria com si hagués salvat la vida de tota la Humanitat”

Alcorà, 5:32.

 

A Calaf, Alta Anoia, en el minut de silenci davant l'Ajuntament, el 18.08.2017

De paraules sàvies, aquests dies, n’he llegit un munt. En deixo les de tres persones, escrites des de perspectives ben diferents; tots tres descriuen prou bé el que penso i sento.

David Fernández. No passaran. Diari ARA. 19.08.2017

http://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-No-passaran_0_1853814657.html

Suso de Toro. Dos paises, dos realidades. Diari ARA. 20.08.2017

http://www.ara.cat/es/Suso-de-Toro-Dos-paises-dos-realidades_0_1853814797.html

Najat el Hachimi. Jo sí que tinc por, El Periódico. 20.08.2017

http://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20170819/jo-si-que-tinc-por-6233152

Xavier

L’ABANS, L’ARA I EL DESPRÉS

Atlanta, USA, 11 d’agost de 2017

Estem a  Atlanta a l’aeroport esperant l’avió de tornada cap a Barcelona després de 18 dies intensos.

Feia dies que no escrivia, se’ns ha  anat acumulant la feina, les emocions, els records i les vivències.

Respecte al que vaig fer jo de servei aquí, va ser la primera setmana. Vàrem anar a una sessió d’Alcohòlics Anònims al vespre amb el Xavier i el Pere. Ell havia fet el contacte i ho havia concretat a proposta meva, Va ser interessantíssim, al menys per a mi; nosaltres hi anàvem de convidats i a mi em van fer parlar, i vagi improvisar un speak, això va ser el de menys. L’autèntic i valuós eren els testimonis, l’organització, el timmig, les persones que hi eren, i també la perspectiva des d’una altra cultura.

La segona setmana vaig fer un taller,  també proposat per mi i concretat pel Pere (ells en diuen “capacitación”) a una Comunitat Terapèutica (centro de rehabilitación). També vagi disfrutar molt. Vaig fer una primera part sobre la cura del cuidador i una altra sobre diferents aspectes de la dependència alcohòlica. Ells eren com uns dotze: psicòlegs, auxiliars d’infermeria i algun gestor. Es varen mostrar molt participatius i jo molt còmoda,  no us vull avorrir amb tecnicismes. Vàrem fer un molt bon treball d’equip i un bon grup terapèutic. Al final varen venir els interns, em varen fer preguntes i ens vam fer també fotos tots plegats. Jo xerrant, el Xavier passant les diapos i el Pere passant el micro, i tot això en mig d’una impotent tempesta de llamps, trons i aigua a dojo! Després vàrem visitar la instal·lació, també magnífica, i ens varen explicar una mica com treballaven, per cert, també “chapeau”. Una experiència excepcional per a mi.

Ah! I cap d’aquests serveis (trenta i escaig a tot Guatemala) està ni tan sols subvencionada en una petita part per l’Estat; acostumen a ser tots centres religiosos que funcionen amb diners de donacions i d’ordres religioses.

Aquests darrers dies hem fet un tour de quatre dies per la costa caribenya guatemalenca (poca en tenen) i per la selva, al nord del país. Mare meva quines meravelles! Quin país tan excepcional i tan divers en paisatge, costums , colors i  llengües, i quant que li falta per poder donar un servei turístic de qualitat: carreteres deficients, conducció temerària (molts accidents), inseguretat (delinqüència, narcotràfic, corrupció) i infraestructures hoteleres molt millorables.

La meitat del govern actual està empresonat o investigat (no sé si us sona). I és clar, en trenta anys hem vist canvis importants al país en l’educació, infraestructures... però  encara hi ha molta pobresa i misèria, sobre tot al món rural i indígena.

Com costen els finals! El del viatge, el de l’escrit, el de les diferents etapes de la vida, però cal acabar i fer-ho de la millor manera possible, arrodonint, resumint, concloent, traient el rerefons de la qüestió... A veure si en sabrem.

Hi ha hagut temps per a tot, hem pogut parar, reflexionar, riure, callar, compartir, improvisar, descansar, dormir (jo), compartir amb la comunitat de la Salle les pregàries, els menjars i estonetes diverses; ens ha acollit excel·lentment, obrint-nos la casa i el cor d’una manera natural que ens ha fet sentir molt còmodes.

Però sobre tot, hem connectat amb fa trenta anys, amb nosaltres aleshores i ara, amb tot el que ha passat entremig, i fer balanç; amb el CC4L (els nostres estimats amics), amb el Pere, amb Guatemala i Santa Maria Visitación, el nostre estimat poble amb el qual estarem agermanats per sempre.

En molts aspectes s’ha produït el fenomen del déjà vu que ja ens  va passar també a Grècia.

Estem feliços, descansats i desconnectats de tota la nostra quotidianitat habitual, però alhora plens de sensacions, sentiments i pensaments, tot molt viu i intens.

El darrer record per al Pere, el germà de la Salle que ens ha tornat a rebre i a acomiadar-nos amb els braços oberts. Ahir li vaig donar la condició del meu segon pare, me’l recorda tant en alguns aspectes (un exemple: les dos tenen una lletra pulcra i preciosa) i em genera una estimació semblant.

Vaja, tot plegat ha estat un privilegi i ens fa il·lusió compartir-ho!

Gràcies.

Sílvia

POR PER LA VIOLÈNCIA EXPLÍCITA I LATENT

Copan, Honduras, 6 d’agost de 2017

Fa dies que estic elaborant mentalment aquesta entrada del blog; en vull parlar perquè és quelcom que em sobrepassa i em paralitza.

Fa trenta anys, a Guatemala hi havia una guerra civil oberta entre un govern dictatorial (sempre disfressat amb eleccions teòricament democràtiques tutelades pels USA), interrompudes per periòdics cops d’estat militars (encara més dirigits pels USA), i que situaven en el poder a sanguinaris militars. I contra aquesta realitat hi havia unes guerrilles amagades pels boscos i poblats, fonamentalment indígenes. Els que en saben parlen de 250.000 morts sobre una població d’aleshores de sis milions, el 90% per les armes de l’exèrcit, pel poder institucional, el 10% restant per l’oposició armada al ”estatus quo”, la guerrilla. Nosaltres hi vam ser al final d’aquest període. Amb aquells que en parlem avui i els expliquem la nostra història, ens diuen que van ser valents, o inconscients. Però nosaltres, aleshores, no vam tenir percepció de perillositat, en

cara que sí d’arbitrarietat per part de l’exèrcit, i exercida especialment contra els indígenes.

Però aquests dies, el sentiment de què tothom t’observa i de què en qualsevol moment et pot sortir algú amb un pistolot i et pot prendre tot, fins i tot la vida per poc que tu et resisteixi i a ell se li creuin els cables, jo el tinc d’una manera força continuada; la Sílvia creu que exagero, però jo la tinc, i me la confirmen la gent d’aquí. No a la Antigua, no quan et mous en certs àmbits molt turístics i per tan explícitament protegits; però sí i expressament quan intentes apartar-te d’aquests guetos d’exclusió per viure la vida real dels guatemalencs.

Abans d’ahir, per exemple, vam anar a Huehuetenango, i moure’s per la ciutat (100.000 habitants) fa basarda. En tornar cap a la Antigua, amb transport públic (dels rics, ni somiar-ho de fer-ho amb els populars), vam veure violència explícita en un poblat: tres homes lligats de mans i peus en una plaça d’un poble, i tota la població al seu voltant esperant, no vam saber ben bé el què, si linxar-los o si esperar la policia perquè els detinguessin, o bé els alliberessin a canvi de la corresponent extorsió. L’autobús ens va deixar en una gasolinera i allà ens va venir a buscar el hermano Manuel, i el primer que ens diu va ser “este lugar es muy peligroso”. Tothom ho sap i per això precisament ens van venir a buscar, en lloc de tornar nosaltres sols fins a la Antigua en el transport públic.

Els hermanos ens han parlat de les “mares”, i ahir, el guia que ens acompanya en el tour turístic que hem iniciat, ho repetia i entrava en detalls angoixants. Molts llocs de Mesoamèrica (ells prefereixen anomenar-ho així en lloc de Centreamèrica), especialment les ciutats, estan dominades, subjugades, per les mares, grups de violència organitzada que recapta extorsions a canvi de protecció (d’ells mateixos i de grups rivals) i imposa justícia a zones molt ben delimitades. Els habitants d’altres zones no s’hi atreveixen a entrar, encara menys ho haurien de fer els turistes. Les mares són grups de joves procedents de la marginació, dirigits per exmilitars o exguerrillers que no van saber reintegrar-se a la nova Guatemala de després dels acords de pau (Oslo 1996), i que des d’aleshores viuen d’això, de la delinqüència organitzada. Ens diuen que són realment perillosos perquè no tenen cap por a prendre la vida, tampoc a prendre-te-la, per a ells fa temps que en va perdre valor.

El guia també ens ha parlat de zones rurals controlades pel narcotràfic de drogues i persones, especialment a l’àrea propera a Honduras, amb destinació a Mèxic i d’aquí als USA. Vaig llegir en un diari que anualment passen per Guatemala 400.000 persones en direcció als USA; una bona part s’hi queden en el trajecte, desisteixen o els maten, per no tenir prou diners per acabar el viatge.

I en mig de tot això nosaltres, fent de gringos, amb més diners a la butxaca per dinar o comprar souvenirs dels que ells veuran en un trimestre sencer. Un escàndol que clama el cel i que deixa en òbvia la seva reacció: donar-te un cop i treure’t la motxilla, si tens sort.

És lògic que tingui por, oi?

Xavier

EMOCIONATS PER L’ACOLLIDA

La Antigua Guatemala, 3 d’agost de 2017

Aquesta tarda no plou, i estic al jardí escrivint mentre veig al meu davant el volcà de Agua, imponent: una muntanya cònica de 3760 metres d’alçada. Pensant que la Antigua està a 1470 metres, veig un desnivell de 2300 metres, amb uns pendents dels vessants de més de 30º. Impressionant, veure’l em trasbalsa, m’emociona profundament.

Però avui no volia parlar d’això, sinó de l’acollida, de com ens han acollit els Hermanos de La Salle. La comunitat d’aquí està formada per cinc hermanos: Pere, el nostre estimat amic gironí de 84 anys i tant física com mentalment estupendo; Manuel, un home d’uns 45 anys guatemalenc, indígena; José María, un burgalés de 68; i finalment dos Nicaraguencs de noms rars i que no acabem de saber com s’escriuen, el Gorbin (nosaltres li diem Jordi), que amb prou feines deu arribar als 30 i el Lesberth, el prior, d’uns 45. A més a més, aquests darrers dies està per aquí el provincial, Alberto, també nicaragüenc i també d’uns 45 anys. Comunitat ben diversa i divertida.

Hem estat acollits per tots ells d’una manera excel·lent, gratuïta, oberta, franca... un plaer de viure-ho. I a més, vet aquí el cor d’allò que volia explicar, és que una nit ens vam quedar una bona estona parlant amb el Lersberth i una altra amb l’Alberto. Quina meravella! Quins homes més ben informats, curiosos, empàtics, compromesos... amb unes històries personals interessantíssimes.

Tots dos, per separat, ens van explicar un munt de coses dels diferents països de Mesoamèrica; de Costa Rica, Honduras, El Salvador, Nicaragua, Panamà i Guatemala. Les particularitats de cadascun, les històries entrellaçades de dictadures, guerrilles i les posteriors relatives democratitzacions. Particularment, com tots dos són nicaragüencs, ens han explicat el com ells mateixos s’havien compromès de joves amb la revolució Sandinista, i després la seva posterior decepció en constatar el com aquella utopia es desvirtuava. També hem parlat del paper dels USA abans i ara, i del futur de Centreamerica com a una confederació d’estats. Una claredat de visions amb perspectives de futur realment envejables.

I finalment, tots dos per separat, un cop creada la confiança, ens han preguntat amb molta cautela, perquè saben que els sentiments estan a flor de pell i confrontats (tenen un hermano de Burgos, i el Pere, a l’altre extrem), quina era la nostra visió d’allò que està passant entre els governs català i espanyol. Fantàstic! S’ha fet patent que tenim l’opinió internacional documentada al nostre favor. Estan al cas de molts detalls: les enormes i reiterades manifestacions, el nostre desig de votar i la negativa absoluta a qualsevol negociació de Rajoy, la voluntat d’emparar-nos en la legislació internacional. Ells van recolzar la nostra defensa de què la decisió és nostra i de ningú més, així com de què estem absolutament legitimats per dur-la a terme. Ells, centreamericans, han estat una colònia espanyola i, tot i haver passat ja dos-cents anys de la seva independència, tenen molt clar com ha actuat sempre Espanya. Per part nostra els hem pogut contagiar la nostra absoluta resolució de tirar el referèndum endavant, i la nostra il·lusió de fer-ho.

Són uns homes fantàstics, savis i compromesos amb la realitat que viuen d’a prop i amb la del món.

Xavier

5ena Avinguda, La Antígua