diumenge, 24 de desembre del 2017

dilluns, 2 d’octubre del 2017

ORGULLÓS DEL MEU PAÍS, PETIT PERÒ IMMENSAMENT GRAN

Barcelona, 1 d’octubre de 2017

Orgullós perquè, qui s’ha compromès aquests dies som tu i jo, la quiosquera i la mestra, la bombera i la metgessa, el músic i l’enginyera, l’impressor i l’informàtic, l’estudiant i l’aturada, la científica i l’escriptora... Com llegia a l’Empar Moliner l’altre dia: deu ser aquesta la definició de poble!
Orgullós dels meus polítics perquè, d’una vegada i confio que ja per sempre, han començat a tirar endavant amb allò que abans prometeren, sense por a les represàlies segures que la seva gosadia els comportarà.
Orgullós de la dignitat del meu país, que una vegada més, i portem més de tres-cents anys, s’aixeca de les cendres amb l’ànim de reconstruir-se de nou.
Orgullós per la constància dels grans, amb tants anys de lluita persistent, a cops també amb rauxa; i per la força dels més joves, que s’han llençat a darrera hora amb una força assenyada i desbordant.
Orgullós del meu país que és capaç de fer miracles a tothora: orgullós d’aixecar un castell; orgullós dels caps de centenars de caus que eduquen en valors i el lleure a milers de nens; orgullós de les festes majors assembleàries a barris i pobles; orgullós de cantar a cor que vols el cant de la senyera o els segadors al carrer; orgullós de cadascuna de les manifestacions de l’onze de setembre, però d’una manera especialment commovedora de la que va recórrer el país del Pertús a Alcanar; orgullós de les casserolades persistents; orgullós de la iaia enfrontant-se descaradament a un guàrdia civil que tindria l’edat del seu net que la doblava en alçada i en demència, expressió de la barbàrie descontrolada; però per damunt de tot orgullós del poble que ha estat capaç de organitzar un referèndum contra un poderosíssim estat.
Orgullós de la nostra contenció no violenta davant el Departament d’Economia, on, per damunt de tot, vam resistir la violència institucional, i ens vam resistir a nosaltres mateixos per a no treure la ràbia que allò ens provocava; aquell dia no vam ser ni sediciosos ni tumultuosos, sinó que vam ser exquisidament pacients i continguts.
Orgullós de sentir-nos un David petit contra un Goliat enormement fort, fatxenda i sord, que no té la més mínima vergonya de maltractar, sabedor de la seva fortalesa i de la seva rereguarda ben protegida; però desconeixedor fins a nivells incomprensibles que aquí hi ha moltíssims Davids, que a sobre estem units i organitzats, i que això probablement ens oferirà la victòria.
Orgullós de les “festes de tardor”, prèvies al referèndum, que hem organitzat el poble a les escoles que havien de ser seus electorals. Orgullós de Mishima, de Sinera, dels Castellers de Gràcia i de centenars de persones anònimes, que van mantenir-hi el caliu del compromís solidari amb el barri.
Orgullós dels mossos que, quan venien als col·legis amb el mandat de clausurar-los i no podien fer-ho davant l’oposició popular, implícitament ens donaven les pautes d’actuació per poder mantenir-los oberts.
Orgullós d’aixecar-nos ben d’horaben d’hora, i a les cinc del matí ja ser dues-centes persones a protegir el col·legi, i dins ser-ne cent més que s’hi havien passat tota la nit.
Orgullós dels bombers que, en moltes seus electorals i voluntàriament, es van posar a primera línia de resistència davant la policia per tal de ser ells els primers a rebre les garrotades.
Orgullós del meu poble, de mi mateix, perquè vam resistir la por davant la violència indiscriminada de les cargues policials; perquè vam poder veure els vídeos d’allò que passava al Ramon Llull, al Pau Claris o a Sant Julià de Ramis, i vam persistir en la voluntat impertèrrita d’esperar davant dels col·legis electorals a què a nosaltres ens fessin el mateix.
Orgullós de retrobar-me fent hores de cua per votar o d’espera resistent, a centenars de coneguts i saludats, i un munt més d’anònims, i amb tots ells sentir-me solidari de la mateixa manera.
Orgullós de sentir que sí, que els carrers del meu poble, del meu barri, mai, deixaran de ser nostres.

P.S.
Porto dies gestant aquesta entrada, perquè per damunt de tot volia que no fos escrita amb l’ànim excessivament encès, però ja toca fer-ho, no puc retardar-ho més, per dignitat.

Xavier

dimarts, 29 d’agost del 2017

DUES MATANCES

La Guàrdia Pilosa, 29 d’agost de 2017

Aquests darrers dies d’agost he viscut molt d’a prop dues matances, totes dues penoses, totes dues clarament evitables. Són molt diferents, per la seva envergadura, pels qui han estat afectats; però tot i això em semblen comparables, simplement des de la mort, en substantiu, no en quantitat, no en el pes de la tragèdia.
El dia 17 Barcelona i Cambrils. Em nego a parlar només de setze morts; n’hi van haver vint-i-quatre! Els setze innocents més els vuit culpables, però no per això menys morts; de cap manera puc acceptar l’eufemisme utilitzat per tots els mitjans de “abatuts”. I a l’hora de parlar de culpabilitat, és obvi que vuit d’ells són els executors de les altres setze morts; ara bé, la culpabilitat real, pel que sembla, és principalment imputable a un d’ells, l’imam, i segons com ni a ell, sinó a unes ments pensants de no sé ben bé on, si de Síria o d’Iraq o d’Aràbia Saudita o de Qatar...
I l’altra matança, diferent, va ser ahir. A les quatre de la tarda es va calar foc al bosquet de les bústies, al costat de la Guàrdia, on els nens anaven a berenar i fer cabanes, on nosaltres anem a passejar tot sovint, quan només volem fer una curta caminada.
Diuen els bombers que, probablement, va ser una burilla llençada per un cotxe des de la carretera a Pujalt. Sembla mentida que encara hi hagi persones que, inconscientment, espero, facin això; em sembla totalment incomprensible, al·lucinant.
Aquest matí recorria el bosquet; en alguns punts encara fumejava. Parlava amb els bombers que hi resten vigilants; em deixava impactar per la imatge dels troncs calcinats, de la terra grisa de cendra, de les pedres esberlades per la calor. No se sentia cap ocell, no hi havia cap formiga, cap insecte pol·linitzava cap flor; cap sargantana s’escalfava damunt un roc, ni cap conill gratava el seu cau. Quant silenci! Tot era mort!
Quanta mort generen! Quina por! Quanta pena creen, l’una i l’altra! Diferents en el pes de la tragèdia, però de la mateixa manera, és mort, i la ploro.

Xavier

diumenge, 20 d’agost del 2017

DOL PER BARCELAONA. 17.08.18

La Guàrdia Pilosa, 20 d’agost de 2017

Aquesta és la millor denúncia que he trobat i el més adient acte de solidaritat amb totes les víctimes d’aquests folls assassinats. I, em faré el fatxenda i afirmaré que no tinc por; tot i això, espero que mai em venci.

“Si algú mata a una persona, (...) seria com si matés a tota la Humanitat; i si algú salva una vida, seria com si hagués salvat la vida de tota la Humanitat”

Alcorà, 5:32.
 

A Calaf, Alta Anoia, en el minut de silenci davant l'Ajuntament, el 18.08.2017


De paraules sàvies, aquests dies, n’he llegit un munt. En deixo les de tres persones, escrites des de perspectives ben diferents; tots tres descriuen prou bé el que penso i sento.

David Fernández. No passaran. Diari ARA. 19.08.2017

Suso de Toro. Dos paises, dos realidades. Diari ARA. 20.08.2017

Najat el Hachimi. Jo sí que tinc por, El Periódico. 20.08.2017


Xavier

diumenge, 13 d’agost del 2017

L’ABANS, L’ARA I EL DESPRÉS
Atlanta, USA, 11 d’agost de 2017
Estem a  Atlanta a l’aeroport esperant l’avió de tornada cap a Barcelona després de 18 dies intensos.
Feia dies que no escrivia, se’ns ha  anat acumulant la feina, les emocions, els records i les vivències.
Respecte al que vaig fer jo de servei aquí, va ser la primera setmana. Vàrem anar a una sessió d’Alcohòlics Anònims al vespre amb el Xavier i el Pere. Ell havia fet el contacte i ho havia concretat a proposta meva, Va ser interessantíssim, al menys per a mi; nosaltres hi anàvem de convidats i a mi em van fer parlar, i vagi improvisar un speak, això va ser el de menys. L’autèntic i valuós eren els testimonis, l’organització, el timmig, les persones que hi eren, i també la perspectiva des d’una altra cultura.
La segona setmana vaig fer un taller,  també proposat per mi i concretat pel Pere (ells en diuen “capacitación”) a una Comunitat Terapèutica (centro de rehabilitación). També vagi disfrutar molt. Vaig fer una primera part sobre la cura del cuidador i una altra sobre diferents aspectes de la dependència alcohòlica. Ells eren com uns dotze: psicòlegs, auxiliars d’infermeria i algun gestor. Es varen mostrar molt participatius i jo molt còmoda,  no us vull avorrir amb tecnicismes. Vàrem fer un molt bon treball d’equip i un bon grup terapèutic. Al final varen venir els interns, em varen fer preguntes i ens vam fer també fotos tots plegats. Jo xerrant, el Xavier passant les diapos i el Pere passant el micro, i tot això en mig d’una impotent tempesta de llamps, trons i aigua a dojo! Després vàrem visitar la instal·lació, també magnífica, i ens varen explicar una mica com treballaven, per cert, també “chapeau”. Una experiència excepcional per a mi.
Ah! I cap d’aquests serveis (trenta i escaig a tot Guatemala) està ni tan sols subvencionada en una petita part per l’Estat; acostumen a ser tots centres religiosos que funcionen amb diners de donacions i d’ordres religioses.
Aquests darrers dies hem fet un tour de quatre dies per la costa caribenya guatemalenca (poca en tenen) i per la selva, al nord del país. Mare meva quines meravelles! Quin país tan excepcional i tan divers en paisatge, costums , colors i  llengües, i quant que li falta per poder donar un servei turístic de qualitat: carreteres deficients, conducció temerària (molts accidents), inseguretat (delinqüència, narcotràfic, corrupció) i infraestructures hoteleres molt millorables.
La meitat del govern actual està empresonat o investigat (no sé si us sona). I és clar, en trenta anys hem vist canvis importants al país en l’educació, infraestructures... però  encara hi ha molta pobresa i misèria, sobre tot al món rural i indígena.
Com costen els finals! El del viatge, el de l’escrit, el de les diferents etapes de la vida, però cal acabar i fer-ho de la millor manera possible, arrodonint, resumint, concloent, traient el rerefons de la qüestió... A veure si en sabrem.
Hi ha hagut temps per a tot, hem pogut parar, reflexionar, riure, callar, compartir, improvisar, descansar, dormir (jo), compartir amb la comunitat de la Salle les pregàries, els menjars i estonetes diverses; ens ha acollit excel·lentment, obrint-nos la casa i el cor d’una manera natural que ens ha fet sentir molt còmodes.
Però sobre tot, hem connectat amb fa trenta anys, amb nosaltres aleshores i ara, amb tot el que ha passat entremig, i fer balanç; amb el CC4L (els nostres estimats amics), amb el Pere, amb Guatemala i Santa Maria Visitación, el nostre estimat poble amb el qual estarem agermanats per sempre.
En molts aspectes s’ha produït el fenomen del déjà vu que ja ens  va passar també a Grècia.
Estem feliços, descansats i desconnectats de tota la nostra quotidianitat habitual, però alhora plens de sensacions, sentiments i pensaments, tot molt viu i intens.
El darrer record per al Pere, el germà de la Salle que ens ha tornat a rebre i a acomiadar-nos amb els braços oberts. Ahir li vaig donar la condició del meu segon pare, me’l recorda tant en alguns aspectes (un exemple: les dos tenen una lletra pulcra i preciosa) i em genera una estimació semblant.
Vaja, tot plegat ha estat un privilegi i ens fa il·lusió compartir-ho!
Gràcies.
Sílvia

dilluns, 7 d’agost del 2017

POR PER LA VIOLÈNCIA EXPLÍCITA I LATENT
Copan, Honduras, 6 d’agost de 2017
Fa dies que estic elaborant mentalment aquesta entrada del blog; en vull parlar perquè és quelcom que em sobrepassa i em paralitza.
Fa trenta anys, a Guatemala hi havia una guerra civil oberta entre un govern dictatorial (sempre disfressat amb eleccions teòricament democràtiques tutelades pels USA), interrompudes per periòdics cops d’estat militars (encara més dirigits pels USA), i que situaven en el poder a sanguinaris militars. I contra aquesta realitat hi havia unes guerrilles amagades pels boscos i poblats, fonamentalment indígenes. Els que en saben parlen de 250.000 morts sobre una població d’aleshores de sis milions, el 90% per les armes de l’exèrcit, pel poder institucional, el 10% restant per l’oposició armada al ”estatus quo”, la guerrilla. Nosaltres hi vam ser al final d’aquest període. Amb aquells que en parlem avui i els expliquem la nostra història, ens diuen que van ser valents, o inconscients. Però nosaltres, aleshores, no vam tenir percepció de perillositat, en
cara que sí d’arbitrarietat per part de l’exèrcit, i exercida especialment contra els indígenes.
Però aquests dies, el sentiment de què tothom t’observa i de què en qualsevol moment et pot sortir algú amb un pistolot i et pot prendre tot, fins i tot la vida per poc que tu et resisteixi i a ell se li creuin els cables, jo el tinc d’una manera força continuada; la Sílvia creu que exagero, però jo la tinc, i me la confirmen la gent d’aquí. No a la Antigua, no quan et mous en certs àmbits molt turístics i per tan explícitament protegits; però sí i expressament quan intentes apartar-te d’aquests guetos d’exclusió per viure la vida real dels guatemalencs.
Abans d’ahir, per exemple, vam anar a Huehuetenango, i moure’s per la ciutat (100.000 habitants) fa basarda. En tornar cap a la Antigua, amb transport públic (dels rics, ni somiar-ho de fer-ho amb els populars), vam veure violència explícita en un poblat: tres homes lligats de mans i peus en una plaça d’un poble, i tota la població al seu voltant esperant, no vam saber ben bé el què, si linxar-los o si esperar la policia perquè els detinguessin, o bé els alliberessin a canvi de la corresponent extorsió. L’autobús ens va deixar en una gasolinera i allà ens va venir a buscar el hermano Manuel, i el primer que ens diu va ser “este lugar es muy peligroso”. Tothom ho sap i per això precisament ens van venir a buscar, en lloc de tornar nosaltres sols fins a la Antigua en el transport públic.
Els hermanos ens han parlat de les “mares”, i ahir, el guia que ens acompanya en el tour turístic que hem iniciat, ho repetia i entrava en detalls angoixants. Molts llocs de Mesoamèrica (ells prefereixen anomenar-ho així en lloc de Centreamèrica), especialment les ciutats, estan dominades, subjugades, per les mares, grups de violència organitzada que recapta extorsions a canvi de protecció (d’ells mateixos i de grups rivals) i imposa justícia a zones molt ben delimitades. Els habitants d’altres zones no s’hi atreveixen a entrar, encara menys ho haurien de fer els turistes. Les mares són grups de joves procedents de la marginació, dirigits per exmilitars o exguerrillers que no van saber reintegrar-se a la nova Guatemala de després dels acords de pau (Oslo 1996), i que des d’aleshores viuen d’això, de la delinqüència organitzada. Ens diuen que són realment perillosos perquè no tenen cap por a prendre la vida, tampoc a prendre-te-la, per a ells fa temps que en va perdre valor.
El guia també ens ha parlat de zones rurals controlades pel narcotràfic de drogues i persones, especialment a l’àrea propera a Honduras, amb destinació a Mèxic i d’aquí als USA. Vaig llegir en un diari que anualment passen per Guatemala 400.000 persones en direcció als USA; una bona part s’hi queden en el trajecte, desisteixen o els maten, per no tenir prou diners per acabar el viatge.
I en mig de tot això nosaltres, fent de gringos, amb més diners a la butxaca per dinar o comprar souvenirs dels que ells veuran en un trimestre sencer. Un escàndol que clama el cel i que deixa en òbvia la seva reacció: donar-te un cop i treure’t la motxilla, si tens sort.
És lògic que tingui por, oi?
Xavier

divendres, 4 d’agost del 2017


EMOCIONATS PER L’ACOLLIDA
La Antigua Guatemala, 3 d’agost de 2017
Aquesta tarda no plou, i estic al jardí escrivint mentre veig al meu davant el volcà de Agua, imponent: una muntanya cònica de 3760 metres d’alçada. Pensant que la Antigua està a 1470 metres, veig un desnivell de 2300 metres, amb uns pendents dels vessants de més de 30º. Impressionant, veure’l em trasbalsa, m’emociona profundament.
Però avui no volia parlar d’això, sinó de l’acollida, de com ens han acollit els Hermanos de La Salle. La comunitat d’aquí està formada per cinc hermanos: Pere, el nostre estimat amic gironí de 84 anys i tant física com mentalment estupendo; Manuel, un home d’uns 45 anys guatemalenc, indígena; José María, un burgalés de 68; i finalment dos Nicaraguencs de noms rars i que no acabem de saber com s’escriuen, el Gorbin (nosaltres li diem Jordi), que amb prou feines deu arribar als 30 i el Lesberth, el prior, d’uns 45. A més a més, aquests darrers dies està per aquí el provincial, Alberto, també nicaragüenc i també d’uns 45 anys. Comunitat ben diversa i divertida.
Hem estat acollits per tots ells d’una manera excel·lent, gratuïta, oberta, franca... un plaer de viure-ho. I a més, vet aquí el cor d’allò que volia explicar, és que una nit ens vam quedar una bona estona parlant amb el Lersberth i una altra amb l’Alberto. Quina meravella! Quins homes més ben informats, curiosos, empàtics, compromesos... amb unes històries personals interessantíssimes.
Tots dos, per separat, ens van explicar un munt de coses dels diferents països de Mesoamèrica; de Costa Rica, Honduras, El Salvador, Nicaragua, Panamà i Guatemala. Les particularitats de cadascun, les històries entrellaçades de dictadures, guerrilles i les posteriors relatives democratitzacions. Particularment, com tots dos són nicaragüencs, ens han explicat el com ells mateixos s’havien compromès de joves amb la revolució Sandinista, i després la seva posterior decepció en constatar el com aquella utopia es desvirtuava. També hem parlat del paper dels USA abans i ara, i del futur de Centreamerica com a una confederació d’estats. Una claredat de visions amb perspectives de futur realment envejables.
I finalment, tots dos per separat, un cop creada la confiança, ens han preguntat amb molta cautela, perquè saben que els sentiments estan a flor de pell i confrontats (tenen un hermano de Burgos, i el Pere, a l’altre extrem), quina era la nostra visió d’allò que està passant entre els governs català i espanyol. Fantàstic! S’ha fet patent que tenim l’opinió internacional documentada al nostre favor. Estan al cas de molts detalls: les enormes i reiterades manifestacions, el nostre desig de votar i la negativa absoluta a qualsevol negociació de Rajoy, la voluntat d’emparar-nos en la legislació internacional. Ells van recolzar la nostra defensa de què la decisió és nostra i de ningú més, així com de què estem absolutament legitimats per dur-la a terme. Ells, centreamericans, han estat una colònia espanyola i, tot i haver passat ja dos-cents anys de la seva independència, tenen molt clar com ha actuat sempre Espanya. Per part nostra els hem pogut contagiar la nostra absoluta resolució de tirar el referèndum endavant, i la nostra il·lusió de fer-ho.
Són uns homes fantàstics, savis i compromesos amb la realitat que viuen d’a prop i amb la del món.

Xavier
5ena Avinguda, La Antígua

dissabte, 29 de juliol del 2017

TORNAR A SANTA MARÍA VISITACIÓN
La Antigua Guatemala, 29 de juliol de 2017
Ahir va ser un dia fantàstic. Amb el Pere vam agafar el cotxe (un Suzuki 4x4) i, conduint la Sílvia i jo, vam anar a donar una volta pel llac Atitlán i vam acabar a Sta, Mª Visitación.
El llac, meravellós, preciós; imponents els volcans: Atitlán, Tolimán i S. Pedro. Les vistes des dels diferents angles, especialment des de Carmel Juyú, bestials. Ens evocaven tants records, tants desitjos de reviure precisament aquestes emocions. Passar de nou per llocs visitats fa trenta anys, i reconèixer algunes coses: Panajachel, Sololá. I d’allà a cap a Los Encuentros i el kilómetro 148, d’on surt el trencall cap a Sta. Mª.
El camí de baixada, de 14 kilòmetres, abans de terra, infernals, amb llacs de fang de desenes de metres de llargada i tota l’amplada del camí, on et ficaves i no sabies si sortiries o per on sortiries, ara està encimentat tot ell; ha perdut el glamour de l’aventura d’abans. Moltes cases pels voltants dels primers kilòmetres que fa 30 anys no existien, a Pamezabal. La baixada, abans dantesca, amb uns reguerots que si et ficaves no podies sortir, ara llisa com un paper. En conclusió: el que es feia en una hora de cotxe, ara es fa en vint minuts.
A l’arribar a Santa Maria Visitación, jo, pràcticament plorava. El poble ha canviat MOLT. No el reconeixia. Moltes cases noves, molt més riques d’allò que hi havia fa 30 anys. El Pere diu que, fruit dels anys que porta La Salle al poble, molts han estudiat a la universitat, i això ha comportat que hi hagin més diners, clarament visibles al poble. També va haver un terratrèmol que, sense causar morts, sí va fer malbé algunes cases, amb el que va suposar després la necessitat refer-les, ara amb una altra capacitat econòmica. En definitiva: no reconeixíem moltes coses, avui és un poble diferent. La casa dels Hermanos refeta totalment, el que abans era l’escola ara és l’ajuntament, tots els carrers amb llambordes, l’església també refeta, hi ha un banc i connexió a internet, i si abans només circulaven dues camionetes diàries fins al km 148, ara hi ha microbusos que ho fan contínuament; fins i tot hi ha tuc-tucs. Vam entrar a la casa dels Hermanos, i l’únic que va despertar el nostre record va ser el jardí, on abans hi havia el safareig i l’hort.
Vam passejar pel poble, saludant a tothom. Amb qui el Pere s’aturava i que tinguessin certa edat, ell ens presentava i els deia que hi havíem estat feia 30 anys; però ningú ens recordava, nosaltres tampoc a ells. Ens vam atansar fins a la casa de la secretària de l’escola d’aleshores, per cert, molt humil; res. També fins a la casa de l’antiga cuinera de casa, la Juana; també molt pobre. Ella no hi era però sí la seva filla; en tenim fotos seves, i dels seus fills. Ella ens va ensenyar fotos d’aleshores i sí, coincidien amb les nostres. La seva filla, neta de la Juana, que en aquell temps deuria tenir uns cinc anys, va morir de part, pel que explicava de febres puerperals.
Hagués desitjat estar-m’hi més temps, i anar fins al poble del costat, Sta. Clara la Laguna, i fins a El Mirador, amb unes fantàstiques vistes del llac, però vam voler tornar; el camí era llarg i ja era tard.
En la conducció de tornada, per la carretera principal que uneix el 148 amb la capital, vam reviure algunes experiències passades. Actualment ja és de doble carril per sentit i sovint amb una divisòria pel mig, per tant els xocs frontals han quedat molt reduïts, però ells segueixen conduint més o menys igual. Algunes camionetes estan conduïdes per autèntics psicòpates; feien por i, tot i l’oposició manifestada del Pere, era millor deixar-les passar. Vam estar fora de casa 12 hores, de les quals en vam conduir unes 7. Vam arribar molt cansats; però el viscut, el recordat, molt emotiu, una joia gaudida amb intensitat.
Xavier

dijous, 27 de juliol del 2017

ACOLLITS 30 ANYS DESPRÉS
La Antigua Guatemala, 27 de juliol de 2017
Segon dia, ubicats a l’Antigua (antiga capital colonial del país, declarada patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO).
Ens ha acollit altre cop el Pere, germà de la Salle, amb el que vàrem estar fa 30 anys i amb qui tornem a compartir. Ens ha obert la casa, és un magnífic amfitrió. També els seus companys de comunitat, cinc en total: un germà de Burgos, un guatemalenc, un nicaragüenc i el director de Costa Rica. Amb ells fem els àpats i les pregàries.
Tots ens han fet una magnífica acollida, estem ben hostatjats i el menjar es riquíssim (cuinera local).
Han passat 30 anys però per algunes coses sembla que no hagi passat el temps. I ens hem deixat amarar i envair per tot plegat, com si fos ahir l’any 87.
Recordava de l’Antigua l’entrada del convent, preciosa, plena de flors, de llum, de silenci i de pau, també recordava l’olor i el gust de la fruita tropical i tot això segueix igual. També els guipils (bruses típiques guatemalenques, cada zona del país té els seus brodats propis). La fesomia dels indígenes, més del 60% de la població ho són, i la riquesa lingüística, es parlen 23 idiomes. La seva simpatia i rialla espontània. Però també ens ha tornat a escopir a la cara la pobresa, la corrupció, i la inseguretat , tot plegat explícit o implícit. Policia per tot arreu, cotxes amb els vidres fumats, molts vigilants privats amb unes armes paoroses, moltes cases blindades (el mateix convent)... tot plegat en convivència amb força turisme.
Amb el Pere tot és fàcil, senzill, planer; ahir vàrem estar passejat per la ciutat. És un privilegi “fer turisme” amb un nadiu, quasi podríem dir que fa 60 anys que viu aquí a Centreamèrica.
Té 84 anys però el cap claríssim, el cos sa i fort, i les idees i conviccions també. Ens estimem molt i tenim un fort lligam.
Ahir una monja (Oblata) que va dinar aquí amb nosaltres, ens explicava que treballa a la capital amb dones prostitutes, acompanyant-les, donant recolzament sanitari, psicològic, jurídic i el que calgui. Ens va semblar impressionant. Ens va ensenyar unes postals que fan les dones, brodades a mà, per vendre i ocupar temps per disminuir en un primer moment les hores de prostitució, ja que moltes d’elles tenen fills per mantenir i fer créixer. Ho explicava tan naturalment, tan humilment, i sense jutjar. Un testimoni de primera mà que ens va deixar bocabadats. Em va connectar amb les vivències viscudes a Grècia, on vaig ser escoltadora de  testimonis de vida increïbles i duríssims.
Ahir em vaig sentir com “peix a l’aigua”, desconnectada el meu món, deixant-me anar i connectant amb un altre món que em ressonava i em feia sentir més viva que mai, i amb disposició a estar molt desperta i activa, però des de la tranquil·litat i la reflexió, amb l’oportunitat, de nou, de rellegir la vida.
Ens intentem deixar portar, i deixar-nos fer, el dia a dia, sense horaris ni plans, és un molt bon exercici, el recomano! I jo el necessitava.
Una abraçada a tothom:
Sílvia
Estem rellegint el nostre diari de Guatemala de llavors, buf, que interessant! Com val la pena recordar, rememorar...
També hem iniciat amb el Xavier una mena de joc reflexiu comparant el llavors amb l’ara, els projectes que teníem, els realitzats, els no fets... és un bon exercici, especialment adient aquests dies, 30 anys després de casats.

dilluns, 24 de juliol del 2017

GUATEMALA, 30 ANYS...
Barcelona, 24 de juliol de 2017 
Davant el llac Atitlan, a 1987
De vida, de parella, de família, de projectes.
Un remember, un déjà-vu? Una mica de cada, suposo.
En tot cas una il·lusió immensa, un desig, de nou fet realitat, ja que pot ser possible ara; encara que ben pensat feia anys que s’estava incubant: el poder tornar-hi.
Fa 30 anys, a l’arribar a casa, dèiem: mai més la mirada al món serà la mateixa. I sí, constato que això ha estat ben bé així, l’abans i el després.
Fa 30 anys, quan hi vàrem anar, érem joves, molt joves, la tabula rasa. Ara,
la pissarra l’hem omplert, l’hem esborrat i tatxat equivocacions, l’hem renovat, hem clarificat equacions i remarcat alguns resultats i solucions vitals; perquè quan tornem a anar, perduts i desorientats, amb una mirada sapiguem on dirigir-nos: anem més orientats. L’experiència és un grau.
I ara (i ja fa dies), sense voler i volent, fas balanç, t’obligues (perquè en tens ganes), a recordar, a comparar, a tornar a descobrir, a amarar-te de fa 30 anys i d’ara, tot a l’hora, i és una experiència fantàstica!
Intentem i intentarem viure el dia a dia, segon a segon, a poc a poc, intensament...
Volem tornar a anar on vàrem estar, tornar a veure gent d’aleshores i també anar on no vàrem estar; fer algun servei, tornar-nos a deixar portar pel Pere (un gran amfitrió): deixar fluir i fruir.
Bon estiu, bones vacances i, sobre tot, desitjos d’un bon viatge per la vida de cadascú, i que les puguem seguir compartint!
Sílvia

diumenge, 28 de maig del 2017

BOLERO D’AUXILI
Barcelona, a 26 de maig de 2017.
Cada dotze de setembre és un il·lusionant naixement, i cada final de maig una agonia angoixant, que porta indefectiblement fins a la mort, a mitjans de juny, quan definitivament marxeu després de fer la selectivitat. I pel mig dos cursos, una vida plena, curta però completa, densa i il·lusionant, intensa i amb ple sentit per ella mateixa. Sort en tinc que sempre hi ha dues vides en dansa, i la mort d’una és consolada per la que està a mig construir, i la que ha d’arribar el següent setembre em regala esperances per continuar, per recomençar amb aquest estrany cicle vital. No em queda altre remei, o m’adapto o bé m’extingeixo. Vet aquí un comentari totalment Lamarckià! Ja sabeu, el cos ens ho demana.
Cada setembre, començava, és un naixement, en què dono la benvinguda a cadascun dels fills amb la pretensió d’estimar-vos a tots. Perquè sí, els pares estimem a tots els fills, i tenir-ne trenta més mai és dividir l’amor, sinó multiplicar-lo, el que m’omple infinitament. (Això, em sap greu, no ho entendreu fins que vosaltres mateixos sigueu m/pares; però de moment no  tingueu pressa).
Estimar-los, estimar-vos, un per un, individualment. A ella perquè et sorprèn amb les seva espontaneïtat, a ell pel seu anhel d’aprendre, a ella per la seva timidesa, a ell per la seva rebel·lia, a ella per la seva indigència, a ell perquè “no s’entera i està a tota hora empanat”, a ella perquè t’enamoraries irremissiblement si no tinguessis trenta-cinc anys més del compte, a ell perquè és divertit i et segueix tots els jocs i les bromes, a ella perquè és tendra i delicada com una rosella, a ell perquè li costa un univers, a ella per la seva resiliència, a ell perquè és un provocador, a ella perquè... Cadascú teniu una raó suficient que ho justifica i que m’omple, immensament.
Així és cada any la tardor, veure-us néixer i créixer, i descobrir esclatant l’amor que creix en mi per vosaltres, cada any, i que arriba a la seva plenitud cap a final de curs, quan us he d’acomiadar, i acceptar, jo, que a partir del següent curs generarem una relació nova: us heu fet grans i aquesta ha de ser indefectiblement d’adults. Ja no em correspondrà renyar-vos per una malifeta o per una campana, ni parlar amb els vostres pares per veure com encarem aquell suspens, ni estimular-vos a afrontar les assignatures amb un esforç diferent. El segon curs és molt més d’iguals, el que em permet gaudir-vos de manera diferent, riure molt més amb vosaltres, i estimar-vos pel que sou, no per allò que podríeu ser. De vegades això ens porta a crear una certa distància, que no em queda altre remei que respectar, però altres, com aquest any, ens porta a una complicitat plena, intensa; tot un plaer.
Però la vida avança, sense alternativa, i et porta, vulguis o no, on som ara: a la separació, al comiat i a l’absència de després, a la mort.
Cada mort és un nou trencament, cada curs és el mateix, però enguany se’m fa insuportable, immensa, feridora com no recordo haver passat abans. Us trobaré tant a faltar!
I vet aquí el meu crit d’auxili: no em deixeu de la mà, no us vull perdre per sempre, salveu-me, si us plau, no m’abandoneu. Això sembla talment un bolero! I és que la meva relació amb vosaltres ha esdevingut per part meva una simbiosi, i això que va començar per part vostra com un parasitisme.
Escriviu-me, truqueu-me (em costa parlar per telèfon, la Sílvia em diu que sóc més “sosso” que l’aigua), passeu-me a veure per l’escola, pugeu a la Guàrdia i veniu a dinar a casa. Vull continuar sabent de les vostres vides, conèixer els vostres nous camins, èxits i ferides, ser-hi present, si puc, si em permeteu, al vostre costat.
Sentiu la música de fons?
Xavier

divendres, 14 d’abril del 2017

ESTRÈS
La Guàrdia, 14 d’abril de 2017
Situació fisiològica d’alerta en moments on s’intueix perill , acomodació del cos per a sobreviure. Si és agut és “normal”, si es cronifica la situació pot esdevenir patològica (estrès post-traumàtic) i potser cal intervenir-hi; llàstima no haver intervingut abans!
Crec que serà el darrer escrit d’aquesta etapa.
Ja estic a casa, a la Guàrdia, i m’he deixat a Barcelona l’esborrany d’aquest text; tenia títol i alguns apunts i no m’encordo ni del títol; bé, em poso a escriure, ho deixo reposar i a veure si em torna...
Volia descriure vivències sentides i alguna reflexió, a partir d’haver sentit de primera ma i en primera persona relats i situacions terribles passades i presents.
No sé si me’n sortiré...
Cada matí visitàvem persones a les quals s’havia detectat que no estaven bé... i que, per tant, potser necessitaven alguna visita més especialitzada realitzada per l’equip de “salut mental”.
A la visita hi érem diverses persones: un o dos psiquiatres, un, dos o tres psicòlegs, depenent del dia i de la situació que es presentava.
Vàrem preguntar als pacients si no els era incòmode tanta gent present (hi ha molta gent com nosaltres que hi és només uns dies), i ens van dir que no, que se sentien afalagats que europeus “amb carrera” estesin per ells.  Jo no ho tinc clar, crec que depèn més de com se’ls tracta; un exemple és que hi ha moltes queixes de certs professionals d’hospitals grecs.
Les persones que venien explicaven i explicaven... pot ser un tema cultural, o una necessitat; en tot cas cal que ho puguin fer, sempre que se sàpiga què fer després amb allò que narren:
Violacions, morts, violència física  i psicològica, famílies esquinçades, desesperança, estat islàmic, present, por, plor, incomprensió, desencís, resignació.
No escola pels nens, poca convivència amb els grecs. Les ONGs petites/grans bolcades en ajudar sanitàriament, logísticament... Altre cop molt bona intenció i poca coordinació, i amb mancances estructurals i governamentals importants.
Síria, Afganistan, Kurdistan, Iran, Irak...
Mar, pasteres, nens, mares, nadons, pares, avis i àvies, persones, pilota, futbol, joc.
El dia a dia escatimat i a l’hora aferrat  a la pell per sobreviure i intentar no perdre del tot la identitat, els costums i les referències pròpies. Molts d’elles/elles fa més d’un any que estan aquí: la normalització de l’anormalitat.
Però ells/elles et segueixen oferint, per damunt de tot, dignitat, serenor, agraïment, paciència,  convivència, cases netes i obertes a fer-te entrar i convidar-te a te o cafè.
I nosaltres anem tard i lents, oferint una ma maldestra, medicació per pal·liar les penes i l’angoixa, escolta, empatia, bona voluntat; i destil·lem perplexitat, impotència, ràbia, curiositat, a voltes crec que ratllant la morbositat, i tot plegat et va tornant petita i humil... per sort!
Certifico que les persones que treballen des dels diferents àmbits, cooperants i voluntaris, ho fan amb el cor, el cos i l’ànima. I per altra banda certifico i és veritat que s‘han comés i segueixen passant i es segueixen cometent bestieses, una rere l’altra.
I demano humilment (també he après això aquests dies) que denunciem, sensibilitzem, ens mobilitzem i seguim denunciant de totes les maneres imaginables, creatives i possibles, la parsimònia, contradicció, hipocresia i fredor de les autoritats europees. Que no ens cansem mai, i que si ho fem, descansem un moment i hi tornem!
Es cert que la situació es cronifica i acabem adaptant-nos i tolerant allò que es intolerable i anormal! No caiguem en el parany i la inèrcia.
I els mitjans de comunicació també hi tenen responsabilitat, i molt gran, de seguir informant i investigant in situ.
No puc acabar sense agrair a la meva amiga i companya, la Mireia, el seu recolzament, la seva paciència, el seu bon humor, (hem rigut molt i ens ha anat tan bé), les seves ocurrències originals, el seu encert en tot moment, la seva simpatia, la seva humilitat i la seva assertivitat. Sense ella no hagués estat possible! Hem fet un bon i petit-gran equip (també en l’anglès/francès). Ara, la nostra trajectòria professional divergeix (hem estat un any treballant frec a frec a l’hospital), però ningú ens podrà treure el que hem viscut i hem sentit juntes i sincrònicament!
El Xavier i jo ja estem pensant en l’estiu...
Gràcies a tots i totes per llegir i difondre...
Sílvia

dimarts, 11 d’abril del 2017

DEJA VU
Kos,  10 d’abril 2017
Dejà vu: Sensació d’haver-ho viscut anteriorment, habitualment amb implicació emocional no sempre agradable.
Cadascú, davant de situacions impactants, no habituals, fem i reaccionem com podem.
He anat fent apunts i ara em toca destriar el garbuix que tinc.
Per una banda adjunto un article del Carles Capdevila: “Gent que no es ven”, que una vegada més ha fet diana en el temps i en el contingut. Per una altra, la Mireia, la meva amiga i companya, ha tingut una idea i ha escrit al Facebook un text preciós (que he compartit) introduint aquesta idea de fer xarxa.
Al Facebook del Carles “li hem tirat la corda”, i la idea és que ell i molts d’altres la recullin i la tornin a tirar, i així  anar fent xarxa. A hores d’ara sabem ja que va creixent el teixit.
Entre les quatre companyes que estem aquí hem reflexionat i dèiem, a veure que us sembla, que és com quan l’aranya va teixint la teranyina, sempre dinàmica, augmentant de mida, heterogènia, amb aspecte fràgil però forta alhora, elàstica, preciosa depenent de la llum que li toca, i fins i tot de vegades no la veiem, però hi és i  sobtadament la notem, ens atrapa. Podria ser molt bé una metàfora del que passa aquí i/o volem que passi.
Un altre apunt. Tornar a entrar a un camp de refugiats ha estat el dejà vu per excel·lència, encara que aquest camp és bastant diferent als que vam conèixer a de Thesaloniki. Més petit, envoltat de reixa i filat de punxes; es notava com buit. Les famílies amb nens van sent traslladades a apartaments de la ciutat, hi ha unes 600 persones.
La porta està oberta. A l’entrar hi trobes algú de l’ACNUR que et diu que no es poden fer fotos i veus algun policia (militar) de lluny. No hi ha tendes, viuen en containers i el terra està amb ciment.
Diuen que és un dels millors camps que hi ha! I que a Lesbos i a Kios, totes dues illes properes,  les condicions són molts pitjors. Quin llenguatge i expressions que normalitzem! Mare meva!  (Sense comentaris).
Marxem amb pressa. L’Amer, el psicòleg, ens espera al cotxe. És sirià. Penso que se li han de barrejar encara moltes més coses que a nosaltres. Aquí, hem estat espectadores, visitants, i fins i tot crec que intruses, i tot plegat em fa una mica de vergonya.
Al sortir del camp i del reixat de punxes, l’Amer ens assenyala un lloc abandonat amb casetes semi derruïdes, i ens explica que fins fa poques setmanes hi havia un col·lectiu d’afganesos amb molt males condicions, i que d’un dia per l’altra ja no hi són. Diu que se’ls van endur la policia o els militars. En preguntar-li més ens diu que no sap el què, ni com ni per què... la tensió flota a l’ambient.
Hi ha moltes interferències. Les diferents llengües amb què ens comuniquem i que utilitzem alhora (anglès, francès, àrab i grec sobretot, però de vegades també kurd, farsi i urdú), les diferents cultures i per tant les diferents maneres d’entendre la vida i els costums. I potser la major interferència és la irracionalitat humana (oximoron).
I estant aquí uns dies, també s’aprèn a fer l’exercici de respectar els silencis, i de callar i parar de preguntar per no ser poc respectuoses, i fins i tot poder semblar morboses.
Fem el camí de tornada en silenci. Havíem estat el dia abans molt a prop d’aquí amb l’equip de treball de l’illa, dinant en un lloc turístic amb una vista magnífica de l’illa. Ningú ens va dir res de la realitat que teníem allà mateix, a tocar.
La dissociació al poder, que diu una companya del Clínic, la vergonya amagada, la incomoditat compartida i les incongruències al dia!
M’han comentat i demanat si puc explicar detalls de les vides, de les històries dels refugiats, però el pudor i la dignitat quasi m’ho impedeix. M’he defensat i he pensat: no sóc periodista, per què fer-ho?
A la nit m’arribava un vídeo terrible de l’atac amb armes químiques sobre un hospital, i em van retornar els pensaments anteriors, però alhora la necessitat de denuncia davant de les atrocitats humanes.
I tot plegat em fa pensar en com som els humans de poc originals, en el bé i en el mal, de com ens repetim, de com no aprenem de l’experiència ni de la historia de la humanitat.

Sílvia

dissabte, 8 d’abril del 2017

ANAR FENT XARXA
Kos, 7 d’abril de 2017
Fa un temps magnífic: primavera, bona temperatura i solet. El menjar bo, sa i barat.
Avui a quarts de dotze hem anat a la seu d’ARSIS, una ONG grega que ajuda als refugiats en temes de vivenda, papers i gestions diverses. Abans hem anat a portar roba de nen petit, duta des de Barcelona, a l’ONG Samaritans; no em deixa de sorprendre que a tots llocs et reben de forma molt cordial, solidària i autèntica!
A la seu d’ARSIS, les nostres companyes de la Primària, la Laia i la Maika, han fet un taller magnífic per ensenyar a rentar les dents als nens, amb explicacions en anglès traduïdes. En un panell els nens sortien a enganxar uns dibuixos sobre el que no era bo per a les dents (en vermell) i el que sí (en verd). Després  se’ls  ha donat un raspall i se’ls  ensenyava un a un com fer-ho. Al final també se’ls  ha donat pasta de dents. Ha estat preciós, alegre i dinàmic: mares, companyes, altres cooperants, tothom implicat, malgrat l’espera (vora d’una hora) i la precarietat i incomoditat del lloc.
Els nens són feliços arreu, si se’ls dóna motius i elements per ser-ho. Viuen el present, l’aquí i l’ara, allò que als adults ens costa tant!  Són alegres, volen jugar, interaccionar, viure i amb poca cosa fan… cal aprofitar-ho.
Després, allà mateix, nosaltres hem fet un work-shop amb els pares, mares i adults que volien, nens presents inclosos. Anava de la següent manera: anglès/francès (Mireia i jo) àrab (Amer, psicòleg), grec (traductora), farsi  i una altra llengua que no recordo el nom (traductor). Hi havia persones de l’Afganistan, de Síria, de Iran i de Irak.
Hem parlat de l’estrès, de com és normal en la situació en la qual viuen, com el poden/podem identificar i com el poden/podem afrontar i combatre’l. Hem realitzat una dinàmica, la mateixa de l’altra dia amb el grup de treball: apuntar en un paper situacions que els provoquen estrès. I malgrat el cansament i la precarietat de mitjans (no hi havia cadires per tothom, ni lloc on escriure, alguns estaven drets escrivint en una estanteria o amb nens a la falda); han explicat situacions reals viscudes i que estan vivint, i les emocions que els generen.
Ha estat impressionant. Hem anat llegint alguns dels escrits i s’ha anat creant un ambient especial, íntim i de respecte: les cares ho deien tot!
No ha donat temps a llegir tots els escrits, alguns nens ploraven o ja estaven neguitosos, les mares, totes molt joves, n’estaven pendents encara que volien participar i es mostraven molt interessades... Hem anat improvisant amb l’Amer, que ens ajuda molt, i hem passat a la part de respiració. Ho hem fet drets/dretes, en cercle (els nens estaven encantats donant-se les mans), i les dones, una vegada més molt interessades i implicades. Ho hem anat fent quasi d’un en un, també uns quants homes hi estaven posats. Després hem fet una estona de relaxació amb exercicis bàsics.
Aquesta part necessitava poca traducció i hem utilitzat la comunicació no verbal que ens ha facilitat la proximitat, encara que els traductors ens han seguit ajudant.
Finalment s’ha comentat que l’equip de salut mental estava a disposició per fer visites a les cases, si calia, i que a través de la Maria, de l’ONG on estàvem, ens farien arribar les demandes. Tothom molt amable i agraït, ambient relaxat. Les cares s’han anat transformant i els somriures han anat sorgint.
I s’ha fet l’hora de dinar… quarts de quatre!
A la tarda s’ha posat en contacte amb nosaltres una professional de l’Hospital Clínic, la que també va participar a l’estiu al Projecte SOS-Refugiats, des de fa temps molt implicada en el tema dels refugiats a Grècia. Ella ens ha comentat d’un cooperant que ara està a Kios, que potser li aniria bé parlar amb nosaltres ja que sembla que no està passant un bon moment. Ens hi hem posat en contacte i hem parlat amb ell una bona estona. També ens ha comentat la situació d’algun refugiat amb problemes mentals a Kios.
Des de Kios aquests dies també hem rebut notícies de tres companyes voluntàries que hi estan fent feina.
Més tard ens hem trobat amb les companyes catalanes (la Laia I la Maika), i ens han explicat d’una visita feta per elles al matí, a un noi a qui han detectat que tenia ideació autolítica; hem acordat de moure els mecanismes per poder atendre’l quan abans millor.
I així, a poc a poc, anem visualitzant una xarxa començada de ben segur fa temps, on cadascú hi ha posat i hi posa el seu granet de sorra, ai no! el seu tros de fil més o menys tensat i unit a un altre!
Sílvia
LA MIREIA, LA MEVA COMPANYA I AMIGA, M’HA DONAT PERMÍS PER PENJAR AQUEST ESCRIT QUE HA FET…

L'escriptura ens ajuda a pair el que vivim durant el dia. Aquest matí tocava visitar amb l'equip habitual (Roula i Amir). No fa gaire que ens coneixem i la confiança va augmentant dins l'equip de salut mental. Sentim que formem part del projecte.
Es difícil descriure les visites.... gent de diferents països que han passat per circumstàncies molt complicades: violacions, tortures, fugides... Els problemes que tenen a Kos semblaria que no son tan importants, però també els estressen: manca de traductors, convivència difícil (ja que dins un mateix pis conviu gent de diferents religions i cultures), manca de medicació... Estem aprenent molt de la seva manera de visitar i sentim que aquest fet enriquirà la nostra feina diària a l'hospital: donen molta importància a mirar els pacients als ulls malgrat no parlar la mateixa llengua, intenten mantenir una expressió facial relaxada amb un somriure (si es possible) i utilitzant el sentit de l'humor. Els hi remarquen molt que tota la simptomatologia és normal tenint en compte el context. Ens hem ofert per fer relaxació a una pacient i sembla que ha agradat la idea. L'equip també parla de la medicació conjuntament. Poc a poc ens van permetent fer més tasques. 
La Dra. Roula ens assenyala que és vital que els pacients vinguin a les oficines perquè és una manera de donar importància al procés terapèutic. Nosaltres, de moment no anem a les cases com sí que fan les companyes del CABSE.

L'última visita ha sigut complicada perquè la pacient estava molt angoixada i ha precisat molta ventilació emocional. Cap problema, per això estem aquí, la visita s'ha allargat tot el que necessitava la pacient. Per cert, hem après que els refugiats es diuen P.o.C.  person of  concern; és molt important utilitzar un llenguatge no estigmatitzador. 
A la tarda havíem de continuar amb el workshop d'ahir amb l'equip, però tots hem acabat tard i ho hem deixat per diumenge.
Flexibilitat i cooperació.
La primera ajuda als refugiats ens diu que ens hem d'adaptar a les necessitats i problemes que expressen. És el que estem intentant fer amb el personal de WAHA.
Ja que la Sílvia i jo som inquietes, hem decidit aprofitar la tarda per parlar amb la coordinadora de l'equip. És una noia de Macedònia, l'Erlin, d'uns 28 anys. Aquests dies ens ha semblat estressada i notem certa tensió a l'equip. Ens ha explicat que està cansada perquè fa molt de temps que no té vacances i l'ambient dins d'aquests equips és complicat. De mica en mica es va relaxant i anem compartint experiències. Explica que el fet de què vingui gent diferent a l'equip refresca l'ambient i els va molt bé, ja que sorgeixen noves idees i dinàmiques. La seva experiència en el camp de la cooperació és important i ja ha estat a diferents països.
Decidim que col·laborarem en la sessió que farem a l'equip diumenge per enriquir més la sessió. Fem equip, fem xarxa.
Ara mateix tenim una barreja d'emocions. Al vespre ens hem trobat amb els tres Sirians de l'equip per acomiadar  la Roula, de qui hem après molt. Ha estat una vetllada bonica. Hem parlat de feina, de família, d'emocions...
L'Amir, el psicòleg, té bona part de la seva família encara a Síria,
El Samer, metge, vol anar a Holanda a acabar la seva especialitat mèdica (la guerra li va tallar pel mig) i la Roula no sap què serà d'ella a partir d'ara, ja que marxa a París. Potser torna a treballar per WAHA, però potser no... ha d'acabar de tramitar el seu títol. Malgrat tot, durant la vetllada, hi ha hagut somriures i bon humor. Notem molt la seva necessitat de parlar. 

I a la nit aprofitem per parlar amb la família i amb els amics. És molt important, com a personal treballant fora de casa, que mantinguem la nostra xarxa. De fet, tenim la gran sort d'haver format una petita xarxa entre nosaltres que s'ha reforçat al viure aquesta experiència.

Seguim treballant!

Mireia

GRÀCIES REINA

divendres, 7 d’abril del 2017

LA MUNTANYA RUSSA
Kos, 6 d’abril de 2017
Amunt i avall, pujades i baixades, de costat i empenyent a l’altra; de vegades velocitat vertiginosa... però amb una visió i un panorama impressionant, quin privilegi! Encara que quina por! No sé si m’agradarà tot i ho vull descobrir tot!
I ens han dit que encara va més enllà, té més giravoltes i racons que ara no podem veure, ni tan sol imaginar... estem deleroses d’anar-hi arribant, però a poc a poc -si és possible- necessitem anar-nos adaptant i no haver-nos d’aferrar tan fort als seients... quina emoció!
Diuen que no és fins quan has passat pel punt més àlgid, quan passes per sota de tot i està fosc, quan fa un fred i un vent espantós i, ja cap al final, no és fins allà que pots fer-te una mica la idea de tot plegat. És clar, la teva idea, però n’és una i et ve de gust explicar-la...

Vàrem arribar dilluns 3 d’abril a la tarda. Ens van venir a rebre l’Erlin, coordinadora de WAHA a les illes, la Roula, psiquiatra siriana, i l’Amer, psicòleg sirià, tots ells també treballant per a WAHA des de fa temps i  per aquests indrets;  ells formen ara l’equip de Salut Mental d’aquí.
Estem allotjades a un apart-hotel al centre, el Santa Marina; aquí tot està a prop: digne, vell, tranquil, net i amb olor d’humitat.
Al vespre ja vàrem ser convidades a una celebració d’aniversari d’un altre cooperant, el  Samer, metge sirià. Allà ens vàrem retrobar amb les companyes de l’Assistència Primària que treballen a les Consultes Externes del carrer Rosselló, i que també formen part del projecte SOS-Refugiats:  la Laia Cayuelas, metgessa, i la Maika Herranz, infermera i psicòloga.
Ahir dimarts, de bon matí, reunió de treball amb la coordinadora, l’Erlin, i l’equip de Salut Mental que està aquí: la Roula (que marxa divendres a França, on viu) i l’Amer (que també marxa a finals de mes a França, on viu des de fa deu anys).
Amb un gran cafè aromàtic davant, gentilesa de la Roula, i en el seu petit apartament, ens contextualitzen de la situació, en anglès, amb interrupcions en francès, necessàries per a mi. Cap a les dotze ells se’n van a fer les seves coses, i nosaltres passegem vora del mar i ens anem situant i adaptant. L’illa, eminentment turística, sembla buida. Li estan rentant la cara: pintant, arreglant façanes… per a la imminent arribada dels turistes, que no dels refugiats.
De refugiats, a l’illa i ara, ens han explicat que n’hi ha vora 600 a un camp cap al nord, lluny d’aquí. A la capital, on nosaltres tenim l’apartament, n’hi ha uns 150 hostatjats a habitacions d’hotels i d’apartaments. Surten molt poc i quasi no se’ls veu pels carrers. Una feina que es fa és animar-los a sortir, a conèixer; sembla que tenen por a quasi tot. Viuen en molts pocs metres quadrats moltes persones, sovint més d’una família, de vegades de llegües i de països diferents.
Se’ns fa l’hora de dinar i ho fem de forma deliciosa (o així ho vivim) en un restaurant portat per una cooperativa de dones; tothom atent i sol·lícit.
A la tarda i fins ben entrada la nit treballem. Ens han proposat fer un dels tallers que portàvem preparats (work-shop), destinat als cooperants de l’organització que ara estan aquí; tots plegats, ens diuen,  serem una dotzena.
En la preparació hem tingut moments de tensió, cansament, incertesa, inseguretat, dubtes... ho hem reconduït. Tenim un bon repte al davant!
Avui, dimecres, a dos quarts de deu, ens han vingut a buscar per poder estar presents en dues visites que feien la psiquiatra i el psicòleg. Des del primer moment ens en han fet partícips, presentant-nos, explicant-nos, compartint i preguntant també la nostra opinió sobre la intervenció i el tractament. Tot plegat ha estat un privilegi.
Ara acabem de tornar de fer el work-shop. Gairebé tres hores, d’una del migdia a quatre de la tarda. Ha anat molt bé, però no s’ha assemblat quasi gens al que havíem preparat i esperàvem.
Us explico: una de les característiques de la feina aquí és la improvisació, i per tant,  l’estar i ser flexibles i obertes, és un mecanisme de supervivència.
Un exemple gràfic: de la nostra presentació formal i en PowerPoint ens hem quedat a la diapositiva 3, de 42! L’horari estava planifica d’una manera i ha anat d’una altra, i la sala era la que era, gens adequada. Tal com vàrem quedar ahir teníem preparada una segona part on havíem d’anar a la “natura”, a fora, a l’aire lliure, per fer dinàmiques de cohesió grupal, les tècniques de respiració i relaxació, i exercicis de mindfullness… però al final han canviat els plans i potser demà es farà, o no. Bé, com a mínim ja ho tenim preparat.
Però malgrat tot això, que en aparença no és massa positiu o podria semblar una crítica, ha sorgit una dinàmica grupal magnífica! Val a dir que el grup s’ho val: han participat, s’hi han avocat, ens ho han posat fàcil. Creiem que ho necessitaven.
Ens hem centrat en l’estrés; no en el teòric, que també, sinó en el que ells viuen, enorme. Hi ha persones que fa molts mesos que estan per aquí treballant. Hem fet una dinàmica on ha sorgit el parlar-ne, sense catarsi, però sincerament, i s’ha anat reconduint, treballant, donant idees constructives i pràctiques per combatre’l.
Val a dir també que la Roula i l’Amer, que coneixen el grup i tenen molta experiència, han anat conduint i reconduint la sessió, i entre tots “hem fet grup”, i al final l‘hem fet evident amb una dinàmica amb un cabdell de cordill, ”teixint xarxa” i visualitzant-ho. I hem quedat, de la manera que es concreta aquí, que demà seguirem… visitant i potser fent una nova sessió a dins, amb les presentacions formals, o a fora, d’una altra manera. “On verà” que diuen els francesos…
Nosaltres contentes, positives, obertes, i també cansades; és l’adaptació, ja se sap.
Tot és intens. La convivència les 24 hores, el cara a cara amb la vida, el dolor i les dificultats del refugiat que tens davant, el born-out, el cansament i l’estar una mica cremat de l’equip de treball.
Les situacions vitals dels cooperants, sobre tot dels que són sirians, amb el drama familiar i humà que tenen carregat a l’esquena, i a tot arreu.
Crida l’atenció com, facilitant tan sols una mica, t’expliquen, avoquen, es desfoguen i ho fan amb serenor i dignitat.
Sí, tot plegat com una muntanya russa, amb pujades i baixades, algunes vertiginoses. I a mi, els que em coneixeu ja ho sabeu,  d’entrada aquesta sensació em fa respecte, i fins i tot por.
Un exemple prosaic. WAHA té un petit local de trobada, on es fan visites i reunions. A la part superior, a un lloc que li diuen “office”, hi ha la petita sala que, per arribar-hi, a dalt, cal pujar (i baixar) unes escales de ferro primparades, potser deu graons, sense barana, i a la dreta alguns metres al buit; si mires, veus dos pisos més avall. Això, ahir i per a mi, va ser un altre bon exercici d’autocontrol.

Sílvia