ESTRÈS

La Guàrdia, 14 d’abril de 2017

Situació fisiològica d’alerta en moments on s’intueix perill , acomodació del cos per a sobreviure. Si és agut és “normal”, si es cronifica la situació pot esdevenir patològica (estrès post-traumàtic) i potser cal intervenir-hi; llàstima no haver intervingut abans!

Crec que serà el darrer escrit d’aquesta etapa.

Ja estic a casa, a la Guàrdia, i m’he deixat a Barcelona l’esborrany d’aquest text; tenia títol i alguns apunts i no m’encordo ni del títol; bé, em poso a escriure, ho deixo reposar i a veure si em torna...

Volia descriure vivències sentides i alguna reflexió, a partir d’haver sentit de primera ma i en primera persona relats i situacions terribles passades i presents.

No sé si me’n sortiré...

Cada matí visitàvem persones a les quals s’havia detectat que no estaven bé... i que, per tant, potser necessitaven alguna visita més especialitzada realitzada per l’equip de “salut mental”.

A la visita hi érem diverses persones: un o dos psiquiatres, un, dos o tres psicòlegs, depenent del dia i de la situació que es presentava.

Vàrem preguntar als pacients si no els era incòmode tanta gent present (hi ha molta gent com nosaltres que hi és només uns dies), i ens van dir que no, que se sentien afalagats que europeus “amb carrera” estesin per ells.  Jo no ho tinc clar, crec que depèn més de com se’ls tracta; un exemple és que hi ha moltes queixes de certs professionals d’hospitals grecs.

Les persones que venien explicaven i explicaven... pot ser un tema cultural, o una necessitat; en tot cas cal que ho puguin fer, sempre que se sàpiga què fer després amb allò que narren:

Violacions, morts, violència física  i psicològica, famílies esquinçades, desesperança, estat islàmic, present, por, plor, incomprensió, desencís, resignació.

No escola pels nens, poca convivència amb els grecs. Les ONGs petites/grans bolcades en ajudar sanitàriament, logísticament... Altre cop molt bona intenció i poca coordinació, i amb mancances estructurals i governamentals importants.

Síria, Afganistan, Kurdistan, Iran, Irak...

Mar, pasteres, nens, mares, nadons, pares, avis i àvies, persones, pilota, futbol, joc.

El dia a dia escatimat i a l’hora aferrat  a la pell per sobreviure i intentar no perdre del tot la identitat, els costums i les referències pròpies. Molts d’elles/elles fa més d’un any que estan aquí: la normalització de l’anormalitat.

Però ells/elles et segueixen oferint, per damunt de tot, dignitat, serenor, agraïment, paciència,  convivència, cases netes i obertes a fer-te entrar i convidar-te a te o cafè.

I nosaltres anem tard i lents, oferint una ma maldestra, medicació per pal·liar les penes i l’angoixa, escolta, empatia, bona voluntat; i destil·lem perplexitat, impotència, ràbia, curiositat, a voltes crec que ratllant la morbositat, i tot plegat et va tornant petita i humil... per sort!

Certifico que les persones que treballen des dels diferents àmbits, cooperants i voluntaris, ho fan amb el cor, el cos i l’ànima. I per altra banda certifico i és veritat que s‘han comés i segueixen passant i es segueixen cometent bestieses, una rere l’altra.

I demano humilment (també he après això aquests dies) que denunciem, sensibilitzem, ens mobilitzem i seguim denunciant de totes les maneres imaginables, creatives i possibles, la parsimònia, contradicció, hipocresia i fredor de les autoritats europees. Que no ens cansem mai, i que si ho fem, descansem un moment i hi tornem!

Es cert que la situació es cronifica i acabem adaptant-nos i tolerant allò que es intolerable i anormal! No caiguem en el parany i la inèrcia.

I els mitjans de comunicació també hi tenen responsabilitat, i molt gran, de seguir informant i investigant in situ.

No puc acabar sense agrair a la meva amiga i companya, la Mireia, el seu recolzament, la seva paciència, el seu bon humor, (hem rigut molt i ens ha anat tan bé), les seves ocurrències originals, el seu encert en tot moment, la seva simpatia, la seva humilitat i la seva assertivitat. Sense ella no hagués estat possible! Hem fet un bon i petit-gran equip (també en l’anglès/francès). Ara, la nostra trajectòria professional divergeix (hem estat un any treballant frec a frec a l’hospital), però ningú ens podrà treure el que hem viscut i hem sentit juntes i sincrònicament!

El Xavier i jo ja estem pensant en l’estiu...

Gràcies a tots i totes per llegir i difondre...

Sílvia