LA MUNTANYA RUSSA

Kos, 6 d’abril de 2017

Amunt i avall, pujades i baixades, de costat i empenyent a l’altra; de vegades velocitat vertiginosa... però amb una visió i un panorama impressionant, quin privilegi! Encara que quina por! No sé si m’agradarà tot i ho vull descobrir tot!

I ens han dit que encara va més enllà, té més giravoltes i racons que ara no podem veure, ni tan sol imaginar... estem deleroses d’anar-hi arribant, però a poc a poc -si és possible- necessitem anar-nos adaptant i no haver-nos d’aferrar tan fort als seients... quina emoció!

Diuen que no és fins quan has passat pel punt més àlgid, quan passes per sota de tot i està fosc, quan fa un fred i un vent espantós i, ja cap al final, no és fins allà que pots fer-te una mica la idea de tot plegat. És clar, la teva idea, però n’és una i et ve de gust explicar-la...

Vàrem arribar dilluns 3 d’abril a la tarda. Ens van venir a rebre l’Erlin, coordinadora de WAHA a les illes, la Roula, psiquiatra siriana, i l’Amer, psicòleg sirià, tots ells també treballant per a WAHA des de fa temps i  per aquests indrets;  ells formen ara l’equip de Salut Mental d’aquí.

Estem allotjades a un apart-hotel al centre, el Santa Marina; aquí tot està a prop: digne, vell, tranquil, net i amb olor d’humitat.

Al vespre ja vàrem ser convidades a una celebració d’aniversari d’un altre cooperant, el  Samer, metge sirià. Allà ens vàrem retrobar amb les companyes de l’Assistència Primària que treballen a les Consultes Externes del carrer Rosselló, i que també formen part del projecte SOS-Refugiats:  la Laia Cayuelas, metgessa, i la Maika Herranz, infermera i psicòloga.

Ahir dimarts, de bon matí, reunió de treball amb la coordinadora, l’Erlin, i l’equip de Salut Mental que està aquí: la Roula (que marxa divendres a França, on viu) i l’Amer (que també marxa a finals de mes a França, on viu des de fa deu anys).

Amb un gran cafè aromàtic davant, gentilesa de la Roula, i en el seu petit apartament, ens contextualitzen de la situació, en anglès, amb interrupcions en francès, necessàries per a mi. Cap a les dotze ells se’n van a fer les seves coses, i nosaltres passegem vora del mar i ens anem situant i adaptant. L’illa, eminentment turística, sembla buida. Li estan rentant la cara: pintant, arreglant façanes… per a la imminent arribada dels turistes, que no dels refugiats.

De refugiats, a l’illa i ara, ens han explicat que n’hi ha vora 600 a un camp cap al nord, lluny d’aquí. A la capital, on nosaltres tenim l’apartament, n’hi ha uns 150 hostatjats a habitacions d’hotels i d’apartaments. Surten molt poc i quasi no se’ls veu pels carrers. Una feina que es fa és animar-los a sortir, a conèixer; sembla que tenen por a quasi tot. Viuen en molts pocs metres quadrats moltes persones, sovint més d’una família, de vegades de llegües i de països diferents.

Se’ns fa l’hora de dinar i ho fem de forma deliciosa (o així ho vivim) en un restaurant portat per una cooperativa de dones; tothom atent i sol·lícit.

A la tarda i fins ben entrada la nit treballem. Ens han proposat fer un dels tallers que portàvem preparats (work-shop), destinat als cooperants de l’organització que ara estan aquí; tots plegats, ens diuen,  serem una dotzena.

En la preparació hem tingut moments de tensió, cansament, incertesa, inseguretat, dubtes... ho hem reconduït. Tenim un bon repte al davant!

Avui, dimecres, a dos quarts de deu, ens han vingut a buscar per poder estar presents en dues visites que feien la psiquiatra i el psicòleg. Des del primer moment ens en han fet partícips, presentant-nos, explicant-nos, compartint i preguntant també la nostra opinió sobre la intervenció i el tractament. Tot plegat ha estat un privilegi.

Ara acabem de tornar de fer el work-shop. Gairebé tres hores, d’una del migdia a quatre de la tarda. Ha anat molt bé, però no s’ha assemblat quasi gens al que havíem preparat i esperàvem.

Us explico: una de les característiques de la feina aquí és la improvisació, i per tant,  l’estar i ser flexibles i obertes, és un mecanisme de supervivència.

Un exemple gràfic: de la nostra presentació formal i en PowerPoint ens hem quedat a la diapositiva 3, de 42! L’horari estava planifica d’una manera i ha anat d’una altra, i la sala era la que era, gens adequada. Tal com vàrem quedar ahir teníem preparada una segona part on havíem d’anar a la “natura”, a fora, a l’aire lliure, per fer dinàmiques de cohesió grupal, les tècniques de respiració i relaxació, i exercicis de mindfullness… però al final han canviat els plans i potser demà es farà, o no. Bé, com a mínim ja ho tenim preparat.

Però malgrat tot això, que en aparença no és massa positiu o podria semblar una crítica, ha sorgit una dinàmica grupal magnífica! Val a dir que el grup s’ho val: han participat, s’hi han avocat, ens ho han posat fàcil. Creiem que ho necessitaven.

Ens hem centrat en l’estrés; no en el teòric, que també, sinó en el que ells viuen, enorme. Hi ha persones que fa molts mesos que estan per aquí treballant. Hem fet una dinàmica on ha sorgit el parlar-ne, sense catarsi, però sincerament, i s’ha anat reconduint, treballant, donant idees constructives i pràctiques per combatre’l.

Val a dir també que la Roula i l’Amer, que coneixen el grup i tenen molta experiència, han anat conduint i reconduint la sessió, i entre tots “hem fet grup”, i al final l‘hem fet evident amb una dinàmica amb un cabdell de cordill, ”teixint xarxa” i visualitzant-ho. I hem quedat, de la manera que es concreta aquí, que demà seguirem… visitant i potser fent una nova sessió a dins, amb les presentacions formals, o a fora, d’una altra manera. “On verà” que diuen els francesos…

Nosaltres contentes, positives, obertes, i també cansades; és l’adaptació, ja se sap.

Tot és intens. La convivència les 24 hores, el cara a cara amb la vida, el dolor i les dificultats del refugiat que tens davant, el born-out, el cansament i l’estar una mica cremat de l’equip de treball.

Les situacions vitals dels cooperants, sobre tot dels que són sirians, amb el drama familiar i humà que tenen carregat a l’esquena, i a tot arreu.

Crida l’atenció com, facilitant tan sols una mica, t’expliquen, avoquen, es desfoguen i ho fan amb serenor i dignitat.

Sí, tot plegat com una muntanya russa, amb pujades i baixades, algunes vertiginoses. I a mi, els que em coneixeu ja ho sabeu,  d’entrada aquesta sensació em fa respecte, i fins i tot por.

Un exemple prosaic. WAHA té un petit local de trobada, on es fan visites i reunions. A la part superior, a un lloc que li diuen “office”, hi ha la petita sala que, per arribar-hi, a dalt, cal pujar (i baixar) unes escales de ferro primparades, potser deu graons, sense barana, i a la dreta alguns metres al buit; si mires, veus dos pisos més avall. Això, ahir i per a mi, va ser un altre bon exercici d’autocontrol.

Sílvia