ANAR FENT XARXA

Kos, 7 d’abril de 2017

Fa un temps magnífic: primavera, bona temperatura i solet. El menjar bo, sa i barat.

Avui a quarts de dotze hem anat a la seu d’ARSIS, una ONG grega que ajuda als refugiats en temes de vivenda, papers i gestions diverses. Abans hem anat a portar roba de nen petit, duta des de Barcelona, a l’ONG Samaritans; no em deixa de sorprendre que a tots llocs et reben de forma molt cordial, solidària i autèntica!

A la seu d’ARSIS, les nostres companyes de la Primària, la Laia i la Maika, han fet un taller magnífic per ensenyar a rentar les dents als nens, amb explicacions en anglès traduïdes. En un panell els nens sortien a enganxar uns dibuixos sobre el que no era bo per a les dents (en vermell) i el que sí (en verd). Després  se’ls  ha donat un raspall i se’ls  ensenyava un a un com fer-ho. Al final també se’ls  ha donat pasta de dents. Ha estat preciós, alegre i dinàmic: mares, companyes, altres cooperants, tothom implicat, malgrat l’espera (vora d’una hora) i la precarietat i incomoditat del lloc.

Els nens són feliços arreu, si se’ls dóna motius i elements per ser-ho. Viuen el present, l’aquí i l’ara, allò que als adults ens costa tant!  Són alegres, volen jugar, interaccionar, viure i amb poca cosa fan… cal aprofitar-ho.

Després, allà mateix, nosaltres hem fet un work-shop amb els pares, mares i adults que volien, nens presents inclosos. Anava de la següent manera: anglès/francès (Mireia i jo) àrab (Amer, psicòleg), grec (traductora), farsi  i una altra llengua que no recordo el nom (traductor). Hi havia persones de l’Afganistan, de Síria, de Iran i de Irak.

Hem parlat de l’estrès, de com és normal en la situació en la qual viuen, com el poden/podem identificar i com el poden/podem afrontar i combatre’l. Hem realitzat una dinàmica, la mateixa de l’altra dia amb el grup de treball: apuntar en un paper situacions que els provoquen estrès. I malgrat el cansament i la precarietat de mitjans (no hi havia cadires per tothom, ni lloc on escriure, alguns estaven drets escrivint en una estanteria o amb nens a la falda); han explicat situacions reals viscudes i que estan vivint, i les emocions que els generen.

Ha estat impressionant. Hem anat llegint alguns dels escrits i s’ha anat creant un ambient especial, íntim i de respecte: les cares ho deien tot!

No ha donat temps a llegir tots els escrits, alguns nens ploraven o ja estaven neguitosos, les mares, totes molt joves, n’estaven pendents encara que volien participar i es mostraven molt interessades... Hem anat improvisant amb l’Amer, que ens ajuda molt, i hem passat a la part de respiració. Ho hem fet drets/dretes, en cercle (els nens estaven encantats donant-se les mans), i les dones, una vegada més molt interessades i implicades. Ho hem anat fent quasi d’un en un, també uns quants homes hi estaven posats. Després hem fet una estona de relaxació amb exercicis bàsics.

Aquesta part necessitava poca traducció i hem utilitzat la comunicació no verbal que ens ha facilitat la proximitat, encara que els traductors ens han seguit ajudant.

Finalment s’ha comentat que l’equip de salut mental estava a disposició per fer visites a les cases, si calia, i que a través de la Maria, de l’ONG on estàvem, ens farien arribar les demandes. Tothom molt amable i agraït, ambient relaxat. Les cares s’han anat transformant i els somriures han anat sorgint.

I s’ha fet l’hora de dinar… quarts de quatre!

A la tarda s’ha posat en contacte amb nosaltres una professional de l’Hospital Clínic, la que també va participar a l’estiu al Projecte SOS-Refugiats, des de fa temps molt implicada en el tema dels refugiats a Grècia. Ella ens ha comentat d’un cooperant que ara està a Kios, que potser li aniria bé parlar amb nosaltres ja que sembla que no està passant un bon moment. Ens hi hem posat en contacte i hem parlat amb ell una bona estona. També ens ha comentat la situació d’algun refugiat amb problemes mentals a Kios.

Des de Kios aquests dies també hem rebut notícies de tres companyes voluntàries que hi estan fent feina.

Més tard ens hem trobat amb les companyes catalanes (la Laia I la Maika), i ens han explicat d’una visita feta per elles al matí, a un noi a qui han detectat que tenia ideació autolítica; hem acordat de moure els mecanismes per poder atendre’l quan abans millor.

I així, a poc a poc, anem visualitzant una xarxa començada de ben segur fa temps, on cadascú hi ha posat i hi posa el seu granet de sorra, ai no! el seu tros de fil més o menys tensat i unit a un altre!

Sílvia