divendres, 14 d’abril del 2017

ESTRÈS
La Guàrdia, 14 d’abril de 2017
Situació fisiològica d’alerta en moments on s’intueix perill , acomodació del cos per a sobreviure. Si és agut és “normal”, si es cronifica la situació pot esdevenir patològica (estrès post-traumàtic) i potser cal intervenir-hi; llàstima no haver intervingut abans!
Crec que serà el darrer escrit d’aquesta etapa.
Ja estic a casa, a la Guàrdia, i m’he deixat a Barcelona l’esborrany d’aquest text; tenia títol i alguns apunts i no m’encordo ni del títol; bé, em poso a escriure, ho deixo reposar i a veure si em torna...
Volia descriure vivències sentides i alguna reflexió, a partir d’haver sentit de primera ma i en primera persona relats i situacions terribles passades i presents.
No sé si me’n sortiré...
Cada matí visitàvem persones a les quals s’havia detectat que no estaven bé... i que, per tant, potser necessitaven alguna visita més especialitzada realitzada per l’equip de “salut mental”.
A la visita hi érem diverses persones: un o dos psiquiatres, un, dos o tres psicòlegs, depenent del dia i de la situació que es presentava.
Vàrem preguntar als pacients si no els era incòmode tanta gent present (hi ha molta gent com nosaltres que hi és només uns dies), i ens van dir que no, que se sentien afalagats que europeus “amb carrera” estesin per ells.  Jo no ho tinc clar, crec que depèn més de com se’ls tracta; un exemple és que hi ha moltes queixes de certs professionals d’hospitals grecs.
Les persones que venien explicaven i explicaven... pot ser un tema cultural, o una necessitat; en tot cas cal que ho puguin fer, sempre que se sàpiga què fer després amb allò que narren:
Violacions, morts, violència física  i psicològica, famílies esquinçades, desesperança, estat islàmic, present, por, plor, incomprensió, desencís, resignació.
No escola pels nens, poca convivència amb els grecs. Les ONGs petites/grans bolcades en ajudar sanitàriament, logísticament... Altre cop molt bona intenció i poca coordinació, i amb mancances estructurals i governamentals importants.
Síria, Afganistan, Kurdistan, Iran, Irak...
Mar, pasteres, nens, mares, nadons, pares, avis i àvies, persones, pilota, futbol, joc.
El dia a dia escatimat i a l’hora aferrat  a la pell per sobreviure i intentar no perdre del tot la identitat, els costums i les referències pròpies. Molts d’elles/elles fa més d’un any que estan aquí: la normalització de l’anormalitat.
Però ells/elles et segueixen oferint, per damunt de tot, dignitat, serenor, agraïment, paciència,  convivència, cases netes i obertes a fer-te entrar i convidar-te a te o cafè.
I nosaltres anem tard i lents, oferint una ma maldestra, medicació per pal·liar les penes i l’angoixa, escolta, empatia, bona voluntat; i destil·lem perplexitat, impotència, ràbia, curiositat, a voltes crec que ratllant la morbositat, i tot plegat et va tornant petita i humil... per sort!
Certifico que les persones que treballen des dels diferents àmbits, cooperants i voluntaris, ho fan amb el cor, el cos i l’ànima. I per altra banda certifico i és veritat que s‘han comés i segueixen passant i es segueixen cometent bestieses, una rere l’altra.
I demano humilment (també he après això aquests dies) que denunciem, sensibilitzem, ens mobilitzem i seguim denunciant de totes les maneres imaginables, creatives i possibles, la parsimònia, contradicció, hipocresia i fredor de les autoritats europees. Que no ens cansem mai, i que si ho fem, descansem un moment i hi tornem!
Es cert que la situació es cronifica i acabem adaptant-nos i tolerant allò que es intolerable i anormal! No caiguem en el parany i la inèrcia.
I els mitjans de comunicació també hi tenen responsabilitat, i molt gran, de seguir informant i investigant in situ.
No puc acabar sense agrair a la meva amiga i companya, la Mireia, el seu recolzament, la seva paciència, el seu bon humor, (hem rigut molt i ens ha anat tan bé), les seves ocurrències originals, el seu encert en tot moment, la seva simpatia, la seva humilitat i la seva assertivitat. Sense ella no hagués estat possible! Hem fet un bon i petit-gran equip (també en l’anglès/francès). Ara, la nostra trajectòria professional divergeix (hem estat un any treballant frec a frec a l’hospital), però ningú ens podrà treure el que hem viscut i hem sentit juntes i sincrònicament!
El Xavier i jo ja estem pensant en l’estiu...
Gràcies a tots i totes per llegir i difondre...
Sílvia

dimarts, 11 d’abril del 2017

DEJA VU
Kos,  10 d’abril 2017
Dejà vu: Sensació d’haver-ho viscut anteriorment, habitualment amb implicació emocional no sempre agradable.
Cadascú, davant de situacions impactants, no habituals, fem i reaccionem com podem.
He anat fent apunts i ara em toca destriar el garbuix que tinc.
Per una banda adjunto un article del Carles Capdevila: “Gent que no es ven”, que una vegada més ha fet diana en el temps i en el contingut. Per una altra, la Mireia, la meva amiga i companya, ha tingut una idea i ha escrit al Facebook un text preciós (que he compartit) introduint aquesta idea de fer xarxa.
Al Facebook del Carles “li hem tirat la corda”, i la idea és que ell i molts d’altres la recullin i la tornin a tirar, i així  anar fent xarxa. A hores d’ara sabem ja que va creixent el teixit.
Entre les quatre companyes que estem aquí hem reflexionat i dèiem, a veure que us sembla, que és com quan l’aranya va teixint la teranyina, sempre dinàmica, augmentant de mida, heterogènia, amb aspecte fràgil però forta alhora, elàstica, preciosa depenent de la llum que li toca, i fins i tot de vegades no la veiem, però hi és i  sobtadament la notem, ens atrapa. Podria ser molt bé una metàfora del que passa aquí i/o volem que passi.
Un altre apunt. Tornar a entrar a un camp de refugiats ha estat el dejà vu per excel·lència, encara que aquest camp és bastant diferent als que vam conèixer a de Thesaloniki. Més petit, envoltat de reixa i filat de punxes; es notava com buit. Les famílies amb nens van sent traslladades a apartaments de la ciutat, hi ha unes 600 persones.
La porta està oberta. A l’entrar hi trobes algú de l’ACNUR que et diu que no es poden fer fotos i veus algun policia (militar) de lluny. No hi ha tendes, viuen en containers i el terra està amb ciment.
Diuen que és un dels millors camps que hi ha! I que a Lesbos i a Kios, totes dues illes properes,  les condicions són molts pitjors. Quin llenguatge i expressions que normalitzem! Mare meva!  (Sense comentaris).
Marxem amb pressa. L’Amer, el psicòleg, ens espera al cotxe. És sirià. Penso que se li han de barrejar encara moltes més coses que a nosaltres. Aquí, hem estat espectadores, visitants, i fins i tot crec que intruses, i tot plegat em fa una mica de vergonya.
Al sortir del camp i del reixat de punxes, l’Amer ens assenyala un lloc abandonat amb casetes semi derruïdes, i ens explica que fins fa poques setmanes hi havia un col·lectiu d’afganesos amb molt males condicions, i que d’un dia per l’altra ja no hi són. Diu que se’ls van endur la policia o els militars. En preguntar-li més ens diu que no sap el què, ni com ni per què... la tensió flota a l’ambient.
Hi ha moltes interferències. Les diferents llengües amb què ens comuniquem i que utilitzem alhora (anglès, francès, àrab i grec sobretot, però de vegades també kurd, farsi i urdú), les diferents cultures i per tant les diferents maneres d’entendre la vida i els costums. I potser la major interferència és la irracionalitat humana (oximoron).
I estant aquí uns dies, també s’aprèn a fer l’exercici de respectar els silencis, i de callar i parar de preguntar per no ser poc respectuoses, i fins i tot poder semblar morboses.
Fem el camí de tornada en silenci. Havíem estat el dia abans molt a prop d’aquí amb l’equip de treball de l’illa, dinant en un lloc turístic amb una vista magnífica de l’illa. Ningú ens va dir res de la realitat que teníem allà mateix, a tocar.
La dissociació al poder, que diu una companya del Clínic, la vergonya amagada, la incomoditat compartida i les incongruències al dia!
M’han comentat i demanat si puc explicar detalls de les vides, de les històries dels refugiats, però el pudor i la dignitat quasi m’ho impedeix. M’he defensat i he pensat: no sóc periodista, per què fer-ho?
A la nit m’arribava un vídeo terrible de l’atac amb armes químiques sobre un hospital, i em van retornar els pensaments anteriors, però alhora la necessitat de denuncia davant de les atrocitats humanes.
I tot plegat em fa pensar en com som els humans de poc originals, en el bé i en el mal, de com ens repetim, de com no aprenem de l’experiència ni de la historia de la humanitat.

Sílvia

dissabte, 8 d’abril del 2017

ANAR FENT XARXA
Kos, 7 d’abril de 2017
Fa un temps magnífic: primavera, bona temperatura i solet. El menjar bo, sa i barat.
Avui a quarts de dotze hem anat a la seu d’ARSIS, una ONG grega que ajuda als refugiats en temes de vivenda, papers i gestions diverses. Abans hem anat a portar roba de nen petit, duta des de Barcelona, a l’ONG Samaritans; no em deixa de sorprendre que a tots llocs et reben de forma molt cordial, solidària i autèntica!
A la seu d’ARSIS, les nostres companyes de la Primària, la Laia i la Maika, han fet un taller magnífic per ensenyar a rentar les dents als nens, amb explicacions en anglès traduïdes. En un panell els nens sortien a enganxar uns dibuixos sobre el que no era bo per a les dents (en vermell) i el que sí (en verd). Després  se’ls  ha donat un raspall i se’ls  ensenyava un a un com fer-ho. Al final també se’ls  ha donat pasta de dents. Ha estat preciós, alegre i dinàmic: mares, companyes, altres cooperants, tothom implicat, malgrat l’espera (vora d’una hora) i la precarietat i incomoditat del lloc.
Els nens són feliços arreu, si se’ls dóna motius i elements per ser-ho. Viuen el present, l’aquí i l’ara, allò que als adults ens costa tant!  Són alegres, volen jugar, interaccionar, viure i amb poca cosa fan… cal aprofitar-ho.
Després, allà mateix, nosaltres hem fet un work-shop amb els pares, mares i adults que volien, nens presents inclosos. Anava de la següent manera: anglès/francès (Mireia i jo) àrab (Amer, psicòleg), grec (traductora), farsi  i una altra llengua que no recordo el nom (traductor). Hi havia persones de l’Afganistan, de Síria, de Iran i de Irak.
Hem parlat de l’estrès, de com és normal en la situació en la qual viuen, com el poden/podem identificar i com el poden/podem afrontar i combatre’l. Hem realitzat una dinàmica, la mateixa de l’altra dia amb el grup de treball: apuntar en un paper situacions que els provoquen estrès. I malgrat el cansament i la precarietat de mitjans (no hi havia cadires per tothom, ni lloc on escriure, alguns estaven drets escrivint en una estanteria o amb nens a la falda); han explicat situacions reals viscudes i que estan vivint, i les emocions que els generen.
Ha estat impressionant. Hem anat llegint alguns dels escrits i s’ha anat creant un ambient especial, íntim i de respecte: les cares ho deien tot!
No ha donat temps a llegir tots els escrits, alguns nens ploraven o ja estaven neguitosos, les mares, totes molt joves, n’estaven pendents encara que volien participar i es mostraven molt interessades... Hem anat improvisant amb l’Amer, que ens ajuda molt, i hem passat a la part de respiració. Ho hem fet drets/dretes, en cercle (els nens estaven encantats donant-se les mans), i les dones, una vegada més molt interessades i implicades. Ho hem anat fent quasi d’un en un, també uns quants homes hi estaven posats. Després hem fet una estona de relaxació amb exercicis bàsics.
Aquesta part necessitava poca traducció i hem utilitzat la comunicació no verbal que ens ha facilitat la proximitat, encara que els traductors ens han seguit ajudant.
Finalment s’ha comentat que l’equip de salut mental estava a disposició per fer visites a les cases, si calia, i que a través de la Maria, de l’ONG on estàvem, ens farien arribar les demandes. Tothom molt amable i agraït, ambient relaxat. Les cares s’han anat transformant i els somriures han anat sorgint.
I s’ha fet l’hora de dinar… quarts de quatre!
A la tarda s’ha posat en contacte amb nosaltres una professional de l’Hospital Clínic, la que també va participar a l’estiu al Projecte SOS-Refugiats, des de fa temps molt implicada en el tema dels refugiats a Grècia. Ella ens ha comentat d’un cooperant que ara està a Kios, que potser li aniria bé parlar amb nosaltres ja que sembla que no està passant un bon moment. Ens hi hem posat en contacte i hem parlat amb ell una bona estona. També ens ha comentat la situació d’algun refugiat amb problemes mentals a Kios.
Des de Kios aquests dies també hem rebut notícies de tres companyes voluntàries que hi estan fent feina.
Més tard ens hem trobat amb les companyes catalanes (la Laia I la Maika), i ens han explicat d’una visita feta per elles al matí, a un noi a qui han detectat que tenia ideació autolítica; hem acordat de moure els mecanismes per poder atendre’l quan abans millor.
I així, a poc a poc, anem visualitzant una xarxa començada de ben segur fa temps, on cadascú hi ha posat i hi posa el seu granet de sorra, ai no! el seu tros de fil més o menys tensat i unit a un altre!
Sílvia
LA MIREIA, LA MEVA COMPANYA I AMIGA, M’HA DONAT PERMÍS PER PENJAR AQUEST ESCRIT QUE HA FET…

L'escriptura ens ajuda a pair el que vivim durant el dia. Aquest matí tocava visitar amb l'equip habitual (Roula i Amir). No fa gaire que ens coneixem i la confiança va augmentant dins l'equip de salut mental. Sentim que formem part del projecte.
Es difícil descriure les visites.... gent de diferents països que han passat per circumstàncies molt complicades: violacions, tortures, fugides... Els problemes que tenen a Kos semblaria que no son tan importants, però també els estressen: manca de traductors, convivència difícil (ja que dins un mateix pis conviu gent de diferents religions i cultures), manca de medicació... Estem aprenent molt de la seva manera de visitar i sentim que aquest fet enriquirà la nostra feina diària a l'hospital: donen molta importància a mirar els pacients als ulls malgrat no parlar la mateixa llengua, intenten mantenir una expressió facial relaxada amb un somriure (si es possible) i utilitzant el sentit de l'humor. Els hi remarquen molt que tota la simptomatologia és normal tenint en compte el context. Ens hem ofert per fer relaxació a una pacient i sembla que ha agradat la idea. L'equip també parla de la medicació conjuntament. Poc a poc ens van permetent fer més tasques. 
La Dra. Roula ens assenyala que és vital que els pacients vinguin a les oficines perquè és una manera de donar importància al procés terapèutic. Nosaltres, de moment no anem a les cases com sí que fan les companyes del CABSE.

L'última visita ha sigut complicada perquè la pacient estava molt angoixada i ha precisat molta ventilació emocional. Cap problema, per això estem aquí, la visita s'ha allargat tot el que necessitava la pacient. Per cert, hem après que els refugiats es diuen P.o.C.  person of  concern; és molt important utilitzar un llenguatge no estigmatitzador. 
A la tarda havíem de continuar amb el workshop d'ahir amb l'equip, però tots hem acabat tard i ho hem deixat per diumenge.
Flexibilitat i cooperació.
La primera ajuda als refugiats ens diu que ens hem d'adaptar a les necessitats i problemes que expressen. És el que estem intentant fer amb el personal de WAHA.
Ja que la Sílvia i jo som inquietes, hem decidit aprofitar la tarda per parlar amb la coordinadora de l'equip. És una noia de Macedònia, l'Erlin, d'uns 28 anys. Aquests dies ens ha semblat estressada i notem certa tensió a l'equip. Ens ha explicat que està cansada perquè fa molt de temps que no té vacances i l'ambient dins d'aquests equips és complicat. De mica en mica es va relaxant i anem compartint experiències. Explica que el fet de què vingui gent diferent a l'equip refresca l'ambient i els va molt bé, ja que sorgeixen noves idees i dinàmiques. La seva experiència en el camp de la cooperació és important i ja ha estat a diferents països.
Decidim que col·laborarem en la sessió que farem a l'equip diumenge per enriquir més la sessió. Fem equip, fem xarxa.
Ara mateix tenim una barreja d'emocions. Al vespre ens hem trobat amb els tres Sirians de l'equip per acomiadar  la Roula, de qui hem après molt. Ha estat una vetllada bonica. Hem parlat de feina, de família, d'emocions...
L'Amir, el psicòleg, té bona part de la seva família encara a Síria,
El Samer, metge, vol anar a Holanda a acabar la seva especialitat mèdica (la guerra li va tallar pel mig) i la Roula no sap què serà d'ella a partir d'ara, ja que marxa a París. Potser torna a treballar per WAHA, però potser no... ha d'acabar de tramitar el seu títol. Malgrat tot, durant la vetllada, hi ha hagut somriures i bon humor. Notem molt la seva necessitat de parlar. 

I a la nit aprofitem per parlar amb la família i amb els amics. És molt important, com a personal treballant fora de casa, que mantinguem la nostra xarxa. De fet, tenim la gran sort d'haver format una petita xarxa entre nosaltres que s'ha reforçat al viure aquesta experiència.

Seguim treballant!

Mireia

GRÀCIES REINA

divendres, 7 d’abril del 2017

LA MUNTANYA RUSSA
Kos, 6 d’abril de 2017
Amunt i avall, pujades i baixades, de costat i empenyent a l’altra; de vegades velocitat vertiginosa... però amb una visió i un panorama impressionant, quin privilegi! Encara que quina por! No sé si m’agradarà tot i ho vull descobrir tot!
I ens han dit que encara va més enllà, té més giravoltes i racons que ara no podem veure, ni tan sol imaginar... estem deleroses d’anar-hi arribant, però a poc a poc -si és possible- necessitem anar-nos adaptant i no haver-nos d’aferrar tan fort als seients... quina emoció!
Diuen que no és fins quan has passat pel punt més àlgid, quan passes per sota de tot i està fosc, quan fa un fred i un vent espantós i, ja cap al final, no és fins allà que pots fer-te una mica la idea de tot plegat. És clar, la teva idea, però n’és una i et ve de gust explicar-la...

Vàrem arribar dilluns 3 d’abril a la tarda. Ens van venir a rebre l’Erlin, coordinadora de WAHA a les illes, la Roula, psiquiatra siriana, i l’Amer, psicòleg sirià, tots ells també treballant per a WAHA des de fa temps i  per aquests indrets;  ells formen ara l’equip de Salut Mental d’aquí.
Estem allotjades a un apart-hotel al centre, el Santa Marina; aquí tot està a prop: digne, vell, tranquil, net i amb olor d’humitat.
Al vespre ja vàrem ser convidades a una celebració d’aniversari d’un altre cooperant, el  Samer, metge sirià. Allà ens vàrem retrobar amb les companyes de l’Assistència Primària que treballen a les Consultes Externes del carrer Rosselló, i que també formen part del projecte SOS-Refugiats:  la Laia Cayuelas, metgessa, i la Maika Herranz, infermera i psicòloga.
Ahir dimarts, de bon matí, reunió de treball amb la coordinadora, l’Erlin, i l’equip de Salut Mental que està aquí: la Roula (que marxa divendres a França, on viu) i l’Amer (que també marxa a finals de mes a França, on viu des de fa deu anys).
Amb un gran cafè aromàtic davant, gentilesa de la Roula, i en el seu petit apartament, ens contextualitzen de la situació, en anglès, amb interrupcions en francès, necessàries per a mi. Cap a les dotze ells se’n van a fer les seves coses, i nosaltres passegem vora del mar i ens anem situant i adaptant. L’illa, eminentment turística, sembla buida. Li estan rentant la cara: pintant, arreglant façanes… per a la imminent arribada dels turistes, que no dels refugiats.
De refugiats, a l’illa i ara, ens han explicat que n’hi ha vora 600 a un camp cap al nord, lluny d’aquí. A la capital, on nosaltres tenim l’apartament, n’hi ha uns 150 hostatjats a habitacions d’hotels i d’apartaments. Surten molt poc i quasi no se’ls veu pels carrers. Una feina que es fa és animar-los a sortir, a conèixer; sembla que tenen por a quasi tot. Viuen en molts pocs metres quadrats moltes persones, sovint més d’una família, de vegades de llegües i de països diferents.
Se’ns fa l’hora de dinar i ho fem de forma deliciosa (o així ho vivim) en un restaurant portat per una cooperativa de dones; tothom atent i sol·lícit.
A la tarda i fins ben entrada la nit treballem. Ens han proposat fer un dels tallers que portàvem preparats (work-shop), destinat als cooperants de l’organització que ara estan aquí; tots plegats, ens diuen,  serem una dotzena.
En la preparació hem tingut moments de tensió, cansament, incertesa, inseguretat, dubtes... ho hem reconduït. Tenim un bon repte al davant!
Avui, dimecres, a dos quarts de deu, ens han vingut a buscar per poder estar presents en dues visites que feien la psiquiatra i el psicòleg. Des del primer moment ens en han fet partícips, presentant-nos, explicant-nos, compartint i preguntant també la nostra opinió sobre la intervenció i el tractament. Tot plegat ha estat un privilegi.
Ara acabem de tornar de fer el work-shop. Gairebé tres hores, d’una del migdia a quatre de la tarda. Ha anat molt bé, però no s’ha assemblat quasi gens al que havíem preparat i esperàvem.
Us explico: una de les característiques de la feina aquí és la improvisació, i per tant,  l’estar i ser flexibles i obertes, és un mecanisme de supervivència.
Un exemple gràfic: de la nostra presentació formal i en PowerPoint ens hem quedat a la diapositiva 3, de 42! L’horari estava planifica d’una manera i ha anat d’una altra, i la sala era la que era, gens adequada. Tal com vàrem quedar ahir teníem preparada una segona part on havíem d’anar a la “natura”, a fora, a l’aire lliure, per fer dinàmiques de cohesió grupal, les tècniques de respiració i relaxació, i exercicis de mindfullness… però al final han canviat els plans i potser demà es farà, o no. Bé, com a mínim ja ho tenim preparat.
Però malgrat tot això, que en aparença no és massa positiu o podria semblar una crítica, ha sorgit una dinàmica grupal magnífica! Val a dir que el grup s’ho val: han participat, s’hi han avocat, ens ho han posat fàcil. Creiem que ho necessitaven.
Ens hem centrat en l’estrés; no en el teòric, que també, sinó en el que ells viuen, enorme. Hi ha persones que fa molts mesos que estan per aquí treballant. Hem fet una dinàmica on ha sorgit el parlar-ne, sense catarsi, però sincerament, i s’ha anat reconduint, treballant, donant idees constructives i pràctiques per combatre’l.
Val a dir també que la Roula i l’Amer, que coneixen el grup i tenen molta experiència, han anat conduint i reconduint la sessió, i entre tots “hem fet grup”, i al final l‘hem fet evident amb una dinàmica amb un cabdell de cordill, ”teixint xarxa” i visualitzant-ho. I hem quedat, de la manera que es concreta aquí, que demà seguirem… visitant i potser fent una nova sessió a dins, amb les presentacions formals, o a fora, d’una altra manera. “On verà” que diuen els francesos…
Nosaltres contentes, positives, obertes, i també cansades; és l’adaptació, ja se sap.
Tot és intens. La convivència les 24 hores, el cara a cara amb la vida, el dolor i les dificultats del refugiat que tens davant, el born-out, el cansament i l’estar una mica cremat de l’equip de treball.
Les situacions vitals dels cooperants, sobre tot dels que són sirians, amb el drama familiar i humà que tenen carregat a l’esquena, i a tot arreu.
Crida l’atenció com, facilitant tan sols una mica, t’expliquen, avoquen, es desfoguen i ho fan amb serenor i dignitat.
Sí, tot plegat com una muntanya russa, amb pujades i baixades, algunes vertiginoses. I a mi, els que em coneixeu ja ho sabeu,  d’entrada aquesta sensació em fa respecte, i fins i tot por.
Un exemple prosaic. WAHA té un petit local de trobada, on es fan visites i reunions. A la part superior, a un lloc que li diuen “office”, hi ha la petita sala que, per arribar-hi, a dalt, cal pujar (i baixar) unes escales de ferro primparades, potser deu graons, sense barana, i a la dreta alguns metres al buit; si mires, veus dos pisos més avall. Això, ahir i per a mi, va ser un altre bon exercici d’autocontrol.

Sílvia


dimarts, 4 d’abril del 2017

LA ZONA DE NO CONFORT
                                                                                                              Kos, 3 d'abril de 2017

La  veus a venir, la intueixes, t’entra el pànic escènic... i ja hi ets dins!
A més et sona  familiar, ja l’has viscut, semblant o diferent, però en tot cas no és còmoda, fa mandra, genera  cansament, voldries fugir... però hi estàs atrapat i a sobre és que t’ho has buscat!
Altra cop a Grècia, aquest cop a un lloc i en circumstàncies diferents, estic (estem) a Kos, una illa grega, molt a prop de Turquia; petita, turística, buida aparentment… no hi arriben  els refugiats directament: la costa turca està aquí davant però les dues bandes són turístiques  i és una zona non grata de treball de les màfies, per poder treballar impunement.
Els refugiats que hi ha són transferits (com diuen els d’aquí), els duen temporalment d’altres illes i hi estan de pas cap a la península (com també diuen). La majoria en apartaments, habitacions d’hotel i se’ls va a visitar allà.
A Leros, Lesbos i Kios (totes illes d’aquí a prop) ens han explicat que, ara amb el bon temps,  comencen a tornar a arribar uns tres-cents refugiats per mar setmanalment, tampoc sé si a cadascuna de les illes o a les tres, és igual, horrorós igualment.
Acabem d’arribar aquesta tarda, ja veieu que parlo en plural, estic aquí amb una companya de feina i ja amiga, la Mireia, i ja avanço que, només per compartir, treballar i estar amb ella, ja val la pena l’experiència!
Malgrat estar lluny de casa, el fer el ridícul amb el cotxe llogat, el cansament, la gent diferent i els idiomes barrejats (anglès, àrab, francès, castellà, català), tot plegat amarat pel fum que ho envaeix quasi tot, el que acabem de viure és únic i privilegiat.
El context era una trobada (celebrant un aniversari, hem sopat pastís!),  per conèixer-nos l’equip sanitari de treball vinculat amb WAHA (ONG amb què treballem).
Érem quatre catalanes, una noia de Macedònia, uns altres que diria que eren grecs i tres sirians; i clar, viure en directe el relat de la guerra, del que han viscut, de com ho veuen i ho senten, i així, espontàniament, i insisteixo, amb totes les limitacions, ha estat un tresor inesperat en estat pur, i no tant per la informació nova, sinó per la realitat viscuda en primera persona.
Destaco paraules colpidores, subjectives però dites amb tot el sentiment :
“Síria ha mort, ja no existeix, ni tornarà a ser res del que era”.
“ I ha estat un objectiu volgut la seva destrucció per part de molts països”.
 “La meva germana encara està a LEPOS, i us ben asseguro que les fotos no fan justícia”.
I el meu cansament, la meva enyorança, la meva dificultat idiomàtica, la meva gana no s’han esvaït, però han passat a un segon terme, sentint-me una vegada més avergonyida del meu egoisme i egocentrisme, i m’han fet pensar que la meva zona de no confort és fugissera, passatgera i no forma part del meu dia a dia... com la de tota aquest gent arrossegada per aquest tsunami artificiós i terrible.
Demà reunió de treball a primera hora del matí a veure que ens depara el dia, tenim ganes de posar-nos a treballar.
Bona nit.

Sílvia