Kos, 7 d’abril de 2017
Fa
un temps magnífic: primavera, bona temperatura i solet. El menjar bo, sa i
barat.
Avui
a quarts de dotze hem anat a la seu d’ARSIS, una ONG grega que ajuda als
refugiats en temes de vivenda, papers i gestions diverses. Abans hem anat a
portar roba de nen petit, duta des de Barcelona, a l’ONG Samaritans; no em
deixa de sorprendre que a tots llocs et reben de forma molt cordial, solidària
i autèntica!
A la
seu d’ARSIS, les nostres companyes de la Primària, la Laia i la Maika, han fet
un taller magnífic per ensenyar a rentar les dents als nens, amb explicacions
en anglès traduïdes. En un panell els nens sortien a enganxar uns dibuixos
sobre el que no era bo per a les dents (en vermell) i el que sí (en verd).
Després se’ls ha donat un raspall i se’ls ensenyava un a un com fer-ho. Al final també
se’ls ha donat pasta de dents. Ha estat
preciós, alegre i dinàmic: mares, companyes, altres cooperants, tothom
implicat, malgrat l’espera (vora d’una hora) i la precarietat i incomoditat del
lloc.
Els
nens són feliços arreu, si se’ls dóna motius i elements per ser-ho. Viuen el
present, l’aquí i l’ara, allò que als adults ens costa tant! Són alegres, volen jugar, interaccionar, viure
i amb poca cosa fan… cal aprofitar-ho.
Després,
allà mateix, nosaltres hem fet un work-shop amb els pares, mares i adults que
volien, nens presents inclosos. Anava de la següent manera: anglès/francès
(Mireia i jo) àrab (Amer, psicòleg), grec (traductora), farsi i una altra llengua que no recordo el nom (traductor).
Hi havia persones de l’Afganistan, de Síria, de Iran i de Irak.
Hem
parlat de l’estrès, de com és normal en la situació en la qual viuen, com el
poden/podem identificar i com el poden/podem afrontar i combatre’l. Hem
realitzat una dinàmica, la mateixa de l’altra dia amb el grup de treball:
apuntar en un paper situacions que els provoquen estrès. I malgrat el cansament
i la precarietat de mitjans (no hi havia cadires per tothom, ni lloc on
escriure, alguns estaven drets escrivint en una estanteria o amb nens a la
falda); han explicat situacions reals viscudes i que estan vivint, i les
emocions que els generen.
Ha
estat impressionant. Hem anat llegint alguns dels escrits i s’ha anat creant un
ambient especial, íntim i de respecte: les cares ho deien tot!
No
ha donat temps a llegir tots els escrits, alguns nens ploraven o ja estaven
neguitosos, les mares, totes molt joves, n’estaven pendents encara que volien
participar i es mostraven molt interessades... Hem anat improvisant amb l’Amer,
que ens ajuda molt, i hem passat a la part de respiració. Ho hem fet drets/dretes,
en cercle (els nens estaven encantats donant-se les mans), i les dones, una
vegada més molt interessades i implicades. Ho hem anat fent quasi d’un en un,
també uns quants homes hi estaven posats. Després hem fet una estona de
relaxació amb exercicis bàsics.
Aquesta
part necessitava poca traducció i hem utilitzat la comunicació no verbal que
ens ha facilitat la proximitat, encara que els traductors ens han seguit
ajudant.
Finalment
s’ha comentat que l’equip de salut mental estava a disposició per fer visites a
les cases, si calia, i que a través de la Maria, de l’ONG on estàvem, ens
farien arribar les demandes. Tothom molt amable i agraït, ambient relaxat. Les
cares s’han anat transformant i els somriures han anat sorgint.
I
s’ha fet l’hora de dinar… quarts de quatre!
A la
tarda s’ha posat en contacte amb nosaltres una professional de l’Hospital
Clínic, la que també va participar a l’estiu al Projecte SOS-Refugiats, des de
fa temps molt implicada en el tema dels refugiats a Grècia. Ella ens ha comentat
d’un cooperant que ara està a Kios, que potser li aniria bé parlar amb
nosaltres ja que sembla que no està passant un bon moment. Ens hi hem posat en
contacte i hem parlat amb ell una bona estona. També ens ha comentat la
situació d’algun refugiat amb problemes mentals a Kios.
Des
de Kios aquests dies també hem rebut notícies de tres companyes voluntàries que
hi estan fent feina.
Més
tard ens hem trobat amb les companyes catalanes (la Laia I la Maika), i ens han
explicat d’una visita feta per elles al matí, a un noi a qui han detectat que
tenia ideació autolítica; hem acordat de moure els mecanismes per poder
atendre’l quan abans millor.
I així,
a poc a poc, anem visualitzant una xarxa començada de ben segur fa temps, on
cadascú hi ha posat i hi posa el seu granet de sorra, ai no! el seu tros de fil
més o menys tensat i unit a un altre!
Sílvia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada