Atlanta, USA, 11 d’agost
de 2017
Estem a Atlanta a l’aeroport esperant l’avió de tornada
cap a Barcelona després de 18 dies intensos.
Feia dies que no escrivia, se’ns
ha anat acumulant la feina, les
emocions, els records i les vivències.
Respecte al que vaig fer jo de
servei aquí, va ser la primera setmana. Vàrem anar a una sessió d’Alcohòlics
Anònims al vespre amb el Xavier i el Pere. Ell havia fet el contacte i ho havia
concretat a proposta meva, Va ser interessantíssim, al menys per a mi;
nosaltres hi anàvem de convidats i a mi em van fer parlar, i vagi improvisar un
speak, això va ser el de menys. L’autèntic
i valuós eren els testimonis, l’organització, el timmig, les persones que hi eren, i també la perspectiva des d’una
altra cultura.
La segona setmana vaig fer un
taller, també proposat per mi i
concretat pel Pere (ells en diuen “capacitación”) a una Comunitat Terapèutica
(centro de rehabilitación). També vagi disfrutar molt. Vaig fer una primera part
sobre la cura del cuidador i una altra sobre diferents aspectes de la
dependència alcohòlica. Ells eren com uns dotze: psicòlegs, auxiliars
d’infermeria i algun gestor. Es varen mostrar molt participatius i jo molt
còmoda, no us vull avorrir amb
tecnicismes. Vàrem fer un molt bon treball d’equip i un bon grup terapèutic. Al
final varen venir els interns, em varen fer preguntes i ens vam fer també fotos
tots plegats. Jo xerrant, el Xavier passant les diapos i el Pere passant el
micro, i tot això en mig d’una impotent tempesta de llamps, trons i aigua a
dojo! Després vàrem visitar la instal·lació, també magnífica, i ens varen
explicar una mica com treballaven, per cert, també “chapeau”. Una experiència
excepcional per a mi.
Ah! I cap d’aquests serveis (trenta
i escaig a tot Guatemala) està ni tan sols subvencionada en una petita part per
l’Estat; acostumen a ser tots centres religiosos que funcionen amb diners de
donacions i d’ordres religioses.
Aquests darrers dies hem fet un tour de quatre dies per la costa
caribenya guatemalenca (poca en tenen) i per la selva, al nord del país. Mare
meva quines meravelles! Quin país tan excepcional i tan divers en paisatge,
costums , colors i llengües, i quant que
li falta per poder donar un servei turístic de qualitat: carreteres deficients,
conducció temerària (molts accidents), inseguretat (delinqüència, narcotràfic,
corrupció) i infraestructures hoteleres molt millorables.
La meitat del govern actual està
empresonat o investigat (no sé si us sona). I és clar, en trenta anys hem vist
canvis importants al país en l’educació, infraestructures... però encara hi ha molta pobresa i misèria, sobre
tot al món rural i indígena.
Com costen els finals! El del
viatge, el de l’escrit, el de les diferents etapes de la vida, però cal acabar i
fer-ho de la millor manera possible, arrodonint, resumint, concloent, traient
el rerefons de la qüestió... A veure si en sabrem.
Hi ha hagut temps per a tot, hem
pogut parar, reflexionar, riure, callar, compartir, improvisar, descansar,
dormir (jo), compartir amb la comunitat de la Salle les pregàries, els menjars
i estonetes diverses; ens ha acollit excel·lentment, obrint-nos la casa i el
cor d’una manera natural que ens ha fet sentir molt còmodes.
Però sobre tot, hem connectat amb
fa trenta anys, amb nosaltres aleshores i ara, amb tot el que ha passat
entremig, i fer balanç; amb el CC4L (els nostres estimats amics), amb el Pere,
amb Guatemala i Santa Maria Visitación, el nostre estimat poble amb el qual
estarem agermanats per sempre.
En molts aspectes s’ha produït el
fenomen del déjà vu que ja ens va passar també a Grècia.
Estem feliços, descansats i
desconnectats de tota la nostra quotidianitat habitual, però alhora plens de
sensacions, sentiments i pensaments, tot molt viu i intens.
El darrer record per al Pere, el
germà de la Salle que ens ha tornat a rebre i a acomiadar-nos amb els braços
oberts. Ahir li vaig donar la condició del meu segon pare, me’l recorda tant en
alguns aspectes (un exemple: les dos tenen una lletra pulcra i preciosa) i em
genera una estimació semblant.
Vaja, tot plegat ha estat un
privilegi i ens fa il·lusió compartir-ho!
Gràcies.
Sílvia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada