DEJA VU

Kos,  10 d’abril 2017

Dejà vu: Sensació d’haver-ho viscut anteriorment, habitualment amb implicació emocional no sempre agradable.

Cadascú, davant de situacions impactants, no habituals, fem i reaccionem com podem.

He anat fent apunts i ara em toca destriar el garbuix que tinc.

Per una banda adjunto un article del Carles Capdevila: “Gent que no es ven”, que una vegada més ha fet diana en el temps i en el contingut. Per una altra, la Mireia, la meva amiga i companya, ha tingut una idea i ha escrit al Facebook un text preciós (que he compartit) introduint aquesta idea de fer xarxa.

Al Facebook del Carles “li hem tirat la corda”, i la idea és que ell i molts d’altres la recullin i la tornin a tirar, i així  anar fent xarxa. A hores d’ara sabem ja que va creixent el teixit.

Entre les quatre companyes que estem aquí hem reflexionat i dèiem, a veure que us sembla, que és com quan l’aranya va teixint la teranyina, sempre dinàmica, augmentant de mida, heterogènia, amb aspecte fràgil però forta alhora, elàstica, preciosa depenent de la llum que li toca, i fins i tot de vegades no la veiem, però hi és i  sobtadament la notem, ens atrapa. Podria ser molt bé una metàfora del que passa aquí i/o volem que passi.

Un altre apunt. Tornar a entrar a un camp de refugiats ha estat el dejà vu per excel·lència, encara que aquest camp és bastant diferent als que vam conèixer a de Thesaloniki. Més petit, envoltat de reixa i filat de punxes; es notava com buit. Les famílies amb nens van sent traslladades a apartaments de la ciutat, hi ha unes 600 persones.

La porta està oberta. A l’entrar hi trobes algú de l’ACNUR que et diu que no es poden fer fotos i veus algun policia (militar) de lluny. No hi ha tendes, viuen en containers i el terra està amb ciment.

Diuen que és un dels millors camps que hi ha! I que a Lesbos i a Kios, totes dues illes properes,  les condicions són molts pitjors. Quin llenguatge i expressions que normalitzem! Mare meva!  (Sense comentaris).

Marxem amb pressa. L’Amer, el psicòleg, ens espera al cotxe. És sirià. Penso que se li han de barrejar encara moltes més coses que a nosaltres. Aquí, hem estat espectadores, visitants, i fins i tot crec que intruses, i tot plegat em fa una mica de vergonya.

Al sortir del camp i del reixat de punxes, l’Amer ens assenyala un lloc abandonat amb casetes semi derruïdes, i ens explica que fins fa poques setmanes hi havia un col·lectiu d’afganesos amb molt males condicions, i que d’un dia per l’altra ja no hi són. Diu que se’ls van endur la policia o els militars. En preguntar-li més ens diu que no sap el què, ni com ni per què... la tensió flota a l’ambient.

Hi ha moltes interferències. Les diferents llengües amb què ens comuniquem i que utilitzem alhora (anglès, francès, àrab i grec sobretot, però de vegades també kurd, farsi i urdú), les diferents cultures i per tant les diferents maneres d’entendre la vida i els costums. I potser la major interferència és la irracionalitat humana (oximoron).

I estant aquí uns dies, també s’aprèn a fer l’exercici de respectar els silencis, i de callar i parar de preguntar per no ser poc respectuoses, i fins i tot poder semblar morboses.

Fem el camí de tornada en silenci. Havíem estat el dia abans molt a prop d’aquí amb l’equip de treball de l’illa, dinant en un lloc turístic amb una vista magnífica de l’illa. Ningú ens va dir res de la realitat que teníem allà mateix, a tocar.

La dissociació al poder, que diu una companya del Clínic, la vergonya amagada, la incomoditat compartida i les incongruències al dia!

M’han comentat i demanat si puc explicar detalls de les vides, de les històries dels refugiats, però el pudor i la dignitat quasi m’ho impedeix. M’he defensat i he pensat: no sóc periodista, per què fer-ho?

A la nit m’arribava un vídeo terrible de l’atac amb armes químiques sobre un hospital, i em van retornar els pensaments anteriors, però alhora la necessitat de denuncia davant de les atrocitats humanes.

I tot plegat em fa pensar en com som els humans de poc originals, en el bé i en el mal, de com ens repetim, de com no aprenem de l’experiència ni de la historia de la humanitat.

Sílvia