NURSE JOANA

Thessaloniki, 22 de juliol de 2016

Avui no hi ha mercat al major de verdures, per tant els voluntaris d’EREC no tenim res a fer; per a mi és weekend i he fet de turista.

La ciutat, lletgeta, quan més surts més t’adones que Barcelona és preciosa. Hi ha força runes de l’època grega i bizantina, però no en treuen partit i no llueixen. I els edificis moderns, força insulsos. És una ciutat fàcilment comparable amb Barcelona perquè està al costat del mar i és la segona en importància de Grècia, però ni d’això en treuen partit. Conclusió: turistes, en podeu prescindir.

Avui em centro en allò que m’ha explicat la Joana.

Si l’he entès bé, està vivint dues realitats que es superposen i que la tenen desconcertada. Anem a pams. WAHA és una ONG important, a Catalunya no, però a França sí; el que vull dir és que mou molts sanitaris, és a dir, els contracta professionalment perquè facin la seva feina el millor que puguin. Aquí aterra la Joana i es troba amb un xoc d’opcions i criteris (un altre més en aquesta realitat esquizofrènica dels refugiats). Per un  costat està ella, que s’ha pagat el bitllet d’avió i està treballant aquí de franc, perquè considera que els refugiats s’ho mereixen i vol fer-ho voluntàriament; però a la vegada, amb WAHA hi ha altres professionals contractats que fan la seva mateixa feina cobrant un sou, i no necessàriament petit. Entre ells n’hi ha que tenen una veritable voluntat solidària amb els refugiats, em parla d’una metgessa francesa i d’un infermer italià excel·lents, però també em parla d’un altre metge que, a parer seu, és tot el contrari a un compromís personal amb la tasca humanitària que realitza.

En definitiva, ha descobert que hi ha professionals de la cooperació internacional, i entre ells n’hi ha de fantàstics, que a més a més són vocacionals, i que està bé que hi sigui perquè sense ells no seria possible resoldre totes les circumstàncies que sobtadament apareixen; però també n’ha descobert d’obligats per les realitats personals, i aquets...

Algú li respondria que és el mateix a totes les feines. Per no anar més lluny, jo i en l’educació he conegut persones amb una nul·la vocació per l’ensenyament i amb una professionalitat discutible. Però estareu d’acord amb mi que, en alguns àmbits professionals, segurament en el de l’educació i en el de la sanitat, aquest fet és especialment sensible, per dir-ho de la manera més suau que se m’acudeix. I possiblement, en la cooperació internacional seria millor que els que no fossin mínimament vocacionals s’abstinguessin de treballar-hi, perquè deshumanitza encara més a qui pateix aquella injustícia humana que el cooperant hauria d’intentar  desencallar.

Xavier