ELS NENS, ARREU, SÓN NENS

Thessaloniki, 22 de juliol de 2016

Ahir vaig arribar a l’hotel molt tard, les deu passades, i després de tretze hores triscant, no estava per posar-me a escriure; massa cansat. Ho he deixat per avui, que no hi ha treball per a mi; comença el meu weekend.

Com vaig arribar tan tard, només vaig poder parlar amb la Joana per Wattsapp, i això que el seu apartament està a cinc minuts del meu hotel; ella està bé, cada vegada millor adaptada i entrant en les rutines; això sí, com jo, cansada.

Per a mi ahir va ser un dia molt ple i físicament dur. Van començar el matí anant a comprar les verdures al “Merca-Thessaloniki”, la central majorista de fruites i verdures. Els d’EREC tenien allà la furgoneta, però van demanar un parell més de mans per carregar. Qui porta la veu cantant en la compra és una noia pamplonesa de 20 anys i estudiant de 3r de medicina, la Sayoa, un encant!

Després cap al magatzem a fer els paquets. Ahir ens corresponien dos camps. El del matí era Cherso, per on férem la mateixa sistemàtica d’abans d’ahir: bosses amb diferent quantitat de contingut segons el nombre de persones del grup familiar; jo no hi vaig anar a repartir. I un segon camp per la tarda: Vasilika.

A mi em feia il·lusió anar a Vasilika perquè és el camp oficial que s’ha creat majoritàriament amb els refugiat que venien d’Idomeni i d’Eko station, i on els catalans hem tingut més presència; ja us he parlat del Catalan’s team. Vasilika és una nau industrial enorme, dividida transversalment per parets, on dins s’han plantat unes tendes de l’ACNUR, com ‘haimes’. Els refugiats estan ben organitzats, els hem donat nou lots de verdures per un nombre gran de famílies, entre 25 i 64, i ells mateixos es fan la distribució. El repartiment era les set del vespre i per això vam acabar tan tard.

Entre mig de les dues entregues vam tenir un problema, i és que una de les furgonetes d’EREC es va espatllar, i vam haver de córrer amb dos cotxes petits, un el meu, però ens hi vàrem sortir.

Entrar en un segon camp, Vasilika, i vet aquí la segona sacsejada. Hi són separats els sirians dels kurds, no es poden ni veure, però aquí estan obligats a cooperar. Els kurds són minoria, a Síria i al camp, però el representant de tots els refugiats del camp és un kurd. Us imagineu a Espanya un president del govern català? Jo em presentava als kurds dient-los: “I’m a kurdish from Spain, I’m a catalan”, i ells reien, i m’entenien. Bona gent!

Però avui us volia parlar dels nens.

Tant abans d’ahir, a Ladgadikia, com avui a Vasilika, tot és ple de nens; i els nens, arreu, són nens, i hi exerceixen. Vull dir, que són murris, i juguen, intenten encisar-te, demanen, volen que els juguis, se les empesquen per fer el que volen... Només arribar vaig veure una vintena de nens, entre cinc i deu anys, arrossegant una serp morta enorme, de dos metres, era una serp groga i verda (Hierophis viridiflavus), una espècie molt ratera que allà deu fer l’agost. Després, dins el camp, jo vaig conduir la furgoneta mentre les voluntàries d’EREC (majoritàriament noies i molt joves) repartien els lots i aprofitaven per saludar coneguts d’Idomeni i Eko station. A la vegada, els nens es barallaven per pujar a la furgoneta i que jo els portés uns metres; feien tal merder i eren tan incapaços d’esperar el seu torn, que em vaig haver de quadrar i no va poder pujar-hi cap; anaven obrint i tancant la porta i haguessin acabat enganxant-se una ma; tot i això, al final, un va aconseguir que el portés un tram. Hi ha nens que han posat rodes a caixes de verdures de plàstic i les han convertit en cotxes, bicicletes desgavellades però que encara les feien funcionar, nens que et donaven una empenta perquè els perseguissis, altres que amb la mirada et reptaven, i també el que volia que li fessis un moixaina... de tot, com arreu. Hi havia un nen d’uns sis anys amb el llavi leporí, que portava una bicicleta amb llantes com a rodes però sense cobertes, i que era el rei del camp; un altre estràbic al que li deien “crazy”, i aquí hi vaig intervenir. Amb el meu anglès estupendo, però que per la cara que feren els nens crec que em varen entendre, els vaig dir: “ella té el cabell ros, tu negre i jo blanc, i per això jo sóc crazy? Jo porto ulleres i tu no, i per això jo sóc crazy? Nosaltres som diferents i prou, ningú és crazy”. Però el nen estava arraulit i callat mentre una voluntària d’EREC l’abraçava, potser traumatitzat, no només pels companys, potser també per la guerra viscuda en primera persona. Era l’únic nen que vaig veure sense sabates, marginat entre els marginats.

Xavier