diumenge, 26 de juny del 2016

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Barcelona, 27 de juny de 2016.

Portem un munt de temps amb el cor encongit, observant una realitat que ens sobrepassa i a la vegada ens sacseja visceralment: la  crisi dels refugiats.
No volem ser com tants europeus a la dècada dels quaranta del segle XX, aquells que no volien saber què succeïa en realitat al cor del continent. Avui sabem què passa, dia a dia, i ho veiem. La història ens jutjarà, segur, però com a mínim que alguns de nosaltres tinguem quelcom a adduir en la nostra defensa, en la nostra segura condemna. Com a éssers humans no ho podem contemplar, indignar-nos i res més, i passar a consumir una altra realitat amb un tranquil·litzador sentiment d’impotència, de què allò està més enllà de les nostres possibilitats d’actuació; la realitat hi és, ens colpeja, i ens sentim obligats a comprometre’ns. Cap heroïcitat, només el resistir la nostra pròpia mirada de cada matí al mirall.
Aquests darrers mesos hem passat per diversos moments: indignació, desconcert, desig profund d’oferir-se, impotència... Fins descobrir que alguns s’hi llençaven a salvar vides, hi anaven, i lluny de tota organització, feien coses, moltíssim més que les nostres administracions indignes. Nosaltres també hi havíem d’anar, però com i a què?
Lesbos ens reclamava, i quan estàvem decidits a anar-hi s’hi van aturar els desembarcaments. Després va ser Idomeni qui concentrà la nostra mirada, i quan semblava que tot tornava a estar lligat i la nostra intervenció podia ser concreta, el govern grec va desmuntar el camp.
Havíem d’anar-hi, com fos i a allò que fos; necessitàvem fer alguna cosa, la nostra dignitat humana ens ho exigia. Sense saber a què vam prendre la determinació de marxar a Grècia. Si més no, nosaltres també seríem testimoni i denúncia d’allò que està passant, i potser mouríem cors, destaparíem indignitats.
I l’obcecació de llançar-se a l’aigua sense salvavides i pràcticament sense saber nedar, l’abandonar les seguretats i marxar sense tenir cap certesa, ha estat el desllorigador definitiu del nus gordià. Amb la mateixa màgia amb què tot es desmuntava quan semblava lligat, ara sembla que es gira i es concreta, renaixent de les cendres, com l’au.
Marxem la segona quinzena de juliol, la Sílvia, la Joana, el Roger i jo, Xavier. Ells sanitaris: la Sílvia metgessa psiquiatra, la Joana infermera i estudiant de 5è de medicina, el Roger estudiant de 3r de fisioteràpia; i jo, simplement hi aniré a treballar, en allò que sigui, per voluntat no quedarà. Anirem a Tesalònica, i allà estant sembla que podrem entrar al camp de Vasilika on treballa el “Catalan team”.
Què podrem arribar a fer, de concret, no ho sabem, amb tota probabilitat ho descobrirem cada dia, a mesura que ho anem fent. El que sí serà és recuperar una part mínima de dignitat com a éssers humans. I que Al·là faci més que nosaltres.

Xavier