ATERRATGE

El dream-team d'EREC, català i navarrès.

Thessaloniki, 20 de juliol de 2016

Finalment hem aterrat, i el xoc amb la realitat concreta dels refugiats, quan els hi poses cares, com era d’esperar, ha estat impressionant, talment això: un xoc. Ho esperes, és clar que sí, però la realitat sempre supera la ficció. Malgrat això, també hi hem descobert algun detall que ens ha aportat, no esperança, no cal ser kumba, però sí el convenciment que, tot i el dolor desbordant que es palpa, de tot això per força ha de sorgir quelcom de creador. Els jocs dels nens entremaliats, les mirades múrries dels adolescents, el dibuix a la mà de la Joana que li ha fet una nena, m’han convençut de què necessàriament han de tirar endavant.

Avui la Joana ha començat amb WAHA, i amb ells ha anat al camp de Giannitza, a 50 minuts en cotxe de Thessaliniki. Hi ha anat amb un altre infermer italià i una metgessa francesa. Diu que han tractat coses de poca envergadura: diarrees, picades d’insectes, una diabètica per ajustar-li la insulina; de més entitat només un còlic nefrític que han derivat a un hospital... Però, com avui hi havia una dona metge, han arribat tres dones amb infeccions vaginals; amb homes metges no s’hi atrevien, és clar.

Jo, aquest matí, he quedat amb una noia d’Olot, la Jordina, que ja va treballar a Idomeni per Setmana Santa i que està aquí des de dilluns (nosaltres vam arribar dimarts i ara, quan escric això, és dimecres). Ens hem conegut a través d’un wattsapp de grup de cooperants. Junts hem llogat un cotxe i ens hem acoblat amb els de EREC. Aquests es dediquen a la logística, i és que majoritàriament són bombers, però com han vist que hi ha una necessitat real als camps d’aportar-hi menjar fresc, amb voluntaris penjats com nosaltres, cada dia van a un mercat majorista a comprar quantitat de fruites i verdures, fan bosses per famílies segons el nombre de persones, i cada dia reparteixen menjar fresc a un campament diferent de la zona. La feina que hem fet ha estat posar el menjar en bosses (enciam, tomàquets llimones, cebes i pebrots,) dividint-les per colors segons el nombre d’individus, i després hem anat al camp de Ladgadikia a repartir-les. Per això es necessiten voluntaris amb cotxes, per anar al magatzem a fer bosses, a les afores de Thessaloniki, i per després anar del magatzem als camps, força més allunyats, a repartir-les.

A l’hora de donar-ho, descobrir les personalitats de sempre i arreu: el pidolaire, l’adolescent enrotllat, el nen brivall, l’home plasta que et dona rotllo perquè li’n donis més d’allò que li pertoca, l’espavilat que et pren una bossa, l’empanat que arriba massa tard i es queda amb les escorrialles, l’espavilat que acaba enduent-se alguna bossa extra... Algunes mirades captivadores, de molt patiment, altres delataven estar desbordats; també esguards riallers, de persones millor adaptades a la terrible realitat a la qual estan abocats.

També hi he descobert els problemes entre ètnies. Reconeixies les dones kurdes per com anaven vestides, a la europea, diferent de les sirianes sunnites, i encara més diferent de les iraquianes xiïtes, de menys a més tapades. Tots els homes anaven d’una manera molt similars, indestriables. Expliquen tots els cooperants que entre ells sovint hi ha baralles; jo avui no les he vist.

Si ho penses sembla més que lògic. Ara estan tots amuntegats en tendes de l’ACNUR, amb zero intimitat, sabent que a Síria o a Irak uns i altres s’estan matant; per força ha de sorgir-hi tot, no podia ser d’una altra manera, oi?

Acabo, que m’estic fent llarg. Com potser a algú li haurà agafat un sobtat desig solidari, de tot el que he vist fins ara, el que més m’ha agradat és EREC. Aquí us poso el link per si hi voleu col·laborar.       

Xavier

LADGADIKIA

Preparant les bosses de distribució

Apunt de repartir les bosses