SABER GAUDIR DEL MOMENT

Thessaloniki, 28 de juliol de 2016

Dimarts passat no vam poder anar a treballar. La nit anterior, els d’EREC ens van escriure un wattsapp dient-nos que per l’endemà ja tenien prou voluntaris i que, si volíem, podíem anar a treballar amb l’ONG ‘Team Bananas’, que sí, us ho imagineu bé, reparteix bananes cada matí a alguns camps de refugiats. En principi demanaven que els cobríssim el camp de Nea Kavala, prop de Eko station, a 50 km al nord de Thessaloniki.

Ens va costar força posar-nos en contacte amb l’anglès que havia fet la sol·licitud i, quan ho aconseguírem, ja tenien la necessitat coberta. Conclusió: estàvem tots cinc (Eva, Jordina, Roger, Sílvia i jo) amb cotxe llogat i sense feina. Vam decidir que, si els astres i els deus grecs s’havien confabulat per donar-nos un dia lliure, ens el prendríem amb molt de gust i ens aniríem a la platja, a gaudir de l’Egeu.

I aquí va començar el meu rau-rau interior...

Realment t’has de permetre aquesta excentricitat, ara i aquí? Segur que mirant  algunes webs que circulen entre voluntaris, com aquesta, o aquesta altra, trobaríem mil coses a fer. No em vaig atrevir a dir-ho fort, perquè sabia que la Sílvia realment desitjava fer un dia a la platja, però la processó anava per dintre, i com coïa!

Ens hi varem anar, i entre sal, sorra i sol, les tres esses malèfiques de la platja, la Jordina en un moment donat va dir: s’ha de saber gaudir del moment que et depara el dia. Ella, crec jo, no en té ni idea, i si ho sabés molt probablement ho negaria, però acabava de citar un tros del sermó de la muntanya.

Quanta raó tenia!

Jo, neguitejat pel fer, m’oblidava del viure. La meva feina, ho sé, és un gra de sorra en un desert immens d’hipocresia, que sí, ha d’existir, encara que sigui només per fer denúncia; però em cal deixar de ser presumptuós i reconèixer que té un valor molt proper al zero, em cal abaixar els fums i, una vegada més, assumir que sóc absolutament prescindible. I la contrapartida d’això és òbvia: si l’atzar et depara unes vacances puntuals, accepta-les i viu-les amb intensitat, perquè l’endemà és absolutament imprevisible.

I això, un cop més, ahir dimecres ho vaig reconèixer en els refugiats de Cherso, on varem anar a repartir vegetals. Les seves cares, de dolor contingut, de pena profunda pel viscut, de terror per la mort presenciada, d’enyor per tot el deixat enrere, de por al futur, de desesper per l’atzucac que viuen... tot i això, els seus rostres emanen una dignitat immensa de la que jo difícilment mai seré mereixedor.

I al bell mig de la cua per recollir el menjar, jo, jugant amb un nen, amb el meu dit i molt lentament li tocava la punta del nas i, en fer-ho, feia un soroll com si li esclatés. Your nose is a bomb, li deia, i ell reia, i els homes al seu voltant també ho feien. I el nen també va voler tocar-me el meu, i també va esclatar, i tots vam gaudir d’un instant de felicitat.

Xavier