SÓC UN NARCÍS, MAL EM PESI

Thessaloniki, 27 de juliol de 2016

Dos dies seguits, la Sílvia primer i el Roger després, m’han apartat del ‘meu’ blog, m’han robat el protagonisme. Ha estat un esforç d’humilitat: és meu, em repetia, sóc jo que hi vull dir coses. Assumir que només ets una peça més, insignificant, saber diluir-te per donar pas als demés, al seu esplendor, acceptar que tenen les seves coses a dir, i que a sobre ho fan com a mínim tan bé com tu, no m’és fàcil; jo també sóc un narcís, mal em pesi.

No ho sembla, però us estic parlant de l’Eva.

Tinc molt clar el per què vaig decidir dedicar-me a l’educació. Ho he pensat mil vegades i ho he treballat amb profunditat; això sí, no ho explico gaire, i quan ho faig ho dissimulo pintant-ho amb humor, intentant treure-li tot el drama que en el seu dia va suposar: jo, a nivell escolar, vaig ser un adolescent molt marginat, franc objectiu d’allò que en l’actualitat en diríem bulling. Fent ara de profe, clarament estic compensant aquells temps. Per això m’encanta envoltar-me d’adolescents, ser el seu centre d’atenció, que m’escoltin; em realitza recolzar als que els hi costa, tan acadèmicament com personal, i m’agrada intentar frenar als més gallets, recordant-me a cada instant que ells no són els que em van marginar a mi.

Ara ja sí, em centro a parlar de l’Eva.

Pocs dies abans d’arribar a Thessaloniki em van afegir al grup de Wattsapp d’EREC. Uns minuts després m’entra al mòbil una conversa privada dient-me: “em sembla que ens coneixem, tu no havies estat profe del Sagrat Cor?” Era l’Eva López, una exalumna, en l’actualitat una dona de trenta-i-tants i mare d’un nen de quatre, que també, com tants altres, està aquí invertint les seves vacances en ajudar. Compartint aquests dies amb ella el treball i el lleure, ens hem posat al dia de les nostres vides i, òbviament, hem recordat l’escola.

El primer que ella va recordar va ser un joc sobre els refugiats que, ella i unes companyes, havien fet amb la Neus Forcano. Directament em va venir a dir que, possiblement, allò havia estat una llavor que l’havia dut fins a l’ara i aquí. I em va encantar, les seves paraules em van esborronar i em va fer lluir com un narcís.

Sí, una vegada més ho havíem aconseguit a l’escola! Li vaig dir que aquest era un dels nostres ‘curriculums ocults’, el desvetllar en els adolescents aquestes dimensions humanes, transcendents, de complicitat amb els empobrits, de solidaritat, de treball desinteressat amb els rebutjats del món... Li vaig dir que a l’escola, si hi treballàvem moltes persones com la Neus o jo mateix, era precisament per això, per aquesta dimensió del currículum; i que en persones i situacions com ella, trobàvem acomplerta la més gran de les nostres expectatives. És clar que intentem ensenyar bé les llengües, les matemàtiques, la filosofia o la biologia, però si no aconseguíem també transmetre de tant en quan aquests valors profundament humans (i cristians), no ens sentíem prou satisfets. No cal ser presumptuosos, l’escola només va ser una baula de l’engranatge que ha portat a l’Eva fins als refugiats, però hi va ser i va ser imprescindible. Què bé em sento; és el meu narcís engreixat!

Xavier

L'Eva, endreçant la cua per recollir els "vegetables"