GRÀCIES

Barcelona, 31 de juliol de 2016

Ja de nou a casa, em ve de gust fer una darrera entrada d’aquesta primera etapa del blog, per acabar de narrar el sentit els dos darrers dies.

El divendres vint-i-nou no hi havia mercat majorista de verdures, per tant no hi havia feina amb EREC; vam optar per fer de turista, el més tirat: shoping de souvenirs i platja. Al final del dia, vam anar amb la Sílvia i el Roger a l’exposició de fotografies de la crisi de refugiats que hi ha al port de Thessaloniki. És impressionant, si teniu l’oportunitat no us la deixeu perdre; aquí us deixo algunes imatges robades.

Divendres va ser, per a mi, un dia estrany. Habitualment, jo, quan m’emociono, ploro llargament, i ho faig amb facilitat; ara ja no m’incomoda gens manifestar la meva emotivitat. Però divendres era diferent. Tenia els sentiments a flor de pell i, de tant en tant, em venia un record concret a la memòria, o una imatge del viscut, i plorava, però molt breument, i de seguida em sobreposava. No crec que em reprimís, ho veig molt més com una efervescència de tantes emocions viscudes aquests dies, i la necessitat d’expressar-les, com podia. Sentia ràbia per ser un privilegiat, i poder marxar, i deixar als camps tantes mirades de dignitat, tants rostres de patiment, tants nens enjogassats, tots ells a la recerca d’un futur que jo no els puc oferir, però que maldo per reivindicar.

Divendres ens acomiadàvem dels d’EREC. Els agraíem infinitament la possibilitat que ens havien ofert de compartir el seu treball, tan concret i tan útil per als refugiats. Assegurava que el futur del món, gràcies a ells, sens dubte seria millor. I afirmava que ens retrobaríem, que no sabia on però que ho faríem, i que si no seria al cel (com deia el germà Marek a Taizé), on el Déu bondadós (que té tots els noms) ens acolliria, conjuntament amb els refugiats, en un cel sense fronteres.

També ens acomiadàvem de l’Eva, a qui particularment jo li agraïa el regal de descobrir-nos en un altre àmbit, lluny de l’escola, i de crear una nova relació.

I especialment ens acomiadàvem de la Jordina. Li agraíem la seva vitalitat espontània, que tot ho fes fàcil. Jo, individualment, li deia que, gràcies a ella, la meva inserció en el treball amb EREC havia sigut molt més fàcil, planera.

El dissabte trenta ha estat tot ell de viatge: Thessaloniki, Istambul, Barcelona. Avio, transit a la sala d’espera, avio. Pel·lícula, llibre i passeig, i més pel·lícules. Anestesiat el temps i les esperes, i amb ell també els sentiments.

Estem baldats, tant físicament i com psicològica; tenim el cos cruixit i el cor trencat. Necessitarem força dies per descansar el cos i digerir els sentiments que ara ens desborden, per endreçar-los, per resituar-los, per descobrir com ens comprometen.

Prou ja. Gràcies a tots els que ens heu estat llegint, per deixar-nos compartir amb vosaltres la nostra experiència.

Volia cloure, si més no jo, aquest capítol inicial del blog, i expressament deixar el mitjà obert, per quan em vagui, si algun dia el desig em pot i vull vomitar sobre el teclat i fer públic un sentiment que de nou em sacseja.  

Xavier

RELATS SALVATGES (2)

Thessalònica, 29 de juliol de 2016

 

Els relats,  millor curts,  inconnexes, potser  innocents i normals al principi, i a poc a poc  complicant-se la trama (al·legoria a la pel·lícula relatos salvajes).

800 són els euros que es gasten cada dia a mercat els d’EREC per comprar verdura fresca diària per a cada camp, 5 dies a la setmana, estem parlant de més de 300 famílies.

Si t’acostes al poder -que atrau, segur- et pots enlluernar, et pot abduir, pots sortir malparat o escaldat o una mica de tot, però el contacte segur que no és anodí.

Quina autoritat moral (per jutjar i decidir) podem tenir  quan venen en fila a buscar les verdures i tenen el carnet duplicat, no actualitzat, no en tenen o intenten passar dues vegades?... Visceralment ens surt la supèrbia, la prepotència i la nostra particular justícia.

Els fills són un principi de realitat que et situa i re-situa de cop: fan a estones de lleure d’educadors, comencen a  tenint alguna professió, parella potser, treballen, o marxen de casa i  aquests dies, a més, m’han cuidat i protegit. I pensant, potser, segurament el millor d’aquests dies ha estat compartir amb ells minut a minut, intensament, connectant: meravellós!

I contenta per la Joana, que ha pogut fer de sanitària en un moment crucial de la seva carrera professional!

Unes paraules d’homenatge als camps ja desnonats d’Eko-Station i Idomeni, personificades en la Jordina, la companya coneguda aquest dies: marxosa, decidida, llesta com la fam, amable, d’Olot... Varem parar a l’estació de servei i varem fer un silenci sobre la gespa despullada de tendes i persones d’Eko-Station, però plena de records i de tristor.

Vasilika: punt i apart, un altre camp, un altre món, herència dels dos anteriors, es nota (ja n’ha parlat el Xavier). Et xucla, t’absorbeix, també t’atabala i et fa un encanteri! Hi vaig notar cert desbordament emocional!

La Jordina hi va trobar un container amb una pintada que hi havia a Idomeni, el mateix, si, impactant!

Jo finalment em vaig trobar amb les dues infermeres, amb les que havíem de fer el primer equip del Clínic: moments intensos amb elles, un psicòleg, gent... em varen començar a explicar com estava de desanimada la gent, que havien trobat armes, que hi havia anat la Interpol, que hi havia tensions entre kurds i sirians, que hi havia voluntaris lliures des de feia molts dies i estaven molts cremats!

Avui s’ha posat en contacte amb mi l’organització Rowing Togheter per si volia venir aquí, a Grècia, a fer de metge, pel setembre, els hi he dit que ara estava aquí i que de moment demà tornava a casa. La psicòloga que col·labora amb ells, la Sara, també m’ha estat enviant WAs, intentant organitzar uns grups des de Barcelona per als voluntaris que tornen, algunes psicòlogues de l’Hospital també tenien interès en fer alguna cosa.

Per cert, ahir al migdia em van trucar de l’Hospital dient-me que si em volia quedar, que ja havien signat el conveni. També em van explicar que el “primer equip oficial” sortirà a mitjans d’agost, però que havien preguntat a París (la central de l’ONG) on i quina feina podia fer jo i que estaven pendents de resposta. Ja que la meva situació era excepcional (com la de les meves companyes infermeres); si volia em podia quedar pel meu compte, buscant un lloc on allotjar-me i que ja em dirien on podria treballar, tot això lligat a quan tots els papers estiguessin en ordre.

Sense comentaris.

A la tardor... farà menys calor.

I hi segueix havent i seguirà sent-hi tota una gran xarxa de persones i de relats encara per escriure’s però que ja es van teixint...

Sílvia

SÓN PERSONES!!!

Thessaloniki, 29 de juliol de 2016

Són persones! I aquest no és el títol de la nova entrada del blog, és un crit de denúncia i d’auxili al món. Persona és igual a persona, independentment de la llengua amb la qual digui t’estimo al seu fill. Déu és igual a Déu, independentment del seu nom. No són refugiats, deia el Jordi Évole, són persones que busquen refugi, exiliades de la terra que les va veure néixer per guerres de les quals, els nostres governs, són corresponsables. Els fusels que maten sirians els venem nosaltres, Europa; les bombes que destrueixen les cases als iraquians les venem nosaltres, quan no, fins i tot, les llencem nosaltres. Són persones!

Ahir, el nostre darrer dia amb els refugiats, vam anar a Vasilika. Jo havia demanat als d’EREC que ens hi deixessin acompanyar-los a distribuir-hi els vegetals, perquè quan jo hi vaig anar fa una setmana, vaig descobrir-hi la força d’aquell camp de refugiats, i desitjava de tot cor poder-ho compartir amb la Sílvia i el Roger. Així ha estat i així ha sigut.

Què té Vasilika que et remou tant i tan profundament? El contacte proper amb les persones. Nens que t’envolten i t’agafen de la ma, que et demanen una moixaina i que els facis jugar (veure al Roger entendrir-se amb els nens i fer-los jugar ha sigut un dels tresors d’aquests dies). Persones que et conviden a entrar a les seves haimes, les seves cases actuals, a seure al seu costat, a prendre un cafè o un te, o a menjar; que et pregunten per la teva vida, i tu, amb molta cautela, per la seva; que volen que els facis una foto amb el seu mòbil amb tu de costat (la foto és per a ells, no és per a tu, no és el teu souvenir solidari); que et posen el seu fill nounat en braços, i tu que t’estoves fins a mullar-lo amb una llàgrima.

No sóc capaç de recordar noms, sempre m’ha costat, però les cares les tinc tatuades al cor. Una parella de sirians, cristians (portaven tots dos penjada una creu al col), que ens han regalat amb deixar-nos agafar la seva filla de tan sols un mes. Una altra parella, musulmans, extremadament acollidors, ell de quaranta-un, ella de trenta-i-pocs, amb els seus tres fills; el petit, Mohamed, va néixer a Idomeni fa cinc mesos. I la germana d’ella, només amb vint-i-tres, ja és mare de dos fills, i està sola amb els petits, perquè la seva parella va marxar a lluitar i no ha tornat a saber res més d’ell (el marit, per com era ella, difícilment podria ser integrista).

Ens han regalat amb la seva acollida; hem parlat amb totes les limitacions imposades per les mútues dificultats amb l’anglès, ens hem ensenyat fotos al mòbil de les nostres respectives famílies; s’han sorprès de què a casa nostra, amb vint-i-molts (com tants joves d’EREC), sovint encara estiguin vivint amb els pares i no tinguin parella ni fills...

Però el pitjor ha estat el comiat, haver de reconèixer, amb vergonya, que demà tornem a casa, a Barcelona, a les rutines, a la vida quotidiana; mentre ells, no poden tornar enrere ni els permetem obrir-se un futur nou a Europa.

Vergonya, sento vergonya de ser europeu i, malgrat viure en una societat estable i rica, no tenir uns governs capaços de donar una resposta mínimament justa a totes aquestes persones; perquè no són refugiats, només són persones, com tu que llegeixes i jo que escric, i busquen un refugi.

No és un tema de solidaritat, és una qüestió de justícia. Són persones!

Xavier

RELATS SALVATGES (1)

Thessaloniki, 28 de juliol de 2016

Trobo que es pot fer un bon símil entre com condueixen a Grècia  i el que està passant aquí amb els voluntaris que van per lliure, les ONGs petites i les grans, i tot plegat amanit amb el paper de la trista figura dels governs europeus.

És a dir, hi ha una barreja de desorganització i complexitat, d’anar (molta gent, sobre tot jove, /molts cotxes, molts molt vells), cadascú a la seva o quasi (els uns fan per aquí, els altres per allà/4 carrils funcionant a l’hora allà on n’hi ha dos), i amb límits poc clars i desdibuixats (sí, en molts papers i informes/ els senyals de tràfic hi són, els motoristes van sense casc i parlen amb el mòbil i si cal van tres en la moto)  i amb la sensació que ningú s’immuta: ni governants, ni conductors (alguns si: jo!) ni policia de tràfic, ah! i els voluntaris que ja us dic jo que es desviuen i fan actes heroics cada dia (no pas jo eh?).

Sóc conscient que sóc subjectivament molt crítica i que conec molt parcialment la realitat, però si que he viscut algunes situacions de primera ma (les aniré explicant).

I abans de començar i primer de tot, voldria fer un monument simbòlic i homenatge als milers de voluntaris (vull dir-ho: molts de catalans) que han vingut, venen i vindran aquí pel seu compte, portant donacions en forma de diners o material i amb tota la seva energia, motivació i joventut al servei de (també val a dir que amb tota la innocència).

Nosaltres aquest dies hem estat amb als d’EREC-vegetables, portat per gent molt jove però fent una feinada brutal, de vegades de 12 hores al dia, anant a comprar al matí al mercat majorista i repartint en 4 camps diferents bosses de verdura fresca que diàriament es preparen (dins d’una nau industrial enorme, cutre i buida, deixada per algú) amb voluntaris improvisats i es reparteixen amb una furgoneta d’EREC i amb cotxes que lloguen els propis voluntaris. Els d’EREC (són bombers) fan torns de quinze dies sense cobrar. Em deia ahir l’Arnau (un d’ells), que ja han passat tots per aquí des de Barcelona combinant-se les guàrdies i que  s’hauran de plantejar què faran a partir d’ara, ja que la situació -sembla que corre la veu- s’allarga, diuen, potser dos anys, com a mínim i alguns camps estan llogats per 5 anys!. Ho explicava amb cansament i desànim.

Em comentava que ja havien deixat d’anar a unes reunions quinzenals que es feien a Tessalònica per intentar coordinar-se amb les altres organitzacions ja que era un caos i ells acabaven anant a la seva (com quasi tots!?).

I aquests dies hem estat testimonis de com ells estan de ben organitzats!, hem pogut anar a alguns camps i amb menys de dos hores (carpa, llistes, carnets, fosforito, passadís fet amb tanques...  això si, amb control previ per part dels militars de tots nosaltres amb DNI inclòs i passant un per un!) s’han repartit més de 450 bosses amb ordre, carinyo, rigorositat i equitativament . Chapeau per la feina ben feta!

Ara, si anem una mica més a fons,  em surt de plantejar-me quasi sense voler: algú té alguna visió una mica més global del que s’està fent, de com s’està fent? es podria fer millor? diferent? no cal una visió i coordinació més a mig i llarg termini?

Segur que sí i espero que sí, i per tant dec parlar d’obvietats o no...

Per exemple: l’altre dia comentàvem que les persones que estan vivint als camps varen venir a tirar a l’entrada del camp (davant nostra, era una manera d’explicitar-ho i dir-ho al món) les bosses de menjar que els duia una ONG danesa, ja que es queixaven que sempre era el mateix, corre ja el rumor que alguns fan vaga de fam a diferents camps i que s’estan estenent les protestes (estan connectats per xarxes socials entre ells), altres diuen que a les tendes tenen menjar acumulat i jo pensava: “no entenc com  no passen  més coses cada dia, a l’entrada, dins, davant, darrera ( i així entre nosaltres, sembla ser que si que passen) i en escalada de tensió creixent.

I ja vaig veient i vivint que la resposta de si algú coordina i té una visió global és complexa i potser fins i tot contradictòria:  

SÍ perquè molta gent se’n ocupa amb molt bona voluntat, ganes i intenció. i sort se n’ha tingut fins ara i es continua i continuarà tenint ( en sóc testimoni)

https://www.facebook.com/Idomeni-Cultural-Center-1302471973114551/

I NO perquè des de la meva humil visió parcial i esbiaixada (segur), trobo a faltar la coordinació i la presència més valenta, transparent, decidida i clara de les diferents ONGs grans que cobren per fer la feina humanitària (sanitària, educativa, logística...) i crec que no sempre l’estan fent o no la fan com cal, ni de bon tros i a sobre tenen diversos condicionaments econòmics (moltes estan subvencionades per la UE).

Jo no sé ni per on s’ha de recomençar ni refer (entenc que ja s’ha fet molta feina), però que cal reflexionar-ho, dir-ho i denunciar-ho sí que ho tinc clar.

I que consti que no vull ofendre a ningú i tinc i sempre he tingut el màxim respecte i admiració a les iniciatives i accions  individuals, d’associacions petites i de les més grans.

Per altra banda crec que potser també el que passa és que tot això de pensar, de repensar, de l’organització, de gestionar amb lògica, de la coordinació, de l’ètica com que no es tan guai, no farda ni vesteix ni llueix, doncs no se’n parla tant però crec fermament que és imprescindible des de molts despatxos (no cal que siguin grans i luxosos), fer tota aquesta tasca tan complexa però a l’hora tan necessària: no es pot simplificar el tema!, estem treballant amb material sensible (persones, personetes, necessitats bàsiques, sentiments...)

També vull que consti per endavant el meu reconeixement a la feina que sé de cert que s’està fent  des de l’àmbit de les ONGs, el que reclamo és no defallir i seguir en la línia de denúncia constructiva, dient alt i fort el que calgui i quan calgui, aportant dades objectives i clares i testimonis del que ha passat, està passant i per desgràcia seguirà passant al menys a curt termini.

I per altra banda em sembla que aquestes organitzacions són les que han de ser les interlocutores amb els governs, intentant tenir una posició al màxim de compromesa lliure possible.

Els nens l’altre dia al camp, a l’arribar, ens rebien i li donaven al Roger una pistola feta de forexpan, un d’ells es va aixecar la samarreta i en tenia quatre o cinc fetes per ell, apart d’un ganivet de cuina (aquest autèntic) a la cintura!

Varem perdre la gorra del Roger al camp de Cherso, portava el seu nom, a mi em va saber greu, de fet li vagi perdre jo, ell va dir: ben perduda! i jo vaig pensar que sí, tan de bo la trobi el nen de les pistoles i el ganivet!

Sílvia

SABER GAUDIR DEL MOMENT

Thessaloniki, 28 de juliol de 2016

Dimarts passat no vam poder anar a treballar. La nit anterior, els d’EREC ens van escriure un wattsapp dient-nos que per l’endemà ja tenien prou voluntaris i que, si volíem, podíem anar a treballar amb l’ONG ‘Team Bananas’, que sí, us ho imagineu bé, reparteix bananes cada matí a alguns camps de refugiats. En principi demanaven que els cobríssim el camp de Nea Kavala, prop de Eko station, a 50 km al nord de Thessaloniki.

Ens va costar força posar-nos en contacte amb l’anglès que havia fet la sol·licitud i, quan ho aconseguírem, ja tenien la necessitat coberta. Conclusió: estàvem tots cinc (Eva, Jordina, Roger, Sílvia i jo) amb cotxe llogat i sense feina. Vam decidir que, si els astres i els deus grecs s’havien confabulat per donar-nos un dia lliure, ens el prendríem amb molt de gust i ens aniríem a la platja, a gaudir de l’Egeu.

I aquí va començar el meu rau-rau interior...

Realment t’has de permetre aquesta excentricitat, ara i aquí? Segur que mirant  algunes webs que circulen entre voluntaris, com aquesta, o aquesta altra, trobaríem mil coses a fer. No em vaig atrevir a dir-ho fort, perquè sabia que la Sílvia realment desitjava fer un dia a la platja, però la processó anava per dintre, i com coïa!

Ens hi varem anar, i entre sal, sorra i sol, les tres esses malèfiques de la platja, la Jordina en un moment donat va dir: s’ha de saber gaudir del moment que et depara el dia. Ella, crec jo, no en té ni idea, i si ho sabés molt probablement ho negaria, però acabava de citar un tros del sermó de la muntanya.

Quanta raó tenia!

Jo, neguitejat pel fer, m’oblidava del viure. La meva feina, ho sé, és un gra de sorra en un desert immens d’hipocresia, que sí, ha d’existir, encara que sigui només per fer denúncia; però em cal deixar de ser presumptuós i reconèixer que té un valor molt proper al zero, em cal abaixar els fums i, una vegada més, assumir que sóc absolutament prescindible. I la contrapartida d’això és òbvia: si l’atzar et depara unes vacances puntuals, accepta-les i viu-les amb intensitat, perquè l’endemà és absolutament imprevisible.

I això, un cop més, ahir dimecres ho vaig reconèixer en els refugiats de Cherso, on varem anar a repartir vegetals. Les seves cares, de dolor contingut, de pena profunda pel viscut, de terror per la mort presenciada, d’enyor per tot el deixat enrere, de por al futur, de desesper per l’atzucac que viuen... tot i això, els seus rostres emanen una dignitat immensa de la que jo difícilment mai seré mereixedor.

I al bell mig de la cua per recollir el menjar, jo, jugant amb un nen, amb el meu dit i molt lentament li tocava la punta del nas i, en fer-ho, feia un soroll com si li esclatés. Your nose is a bomb, li deia, i ell reia, i els homes al seu voltant també ho feien. I el nen també va voler tocar-me el meu, i també va esclatar, i tots vam gaudir d’un instant de felicitat.

Xavier

SÓC UN NARCÍS, MAL EM PESI

Thessaloniki, 27 de juliol de 2016

Dos dies seguits, la Sílvia primer i el Roger després, m’han apartat del ‘meu’ blog, m’han robat el protagonisme. Ha estat un esforç d’humilitat: és meu, em repetia, sóc jo que hi vull dir coses. Assumir que només ets una peça més, insignificant, saber diluir-te per donar pas als demés, al seu esplendor, acceptar que tenen les seves coses a dir, i que a sobre ho fan com a mínim tan bé com tu, no m’és fàcil; jo també sóc un narcís, mal em pesi.

No ho sembla, però us estic parlant de l’Eva.

Tinc molt clar el per què vaig decidir dedicar-me a l’educació. Ho he pensat mil vegades i ho he treballat amb profunditat; això sí, no ho explico gaire, i quan ho faig ho dissimulo pintant-ho amb humor, intentant treure-li tot el drama que en el seu dia va suposar: jo, a nivell escolar, vaig ser un adolescent molt marginat, franc objectiu d’allò que en l’actualitat en diríem bulling. Fent ara de profe, clarament estic compensant aquells temps. Per això m’encanta envoltar-me d’adolescents, ser el seu centre d’atenció, que m’escoltin; em realitza recolzar als que els hi costa, tan acadèmicament com personal, i m’agrada intentar frenar als més gallets, recordant-me a cada instant que ells no són els que em van marginar a mi.

Ara ja sí, em centro a parlar de l’Eva.

Pocs dies abans d’arribar a Thessaloniki em van afegir al grup de Wattsapp d’EREC. Uns minuts després m’entra al mòbil una conversa privada dient-me: “em sembla que ens coneixem, tu no havies estat profe del Sagrat Cor?” Era l’Eva López, una exalumna, en l’actualitat una dona de trenta-i-tants i mare d’un nen de quatre, que també, com tants altres, està aquí invertint les seves vacances en ajudar. Compartint aquests dies amb ella el treball i el lleure, ens hem posat al dia de les nostres vides i, òbviament, hem recordat l’escola.

El primer que ella va recordar va ser un joc sobre els refugiats que, ella i unes companyes, havien fet amb la Neus Forcano. Directament em va venir a dir que, possiblement, allò havia estat una llavor que l’havia dut fins a l’ara i aquí. I em va encantar, les seves paraules em van esborronar i em va fer lluir com un narcís.

Sí, una vegada més ho havíem aconseguit a l’escola! Li vaig dir que aquest era un dels nostres ‘curriculums ocults’, el desvetllar en els adolescents aquestes dimensions humanes, transcendents, de complicitat amb els empobrits, de solidaritat, de treball desinteressat amb els rebutjats del món... Li vaig dir que a l’escola, si hi treballàvem moltes persones com la Neus o jo mateix, era precisament per això, per aquesta dimensió del currículum; i que en persones i situacions com ella, trobàvem acomplerta la més gran de les nostres expectatives. És clar que intentem ensenyar bé les llengües, les matemàtiques, la filosofia o la biologia, però si no aconseguíem també transmetre de tant en quan aquests valors profundament humans (i cristians), no ens sentíem prou satisfets. No cal ser presumptuosos, l’escola només va ser una baula de l’engranatge que ha portat a l’Eva fins als refugiats, però hi va ser i va ser imprescindible. Què bé em sento; és el meu narcís engreixat!

Xavier

L'Eva, endreçant la cua per recollir els "vegetables"

EDUQUEM-NOS

Thessaloniki, 26 de juliol de 2016

Una de les coses que més m’han sorprès aquests dies és el somriure dels infants, innocent però alhora madur, després de veure la misèria i el terror des dels seus propis ulls.

Pensant-hi, porto gairebé des de principis de mes amb nens i nenes, sense parar, campaments, casals, camps de refugiats... Educant-los? Tan de bo.

Em conformo amb acompanyar-los en el seu propi descobriment i creixement de tot i amb tot plegat.

I crec que aquí hi ha la clau de tot o, almenys, de bona part d’aquesta: educar amb valors, ensenyar a compartir, a somriure, també a plorar quan toca, a jugar, a divertir-se, a saber desenfadar-se i a acceptar quan les coses no són o no surten com un voldria.

I a poder veure que tots som diferents, òbviament, però que tots venim del mateix. Clar que sí!

I que per tant tots hem, o HAURÍEM, de tenir les mateixes oportunitats de ser feliços, de créixer a la natura, de poder anar de campaments, de banyar-nos al mar, de córrer, de jugar, de gaudir... I explicar, però, que no és així, i que per aquesta raó, ja que a moltes parts del planeta no tothom accepta la diversitat, no tothom pot créixer en un bon entorn, no tothom pot viure i veure les mateixes coses; hi ha situacions com les que estic i estem vivint aquests dies.

Guerres, injustícia, desigualtat, egoisme, i tot un seguit de despropòsits que han portat a milers i milers de persones a viure tancades, perquè sí, perquè l’atzar les ha fet néixer allà, i no aquí.

I malgrat tot això, malgrat aquesta brutalitat viscuda i totes les condicions actuals, encara et somriuen, et saluden, et parlen, s’interessen per tu, comparteixen, t’expliquen i t’ofereixen molt més del que ens mereixem.

I és que ells, tot i la por, la ràbia, la frustració, tenen molts més valors, principis i educació que molts de nosaltres, que molts dels que ens envolten i, sens dubte, molts més que la gent que els tanca, els oprimeix i els ofega aquí dins.

Segurament aquesta és una visió simple, parcial, condicionada i subjectiva, però a mi em sembla que també és la forma més humana de veure-ho, i és que, en el fons, només som això, humans.

Roger 

Cherso

DESPULLANT-ME... UNA MICA

Thessaloniki, 25 de juliol de 2016

Jo no en sé pas massa d’escriure, tan de bo en sabés ja que tinc el cap a cent per hora i el cor a mil!

Envejo als que escriuen quasi just allò que jo vull dir i sento... que hi farem!

Però m’hi vull esforçar ja que  tinc ganes –necessitat vital i egoista- de compartir algunes de les sensacions, situacions i sentiments que bullen dins meu i sinó hi ha perill d’explosió!

Primer quatre paraules sobre el canvi imprevist del meu status aquí, resumint: he  tornat als orígens, estem aquí com a projecte de família intuït i iniciat ja després d’haver vist To-Kima. Rescat al mar Egeu a TV3 (us el recomano). I per cert més recentment també a TV3 han fet My Friend, en la línia....

Però jo clar,  he hagut de fer un canvi de xip, volia conjuntar el projecte familiar amb el laboral-personal: tot un repte, que finalment no ha coincidit en el temps però si en l’espai...i aquí el meu acte d’humilitat que tan bé explica el Capdevila (després d’haver escrit sobre el projecte del Clínic), casual, providencial i adient  com sempre Carles!

I no em vull  escaquejar i dir que el Capdevila ja ho ha dit tot per mi, no.

M’agrada (i no tinc clar que em  costi) estar diluïda en el grup i no sobresortir massa per res o en tot cas per ser la més gran (?), la que té menys força i traça, la que es cansa molt, la que sap menys anglès, la que calla, la que no mana res, la que rep ordres amables però de vegades contradictòries de nois i noies que podrien ser els seus fills, la que es deixa cuidar pel fill...

Giannitza, on treballa la Joana

Sí, al menys per a mi, és un gran exercici d’humilitat aquest d’estar sense  armadura, sense bata, sense el “doctora”, sense la prepotència malentesa i fins i tot inconscient.

M’agrada no donar res per suposat, partir de zero, sentir-se nua i fer vergonya fins i tot.

Reconstruir-se, desentortolligar-se, recomposar-se, en definitiva, deixar-se anar, tot plegat cansat, novedós, però estimulant i un molt bon exercici que estic encantada de poder fer, admirada de poder-ho fer a les meves anyades, encara que sigui una mica, uns dies, com “de broma”, però pres molt seriosament i!

I pensareu, però que carai està fent? A veure, a nivell material i físic res important, una nimietat. A nivell personal i simbòlic una prova  i un repte  per a mi (em recorda en diversos aspectes la setmana del camino de Santiago fet en parella fa 5 anys, o l’estada a Guatemala de fa més de 25, potser comento en un altre moment les similituds i els records semblants).

Ahir i avui hem fet en família, en grup i individualment, bosses i més bosses (més de 500) de vegetals per a diferents camps (i sota les ordres d’EREC). Ahir al cap d’hores de fer-les les varem desfer, ja que no van poder ser entregades, ens van explicar que això encara no havia passat cap dia!

El Xavier ja ha explicat el per què de tot plegat fins a on ho podem entendre.

Avui operació similar (sense  tornar a desfer bosses) ja que els hem pogut entregat al camp de Cherso (per cert, per a qui la coneixeu, és el  camp on va estar la Maria Rovira, al Roger per tant li ha fet especial il·lusió entrar-hi i una mica d’esquitllada ens hi hem esmunyit més del compte per rememorar coses que ens havia dit la Maria, passejar-hi i fer fotos especialment dedicades).

I avui també he plorat davant la presència, contacte i mirada directa i propera d’aquests nens, nenes, homes i dones que, malgrat el que viuen dia a dia (inimaginable per a ells i insuportable d’imaginar per a nosaltres), et somriuen i et donen les gràcies.

Cherso, a mig repartir

Per cert -no patiu- les llàgrimes queden diluïdes i dissimulades amb la calor, la suor, el somriure, el gest i la paraula que et surt espontàniament, encara que també contradictòriament, ja que, malgrat tot i com diu el Roger, l’admiració que causa la seva dignitat et captiva, però a l’hora la tristesa profunda de certes mirades, sobre tot de les dones, et sacseja per tot arreu.

I poc a poc, amb el pas de les hores, m’he anat garratibant els músculs del coll, que no pas els sentiments, que estan més tous i vius que mai!

Voluntaris a Cherso

Roger a Cherso

Sílvia a Cherso

Haima a Cherso

Sílvia

EL MENJAR ÉS NOMÉS L'EXCUSA

Thessaloniki, 24 de juliol de 2016

Avui, diumenge, tots quatre hem anat junts; la Joana feia vacances, i la Sílvia, pels retards de signatures entre WAHA i el Clínic, encara no pot començar, per tant, tots hem anat amb EREC. Per a la Joana ha estat un contacte diferent, per a la Sílvia i el Roger el primer contacte.

Avui havíem de portar verdures a Ladgadikia i a Vasilika, per tant, a quarts de dotze ens hem posat a fer les bosses i a la una als cotxes i cap al camp.

En arribar a Ladgadikia ens hem trobat de cara amb un problema nou: els refugiats estaven revoltats. Deien que no els agradava el menjar calent que els duien, preparat per una ONG danesa, que n’estaven farts de menjar sempre literalment el mateix, arròs blanc amb formatge i un panet gomós, i que ja se’l podien endur. Els més joves i més enfervorits han agafat les caixes a punt de repartir i les han tret fora del camp.

I nosaltres a la porta amb cara de pam.

Per un costat els militars ens han dit que EREC no podia entrar ja que no ens podien garantir la nostra seguretat; per altra banda, els mateixos refugiats que havien tret les bosses, estaven a la porta amb nosaltres explicant-nos-ho i dient-nos que les verdures que els portàvem sí els agradaven, que aquesta postura no era contra nosaltres, sinó contra el menjar cuinat, monòton i de gust allunyat al seu costum; afegien que, si fos només uns pocs dies, ja els estaria bé, però que sempre era el mateix, i ja portaven uns mesos rondinant sense veure cap canvi.

Hem parlat amb ells mitja hora, compartint breument amb uns pocs i, una mica més tard, tornar als cotxes i cap al magatzem sense repartir. Els refugiats avui fan vaga de fam i nosaltres doble feina, i a sobre inútil, perquè hem hagut de desfer el que pel matí havíem fet. I a les cinc de nou cap a l’hotel, baldats.

Després, parlant-ho, vèiem que el menjar és només la punta de l’icebeg, l’excusa, l’espurna que ha fet esclatar el conflicte, que en el fons hi ha una raó de molt més pes, profunda, cabdal. Els refugiats cada dia veuen més clar que la seva situació es cronifica, que els camps no són provisionals, sinó que hi estaran anys; s’adonen que el seu viatge personal cap a un futur diferent, per a molts ha arribat al final, i aleshores, òbviament, hi apareix la frustració. Podíem esperar alguna altra cosa?

Ens ho expressava molt clarament un noi de 28 anys amb qui hem parlat: “my future is finish”, el meu futur s’ha acabat.

Xavier

Posta de sol a Thessaloniki

UN BARCO EN UN MAR DE DESIGUALDAD

Thessaloniki, 23 de juliol de 2016

No us donaré més la vara, que es nota que fa dos dies que no treballo i tinc més temps. Només que avui el Roger m’ha enviat el link del article ‘un barco en un mar de desigualdad’ escrit pel Jordi Évole i publicat a ‘El Periódico’ digital ahir, que em sembla impressionant. Vaja, jo literalment m’he posat a plorar, i el volia compartir amb tots vosaltres, simplement.

I demà tornarem amb EREC l’Andreu-Mondon’s team al complet.

 

Foto recollida al 'Museu de fotografia de Thessaloniki'

Xavier

MURPHY DE NOU

Thessaloniki, 23 de juliol de 2016

Avui arriben la Sílvia i el Roger i comença la seva part del projecte familiar. Ahir nit parlava amb la Sílvia per telèfon i em transmetia la seva desesperació: el Clínic i WAHA, possiblement per temes administratius, encara no han signat contracte, el que vol dir que ella, tot i arribar avui, no ve en nom del Clínic com una prolongació de la seva tasca assistencial, sinó que ho fa de vacances. Això té l’afegitó que no podrà entrar a fer de sanitària als camps, com sí fa la Joana, sinó que s’haurà d’afegir al Roger i a mi, i amb EREC, ajudar en la intendència de vegetals als camps, treballar físicament, cosa que ella odia particularment. El tema encara té dues derivades més, la primera és que ella el primer dilluns d’agost s’haurà de reincorporar al Clínic, ja que no estarà de vacances, i després que tot plegat té un cost econòmic per a nosaltres, que haurem de pagar els seus viatges i una altra habitació d’hotel, ja que si no està aquí oficialment no té el transport (Clínic) ni l’estança (WAHA) coberta. És Murphy de nou, que ens ha estimat particularment en tot aquest projecte!

I això que fins i tot avui surt publicat al diari ARA l’inici del projecte, com si ja fos una realitat; però ho serà, no tinc cap dubte, llàstima que tot fa pensar que amb la Sílvia i ara, no.

Però hem de saber llegir la realitat en positiu, de nou hem d’aprendre dels refugiats per aplicar-ho a les nostres vides i saber convertir els inconvenients i les dificultats en quelcom que ens potenciï; però qui haurà de fer aquest esforç, particularment i en aquest cas, és la Sílvia. Té feina!

Això sí, se m’acudeix alguna pista. Dijous, a Vasilika, vaig conèixer un home de la meva edat, amb la barba ben retallada, encara grassonet, amb un posat elegant, que em demanava tabac. A propòsit de jo dir-li que no en tenia perquè no fumava, vaig afegir que el tabac no era bo per a la seva salut, i vam establir una conversa distesa, mig en broma, en la qual em va assegurar que el tabac a ell no el perjudicava, ja que fins i tot havia matat la serp verda i groga amb què jugaven els nens, de la que jo parlava al blog fa dos dies. Estava claríssim que aquell home sirià havia format part de la classe benestant del país, per com parlava, per com s’arreglava físicament, per com es comportava... i ara estava aquí, dormint en una haima, depenent del menjar que li donàvem, en un camp de refugiats oblidat de la Unió Europea. Aparentment s’ho prenia amb filosofia, amb un posat que donava a entendre que ja arribarien temps millors. Segurament la processó anava per dintre, però ell no ho demostrava; en aquell moment l’important era aconseguir tabac, i no qualsevol, que alguna noia d’EREC li n’oferia de lligar, però a ell, molt senyor, deia que aquell no li agradava, reconeixent després que no el sabia embolicar. Aquell home, aparentment, sabia viure el moment, i treure’n la part d’orgull personal que cada instant li podia oferir.

Jo, mentre, aquest matí he de resoldre els nostres problemes logístics: hotel barato i per a tres persones els propers sis dies, reservar un vehicle per a la propera setmana, comprar el meu bitllet de tornada (pagant ara més d’hotel i de viatge de la Sílvia, jo indefectiblement he de tornar el 30 amb el Roger), i aquest vespre anar-los a buscar a l’aeroport. I la Sílvia quan tornarà? Ella decidirà quan comprar el seu bitllet, ja que no sé si vol esperar a veure com evolucionen els esdeveniments entre WAHA i el Clínic o bé ja aparca definitivament aquest línia d’intervenció.

Xavier

NURSE JOANA

Thessaloniki, 22 de juliol de 2016

Avui no hi ha mercat al major de verdures, per tant els voluntaris d’EREC no tenim res a fer; per a mi és weekend i he fet de turista.

La ciutat, lletgeta, quan més surts més t’adones que Barcelona és preciosa. Hi ha força runes de l’època grega i bizantina, però no en treuen partit i no llueixen. I els edificis moderns, força insulsos. És una ciutat fàcilment comparable amb Barcelona perquè està al costat del mar i és la segona en importància de Grècia, però ni d’això en treuen partit. Conclusió: turistes, en podeu prescindir.

Avui em centro en allò que m’ha explicat la Joana.

Si l’he entès bé, està vivint dues realitats que es superposen i que la tenen desconcertada. Anem a pams. WAHA és una ONG important, a Catalunya no, però a França sí; el que vull dir és que mou molts sanitaris, és a dir, els contracta professionalment perquè facin la seva feina el millor que puguin. Aquí aterra la Joana i es troba amb un xoc d’opcions i criteris (un altre més en aquesta realitat esquizofrènica dels refugiats). Per un  costat està ella, que s’ha pagat el bitllet d’avió i està treballant aquí de franc, perquè considera que els refugiats s’ho mereixen i vol fer-ho voluntàriament; però a la vegada, amb WAHA hi ha altres professionals contractats que fan la seva mateixa feina cobrant un sou, i no necessàriament petit. Entre ells n’hi ha que tenen una veritable voluntat solidària amb els refugiats, em parla d’una metgessa francesa i d’un infermer italià excel·lents, però també em parla d’un altre metge que, a parer seu, és tot el contrari a un compromís personal amb la tasca humanitària que realitza.

En definitiva, ha descobert que hi ha professionals de la cooperació internacional, i entre ells n’hi ha de fantàstics, que a més a més són vocacionals, i que està bé que hi sigui perquè sense ells no seria possible resoldre totes les circumstàncies que sobtadament apareixen; però també n’ha descobert d’obligats per les realitats personals, i aquets...

Algú li respondria que és el mateix a totes les feines. Per no anar més lluny, jo i en l’educació he conegut persones amb una nul·la vocació per l’ensenyament i amb una professionalitat discutible. Però estareu d’acord amb mi que, en alguns àmbits professionals, segurament en el de l’educació i en el de la sanitat, aquest fet és especialment sensible, per dir-ho de la manera més suau que se m’acudeix. I possiblement, en la cooperació internacional seria millor que els que no fossin mínimament vocacionals s’abstinguessin de treballar-hi, perquè deshumanitza encara més a qui pateix aquella injustícia humana que el cooperant hauria d’intentar  desencallar.

Xavier

ELS NENS, ARREU, SÓN NENS

Thessaloniki, 22 de juliol de 2016

Ahir vaig arribar a l’hotel molt tard, les deu passades, i després de tretze hores triscant, no estava per posar-me a escriure; massa cansat. Ho he deixat per avui, que no hi ha treball per a mi; comença el meu weekend.

Com vaig arribar tan tard, només vaig poder parlar amb la Joana per Wattsapp, i això que el seu apartament està a cinc minuts del meu hotel; ella està bé, cada vegada millor adaptada i entrant en les rutines; això sí, com jo, cansada.

Per a mi ahir va ser un dia molt ple i físicament dur. Van començar el matí anant a comprar les verdures al “Merca-Thessaloniki”, la central majorista de fruites i verdures. Els d’EREC tenien allà la furgoneta, però van demanar un parell més de mans per carregar. Qui porta la veu cantant en la compra és una noia pamplonesa de 20 anys i estudiant de 3r de medicina, la Sayoa, un encant!

Després cap al magatzem a fer els paquets. Ahir ens corresponien dos camps. El del matí era Cherso, per on férem la mateixa sistemàtica d’abans d’ahir: bosses amb diferent quantitat de contingut segons el nombre de persones del grup familiar; jo no hi vaig anar a repartir. I un segon camp per la tarda: Vasilika.

A mi em feia il·lusió anar a Vasilika perquè és el camp oficial que s’ha creat majoritàriament amb els refugiat que venien d’Idomeni i d’Eko station, i on els catalans hem tingut més presència; ja us he parlat del Catalan’s team. Vasilika és una nau industrial enorme, dividida transversalment per parets, on dins s’han plantat unes tendes de l’ACNUR, com ‘haimes’. Els refugiats estan ben organitzats, els hem donat nou lots de verdures per un nombre gran de famílies, entre 25 i 64, i ells mateixos es fan la distribució. El repartiment era les set del vespre i per això vam acabar tan tard.

Entre mig de les dues entregues vam tenir un problema, i és que una de les furgonetes d’EREC es va espatllar, i vam haver de córrer amb dos cotxes petits, un el meu, però ens hi vàrem sortir.

Entrar en un segon camp, Vasilika, i vet aquí la segona sacsejada. Hi són separats els sirians dels kurds, no es poden ni veure, però aquí estan obligats a cooperar. Els kurds són minoria, a Síria i al camp, però el representant de tots els refugiats del camp és un kurd. Us imagineu a Espanya un president del govern català? Jo em presentava als kurds dient-los: “I’m a kurdish from Spain, I’m a catalan”, i ells reien, i m’entenien. Bona gent!

Però avui us volia parlar dels nens.

Tant abans d’ahir, a Ladgadikia, com avui a Vasilika, tot és ple de nens; i els nens, arreu, són nens, i hi exerceixen. Vull dir, que són murris, i juguen, intenten encisar-te, demanen, volen que els juguis, se les empesquen per fer el que volen... Només arribar vaig veure una vintena de nens, entre cinc i deu anys, arrossegant una serp morta enorme, de dos metres, era una serp groga i verda (Hierophis viridiflavus), una espècie molt ratera que allà deu fer l’agost. Després, dins el camp, jo vaig conduir la furgoneta mentre les voluntàries d’EREC (majoritàriament noies i molt joves) repartien els lots i aprofitaven per saludar coneguts d’Idomeni i Eko station. A la vegada, els nens es barallaven per pujar a la furgoneta i que jo els portés uns metres; feien tal merder i eren tan incapaços d’esperar el seu torn, que em vaig haver de quadrar i no va poder pujar-hi cap; anaven obrint i tancant la porta i haguessin acabat enganxant-se una ma; tot i això, al final, un va aconseguir que el portés un tram. Hi ha nens que han posat rodes a caixes de verdures de plàstic i les han convertit en cotxes, bicicletes desgavellades però que encara les feien funcionar, nens que et donaven una empenta perquè els perseguissis, altres que amb la mirada et reptaven, i també el que volia que li fessis un moixaina... de tot, com arreu. Hi havia un nen d’uns sis anys amb el llavi leporí, que portava una bicicleta amb llantes com a rodes però sense cobertes, i que era el rei del camp; un altre estràbic al que li deien “crazy”, i aquí hi vaig intervenir. Amb el meu anglès estupendo, però que per la cara que feren els nens crec que em varen entendre, els vaig dir: “ella té el cabell ros, tu negre i jo blanc, i per això jo sóc crazy? Jo porto ulleres i tu no, i per això jo sóc crazy? Nosaltres som diferents i prou, ningú és crazy”. Però el nen estava arraulit i callat mentre una voluntària d’EREC l’abraçava, potser traumatitzat, no només pels companys, potser també per la guerra viscuda en primera persona. Era l’únic nen que vaig veure sense sabates, marginat entre els marginats.

Xavier

ATERRATGE

El dream-team d'EREC, català i navarrès.

Thessaloniki, 20 de juliol de 2016

Finalment hem aterrat, i el xoc amb la realitat concreta dels refugiats, quan els hi poses cares, com era d’esperar, ha estat impressionant, talment això: un xoc. Ho esperes, és clar que sí, però la realitat sempre supera la ficció. Malgrat això, també hi hem descobert algun detall que ens ha aportat, no esperança, no cal ser kumba, però sí el convenciment que, tot i el dolor desbordant que es palpa, de tot això per força ha de sorgir quelcom de creador. Els jocs dels nens entremaliats, les mirades múrries dels adolescents, el dibuix a la mà de la Joana que li ha fet una nena, m’han convençut de què necessàriament han de tirar endavant.

Avui la Joana ha començat amb WAHA, i amb ells ha anat al camp de Giannitza, a 50 minuts en cotxe de Thessaliniki. Hi ha anat amb un altre infermer italià i una metgessa francesa. Diu que han tractat coses de poca envergadura: diarrees, picades d’insectes, una diabètica per ajustar-li la insulina; de més entitat només un còlic nefrític que han derivat a un hospital... Però, com avui hi havia una dona metge, han arribat tres dones amb infeccions vaginals; amb homes metges no s’hi atrevien, és clar.

Jo, aquest matí, he quedat amb una noia d’Olot, la Jordina, que ja va treballar a Idomeni per Setmana Santa i que està aquí des de dilluns (nosaltres vam arribar dimarts i ara, quan escric això, és dimecres). Ens hem conegut a través d’un wattsapp de grup de cooperants. Junts hem llogat un cotxe i ens hem acoblat amb els de EREC. Aquests es dediquen a la logística, i és que majoritàriament són bombers, però com han vist que hi ha una necessitat real als camps d’aportar-hi menjar fresc, amb voluntaris penjats com nosaltres, cada dia van a un mercat majorista a comprar quantitat de fruites i verdures, fan bosses per famílies segons el nombre de persones, i cada dia reparteixen menjar fresc a un campament diferent de la zona. La feina que hem fet ha estat posar el menjar en bosses (enciam, tomàquets llimones, cebes i pebrots,) dividint-les per colors segons el nombre d’individus, i després hem anat al camp de Ladgadikia a repartir-les. Per això es necessiten voluntaris amb cotxes, per anar al magatzem a fer bosses, a les afores de Thessaloniki, i per després anar del magatzem als camps, força més allunyats, a repartir-les.

A l’hora de donar-ho, descobrir les personalitats de sempre i arreu: el pidolaire, l’adolescent enrotllat, el nen brivall, l’home plasta que et dona rotllo perquè li’n donis més d’allò que li pertoca, l’espavilat que et pren una bossa, l’empanat que arriba massa tard i es queda amb les escorrialles, l’espavilat que acaba enduent-se alguna bossa extra... Algunes mirades captivadores, de molt patiment, altres delataven estar desbordats; també esguards riallers, de persones millor adaptades a la terrible realitat a la qual estan abocats.

També hi he descobert els problemes entre ètnies. Reconeixies les dones kurdes per com anaven vestides, a la europea, diferent de les sirianes sunnites, i encara més diferent de les iraquianes xiïtes, de menys a més tapades. Tots els homes anaven d’una manera molt similars, indestriables. Expliquen tots els cooperants que entre ells sovint hi ha baralles; jo avui no les he vist.

Si ho penses sembla més que lògic. Ara estan tots amuntegats en tendes de l’ACNUR, amb zero intimitat, sabent que a Síria o a Irak uns i altres s’estan matant; per força ha de sorgir-hi tot, no podia ser d’una altra manera, oi?

Acabo, que m’estic fent llarg. Com potser a algú li haurà agafat un sobtat desig solidari, de tot el que he vist fins ara, el que més m’ha agradat és EREC. Aquí us poso el link per si hi voleu col·laborar.       

Xavier

LADGADIKIA

Preparant les bosses de distribució

Apunt de repartir les bosses