SÓC
UN EMPESTAT
Barcelona,
15 de març de 2020.
Sóc
un empestat, ahir vaig començar a tenir símptomes i febre; m’he encomanat. No
ho porto malament, estic prou bé, la febre és poca i la tos, encara que
aparatosa, no és prou continua perquè m’impedeixi descansar. El pitjor, o així
ho visc jo, és haver-ho de passar en l’anonimat.
“No
ho pots explicar per tal de no crear alarmisme”, em diuen, “pensa que els
serveis mèdics ja estan prou col·lapsats i, el saber que algú d’a prop està
infectat, encara farà que més gent hi vagi”, m’argumenten, per això, “millor
estar callat” i passar-ho en la soledat.
I
tenen tota la raó. Però el malalt, i això que jo a hores d'ara ho estic molt poc, com ho viu?
Aquest no precisa l’escalf dels amics i companys per passar millor aquests
moments d’incertesa? Quin equilibri cal tenir entre el bé social i l’individual?
I per damunt de tot, com un voltor a l'aguait de la carronya, està la por... Seràs tu el de l'estadística, aquell petit percentatge que no se'n surt?
I per damunt de tot, com un voltor a l'aguait de la carronya, està la por... Seràs tu el de l'estadística, aquell petit percentatge que no se'n surt?
Xavier Andreu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada