LA ZONA DE NO CONFORT

                                                                                                              Kos, 3 d'abril de 2017

La  veus a venir, la intueixes, t’entra el pànic escènic... i ja hi ets dins!

A més et sona  familiar, ja l’has viscut, semblant o diferent, però en tot cas no és còmoda, fa mandra, genera  cansament, voldries fugir... però hi estàs atrapat i a sobre és que t’ho has buscat!

Altra cop a Grècia, aquest cop a un lloc i en circumstàncies diferents, estic (estem) a Kos, una illa grega, molt a prop de Turquia; petita, turística, buida aparentment… no hi arriben  els refugiats directament: la costa turca està aquí davant però les dues bandes són turístiques  i és una zona non grata de treball de les màfies, per poder treballar impunement.

Els refugiats que hi ha són transferits (com diuen els d’aquí), els duen temporalment d’altres illes i hi estan de pas cap a la península (com també diuen). La majoria en apartaments, habitacions d’hotel i se’ls va a visitar allà.

A Leros, Lesbos i Kios (totes illes d’aquí a prop) ens han explicat que, ara amb el bon temps,  comencen a tornar a arribar uns tres-cents refugiats per mar setmanalment, tampoc sé si a cadascuna de les illes o a les tres, és igual, horrorós igualment.

Acabem d’arribar aquesta tarda, ja veieu que parlo en plural, estic aquí amb una companya de feina i ja amiga, la Mireia, i ja avanço que, només per compartir, treballar i estar amb ella, ja val la pena l’experiència!

Malgrat estar lluny de casa, el fer el ridícul amb el cotxe llogat, el cansament, la gent diferent i els idiomes barrejats (anglès, àrab, francès, castellà, català), tot plegat amarat pel fum que ho envaeix quasi tot, el que acabem de viure és únic i privilegiat.

El context era una trobada (celebrant un aniversari, hem sopat pastís!),  per conèixer-nos l’equip sanitari de treball vinculat amb WAHA (ONG amb què treballem).

Érem quatre catalanes, una noia de Macedònia, uns altres que diria que eren grecs i tres sirians; i clar, viure en directe el relat de la guerra, del que han viscut, de com ho veuen i ho senten, i així, espontàniament, i insisteixo, amb totes les limitacions, ha estat un tresor inesperat en estat pur, i no tant per la informació nova, sinó per la realitat viscuda en primera persona.

Destaco paraules colpidores, subjectives però dites amb tot el sentiment :

“Síria ha mort, ja no existeix, ni tornarà a ser res del que era”.

“ I ha estat un objectiu volgut la seva destrucció per part de molts països”.

 “La meva germana encara està a LEPOS, i us ben asseguro que les fotos no fan justícia”.

I el meu cansament, la meva enyorança, la meva dificultat idiomàtica, la meva gana no s’han esvaït, però han passat a un segon terme, sentint-me una vegada més avergonyida del meu egoisme i egocentrisme, i m’han fet pensar que la meva zona de no confort és fugissera, passatgera i no forma part del meu dia a dia... com la de tota aquest gent arrossegada per aquest tsunami artificiós i terrible.

Demà reunió de treball a primera hora del matí a veure que ens depara el dia, tenim ganes de posar-nos a treballar.

Bona nit.

Sílvia