Barcelona, 27 de juny de 2016.
Portem un munt de temps amb el cor encongit, observant una
realitat que ens sobrepassa i a la vegada ens sacseja visceralment: la crisi dels refugiats.
No volem ser com tants europeus a la dècada dels quaranta del
segle XX, aquells que no volien saber què succeïa en realitat al cor del
continent. Avui sabem què passa, dia a dia, i ho veiem. La història ens
jutjarà, segur, però com a mínim que alguns de nosaltres tinguem quelcom a
adduir en la nostra defensa, en la nostra segura condemna. Com a éssers humans
no ho podem contemplar, indignar-nos i res més, i passar a consumir una altra
realitat amb un tranquil·litzador sentiment d’impotència, de què allò està més
enllà de les nostres possibilitats d’actuació; la realitat hi és, ens colpeja,
i ens sentim obligats a comprometre’ns. Cap heroïcitat, només el resistir la
nostra pròpia mirada de cada matí al mirall.
Aquests darrers mesos hem passat per diversos moments:
indignació, desconcert, desig profund d’oferir-se, impotència... Fins descobrir
que alguns s’hi llençaven a salvar vides, hi anaven, i lluny de tota
organització, feien coses, moltíssim més que les nostres administracions
indignes. Nosaltres també hi havíem d’anar, però com i a què?
Lesbos ens reclamava, i quan estàvem decidits a anar-hi s’hi
van aturar els desembarcaments. Després va ser Idomeni qui concentrà la nostra
mirada, i quan semblava que tot tornava a estar lligat i la nostra intervenció
podia ser concreta, el govern grec va desmuntar el camp.
Havíem d’anar-hi, com fos i a allò que fos; necessitàvem fer
alguna cosa, la nostra dignitat humana ens ho exigia. Sense saber a què vam
prendre la determinació de marxar a Grècia. Si més no, nosaltres també seríem
testimoni i denúncia d’allò que està passant, i potser mouríem cors, destaparíem
indignitats.
I l’obcecació de llançar-se a l’aigua sense salvavides i
pràcticament sense saber nedar, l’abandonar les seguretats i marxar sense tenir
cap certesa, ha estat el desllorigador definitiu del nus gordià. Amb la mateixa
màgia amb què tot es desmuntava quan semblava lligat, ara sembla que es gira i es
concreta, renaixent de les cendres, com l’au.
Marxem la segona quinzena de juliol, la Sílvia, la Joana, el
Roger i jo, Xavier. Ells sanitaris: la Sílvia metgessa psiquiatra, la Joana
infermera i estudiant de 5è de medicina, el Roger estudiant de 3r de
fisioteràpia; i jo, simplement hi aniré a treballar, en allò que sigui, per
voluntat no quedarà. Anirem a Tesalònica, i allà estant sembla que podrem
entrar al camp de Vasilika on treballa el “Catalan team”.
Què podrem arribar a fer, de concret, no ho sabem, amb tota
probabilitat ho descobrirem cada dia, a mesura que ho anem fent. El que sí serà
és recuperar una part mínima de dignitat com a éssers humans. I que Al·là faci
més que nosaltres.
Xavier