SÓN PERSONES!!!

Thessaloniki, 29 de juliol de 2016

Són persones! I aquest no és el títol de la nova entrada del blog, és un crit de denúncia i d’auxili al món. Persona és igual a persona, independentment de la llengua amb la qual digui t’estimo al seu fill. Déu és igual a Déu, independentment del seu nom. No són refugiats, deia el Jordi Évole, són persones que busquen refugi, exiliades de la terra que les va veure néixer per guerres de les quals, els nostres governs, són corresponsables. Els fusels que maten sirians els venem nosaltres, Europa; les bombes que destrueixen les cases als iraquians les venem nosaltres, quan no, fins i tot, les llencem nosaltres. Són persones!

Ahir, el nostre darrer dia amb els refugiats, vam anar a Vasilika. Jo havia demanat als d’EREC que ens hi deixessin acompanyar-los a distribuir-hi els vegetals, perquè quan jo hi vaig anar fa una setmana, vaig descobrir-hi la força d’aquell camp de refugiats, i desitjava de tot cor poder-ho compartir amb la Sílvia i el Roger. Així ha estat i així ha sigut.

Què té Vasilika que et remou tant i tan profundament? El contacte proper amb les persones. Nens que t’envolten i t’agafen de la ma, que et demanen una moixaina i que els facis jugar (veure al Roger entendrir-se amb els nens i fer-los jugar ha sigut un dels tresors d’aquests dies). Persones que et conviden a entrar a les seves haimes, les seves cases actuals, a seure al seu costat, a prendre un cafè o un te, o a menjar; que et pregunten per la teva vida, i tu, amb molta cautela, per la seva; que volen que els facis una foto amb el seu mòbil amb tu de costat (la foto és per a ells, no és per a tu, no és el teu souvenir solidari); que et posen el seu fill nounat en braços, i tu que t’estoves fins a mullar-lo amb una llàgrima.

No sóc capaç de recordar noms, sempre m’ha costat, però les cares les tinc tatuades al cor. Una parella de sirians, cristians (portaven tots dos penjada una creu al col), que ens han regalat amb deixar-nos agafar la seva filla de tan sols un mes. Una altra parella, musulmans, extremadament acollidors, ell de quaranta-un, ella de trenta-i-pocs, amb els seus tres fills; el petit, Mohamed, va néixer a Idomeni fa cinc mesos. I la germana d’ella, només amb vint-i-tres, ja és mare de dos fills, i està sola amb els petits, perquè la seva parella va marxar a lluitar i no ha tornat a saber res més d’ell (el marit, per com era ella, difícilment podria ser integrista).

Ens han regalat amb la seva acollida; hem parlat amb totes les limitacions imposades per les mútues dificultats amb l’anglès, ens hem ensenyat fotos al mòbil de les nostres respectives famílies; s’han sorprès de què a casa nostra, amb vint-i-molts (com tants joves d’EREC), sovint encara estiguin vivint amb els pares i no tinguin parella ni fills...

Però el pitjor ha estat el comiat, haver de reconèixer, amb vergonya, que demà tornem a casa, a Barcelona, a les rutines, a la vida quotidiana; mentre ells, no poden tornar enrere ni els permetem obrir-se un futur nou a Europa.

Vergonya, sento vergonya de ser europeu i, malgrat viure en una societat estable i rica, no tenir uns governs capaços de donar una resposta mínimament justa a totes aquestes persones; perquè no són refugiats, només són persones, com tu que llegeixes i jo que escric, i busquen un refugi.

No és un tema de solidaritat, és una qüestió de justícia. Són persones!

Xavier