Copan, Honduras, 6 d’agost
de 2017
Fa dies que estic elaborant
mentalment aquesta entrada del blog; en vull parlar perquè és quelcom que em
sobrepassa i em paralitza.
Fa trenta anys, a Guatemala hi
havia una guerra civil oberta entre un govern dictatorial (sempre disfressat
amb eleccions teòricament democràtiques tutelades pels USA), interrompudes per
periòdics cops d’estat militars (encara més dirigits pels USA), i que situaven
en el poder a sanguinaris militars. I contra aquesta realitat hi havia unes guerrilles
amagades pels boscos i poblats, fonamentalment indígenes. Els que en saben parlen
de 250.000 morts sobre una població d’aleshores de sis milions, el 90% per les
armes de l’exèrcit, pel poder institucional, el 10% restant per l’oposició
armada al ”estatus quo”, la guerrilla. Nosaltres hi vam ser al final d’aquest
període. Amb aquells que en parlem avui i els expliquem la nostra història, ens
diuen que van ser valents, o inconscients. Però nosaltres, aleshores, no vam
tenir percepció de perillositat, en
cara que sí d’arbitrarietat per part de l’exèrcit,
i exercida especialment contra els indígenes.
Però aquests dies, el sentiment
de què tothom t’observa i de què en qualsevol moment et pot sortir algú amb un
pistolot i et pot prendre tot, fins i tot la vida per poc que tu et resisteixi
i a ell se li creuin els cables, jo el tinc d’una manera força continuada; la
Sílvia creu que exagero, però jo la tinc, i me la confirmen la gent d’aquí. No
a la Antigua, no quan et mous en certs àmbits molt turístics i per tan explícitament
protegits; però sí i expressament quan intentes apartar-te d’aquests guetos d’exclusió
per viure la vida real dels guatemalencs.
Abans d’ahir, per exemple, vam
anar a Huehuetenango, i moure’s per la ciutat (100.000 habitants) fa basarda. En
tornar cap a la Antigua, amb transport públic (dels rics, ni somiar-ho de
fer-ho amb els populars), vam veure violència explícita en un poblat: tres
homes lligats de mans i peus en una plaça d’un poble, i tota la població al seu
voltant esperant, no vam saber ben bé el què, si linxar-los o si esperar la
policia perquè els detinguessin, o bé els alliberessin a canvi de la
corresponent extorsió. L’autobús ens va deixar en una gasolinera i allà ens va
venir a buscar el hermano Manuel, i el primer que ens diu va ser “este lugar es
muy peligroso”. Tothom ho sap i per això precisament ens van venir a buscar, en
lloc de tornar nosaltres sols fins a la Antigua en el transport públic.
Els hermanos ens han parlat de
les “mares”, i ahir, el guia que ens acompanya en el tour turístic que hem
iniciat, ho repetia i entrava en detalls angoixants. Molts llocs de Mesoamèrica
(ells prefereixen anomenar-ho així en lloc de Centreamèrica), especialment les
ciutats, estan dominades, subjugades, per les mares, grups de violència
organitzada que recapta extorsions a canvi de protecció (d’ells mateixos i de
grups rivals) i imposa justícia a zones molt ben delimitades. Els habitants d’altres
zones no s’hi atreveixen a entrar, encara menys ho haurien de fer els turistes.
Les mares són grups de joves procedents de la marginació, dirigits per
exmilitars o exguerrillers que no van saber reintegrar-se a la nova Guatemala
de després dels acords de pau (Oslo 1996), i que des d’aleshores viuen d’això, de
la delinqüència organitzada. Ens diuen que són realment perillosos perquè no
tenen cap por a prendre la vida, tampoc a prendre-te-la, per a ells fa temps
que en va perdre valor.
El guia també ens ha parlat de
zones rurals controlades pel narcotràfic de drogues i persones, especialment a
l’àrea propera a Honduras, amb destinació a Mèxic i d’aquí als USA. Vaig llegir
en un diari que anualment passen per Guatemala 400.000 persones en direcció als
USA; una bona part s’hi queden en el trajecte, desisteixen o els maten, per no
tenir prou diners per acabar el viatge.
I en mig de tot això nosaltres,
fent de gringos, amb més diners a la butxaca per dinar o comprar souvenirs dels
que ells veuran en un trimestre sencer. Un escàndol que clama el cel i que
deixa en òbvia la seva reacció: donar-te un cop i treure’t la motxilla, si tens
sort.
És lògic que tingui por, oi?
Xavier
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada