SÓC UN EMPESTAT

Barcelona, 15 de març de 2020.

Sóc un empestat, ahir vaig començar a tenir símptomes i febre; m’he encomanat. No ho porto malament, estic prou bé, la febre és poca i la tos, encara que aparatosa, no és prou continua perquè m’impedeixi descansar. El pitjor, o així ho visc jo, és haver-ho de passar en l’anonimat.

“No ho pots explicar per tal de no crear alarmisme”, em diuen, “pensa que els serveis mèdics ja estan prou col·lapsats i, el saber que algú d’a prop està infectat, encara farà que més gent hi vagi”, m’argumenten, per això, “millor estar callat” i passar-ho en la soledat.

I tenen tota la raó. Però el malalt, i això que jo a hores d'ara ho estic molt poc, com ho viu? Aquest no precisa l’escalf dels amics i companys per passar millor aquests moments d’incertesa? Quin equilibri cal tenir entre el bé social i l’individual?
I per damunt de tot, com un voltor a l'aguait de la carronya, està la por... Seràs tu el de l'estadística, aquell petit percentatge que no se'n surt?

Xavier Andreu