Barcelona, 24 de juliol de 2017
 |
| Davant el llac Atitlan, a 1987 |
De vida, de parella, de família, de projectes.
Un remember, un déjà-vu? Una mica de cada, suposo.
En tot cas una il·lusió immensa, un desig, de nou fet
realitat, ja que pot ser possible ara; encara que ben pensat feia anys que
s’estava incubant: el poder tornar-hi.
Fa 30 anys, a l’arribar a casa, dèiem: mai més la mirada al
món serà la mateixa. I sí, constato que això ha estat ben bé així, l’abans i el
després.
Fa 30 anys, quan hi vàrem anar, érem joves, molt joves, la tabula rasa. Ara,
la pissarra l’hem
omplert, l’hem esborrat i tatxat equivocacions, l’hem renovat, hem clarificat
equacions i remarcat alguns resultats i solucions vitals; perquè quan tornem a
anar, perduts i desorientats, amb una mirada sapiguem on dirigir-nos: anem més
orientats. L’experiència és un grau.
I ara (i ja fa dies), sense voler i volent, fas balanç,
t’obligues (perquè en tens ganes), a recordar, a comparar, a tornar a
descobrir, a amarar-te de fa 30 anys i d’ara, tot a l’hora, i és una experiència
fantàstica!
Intentem i intentarem viure el dia a dia, segon a segon, a poc
a poc, intensament...
Volem tornar a anar on vàrem estar, tornar a veure gent
d’aleshores i també anar on no vàrem estar; fer algun servei, tornar-nos a
deixar portar pel Pere (un gran amfitrió): deixar fluir i fruir.
Bon estiu, bones vacances i, sobre tot, desitjos d’un bon
viatge per la vida de cadascú, i que les puguem seguir compartint!
Sílvia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada