RELATS SALVATGES (1)

Thessaloniki, 28 de juliol de 2016

Trobo que es pot fer un bon símil entre com condueixen a Grècia  i el que està passant aquí amb els voluntaris que van per lliure, les ONGs petites i les grans, i tot plegat amanit amb el paper de la trista figura dels governs europeus.

És a dir, hi ha una barreja de desorganització i complexitat, d’anar (molta gent, sobre tot jove, /molts cotxes, molts molt vells), cadascú a la seva o quasi (els uns fan per aquí, els altres per allà/4 carrils funcionant a l’hora allà on n’hi ha dos), i amb límits poc clars i desdibuixats (sí, en molts papers i informes/ els senyals de tràfic hi són, els motoristes van sense casc i parlen amb el mòbil i si cal van tres en la moto)  i amb la sensació que ningú s’immuta: ni governants, ni conductors (alguns si: jo!) ni policia de tràfic, ah! i els voluntaris que ja us dic jo que es desviuen i fan actes heroics cada dia (no pas jo eh?).

Sóc conscient que sóc subjectivament molt crítica i que conec molt parcialment la realitat, però si que he viscut algunes situacions de primera ma (les aniré explicant).

I abans de començar i primer de tot, voldria fer un monument simbòlic i homenatge als milers de voluntaris (vull dir-ho: molts de catalans) que han vingut, venen i vindran aquí pel seu compte, portant donacions en forma de diners o material i amb tota la seva energia, motivació i joventut al servei de (també val a dir que amb tota la innocència).

Nosaltres aquest dies hem estat amb als d’EREC-vegetables, portat per gent molt jove però fent una feinada brutal, de vegades de 12 hores al dia, anant a comprar al matí al mercat majorista i repartint en 4 camps diferents bosses de verdura fresca que diàriament es preparen (dins d’una nau industrial enorme, cutre i buida, deixada per algú) amb voluntaris improvisats i es reparteixen amb una furgoneta d’EREC i amb cotxes que lloguen els propis voluntaris. Els d’EREC (són bombers) fan torns de quinze dies sense cobrar. Em deia ahir l’Arnau (un d’ells), que ja han passat tots per aquí des de Barcelona combinant-se les guàrdies i que  s’hauran de plantejar què faran a partir d’ara, ja que la situació -sembla que corre la veu- s’allarga, diuen, potser dos anys, com a mínim i alguns camps estan llogats per 5 anys!. Ho explicava amb cansament i desànim.

Em comentava que ja havien deixat d’anar a unes reunions quinzenals que es feien a Tessalònica per intentar coordinar-se amb les altres organitzacions ja que era un caos i ells acabaven anant a la seva (com quasi tots!?).

I aquests dies hem estat testimonis de com ells estan de ben organitzats!, hem pogut anar a alguns camps i amb menys de dos hores (carpa, llistes, carnets, fosforito, passadís fet amb tanques...  això si, amb control previ per part dels militars de tots nosaltres amb DNI inclòs i passant un per un!) s’han repartit més de 450 bosses amb ordre, carinyo, rigorositat i equitativament . Chapeau per la feina ben feta!

Ara, si anem una mica més a fons,  em surt de plantejar-me quasi sense voler: algú té alguna visió una mica més global del que s’està fent, de com s’està fent? es podria fer millor? diferent? no cal una visió i coordinació més a mig i llarg termini?

Segur que sí i espero que sí, i per tant dec parlar d’obvietats o no...

Per exemple: l’altre dia comentàvem que les persones que estan vivint als camps varen venir a tirar a l’entrada del camp (davant nostra, era una manera d’explicitar-ho i dir-ho al món) les bosses de menjar que els duia una ONG danesa, ja que es queixaven que sempre era el mateix, corre ja el rumor que alguns fan vaga de fam a diferents camps i que s’estan estenent les protestes (estan connectats per xarxes socials entre ells), altres diuen que a les tendes tenen menjar acumulat i jo pensava: “no entenc com  no passen  més coses cada dia, a l’entrada, dins, davant, darrera ( i així entre nosaltres, sembla ser que si que passen) i en escalada de tensió creixent.

I ja vaig veient i vivint que la resposta de si algú coordina i té una visió global és complexa i potser fins i tot contradictòria:  

SÍ perquè molta gent se’n ocupa amb molt bona voluntat, ganes i intenció. i sort se n’ha tingut fins ara i es continua i continuarà tenint ( en sóc testimoni)

https://www.facebook.com/Idomeni-Cultural-Center-1302471973114551/

I NO perquè des de la meva humil visió parcial i esbiaixada (segur), trobo a faltar la coordinació i la presència més valenta, transparent, decidida i clara de les diferents ONGs grans que cobren per fer la feina humanitària (sanitària, educativa, logística...) i crec que no sempre l’estan fent o no la fan com cal, ni de bon tros i a sobre tenen diversos condicionaments econòmics (moltes estan subvencionades per la UE).

Jo no sé ni per on s’ha de recomençar ni refer (entenc que ja s’ha fet molta feina), però que cal reflexionar-ho, dir-ho i denunciar-ho sí que ho tinc clar.

I que consti que no vull ofendre a ningú i tinc i sempre he tingut el màxim respecte i admiració a les iniciatives i accions  individuals, d’associacions petites i de les més grans.

Per altra banda crec que potser també el que passa és que tot això de pensar, de repensar, de l’organització, de gestionar amb lògica, de la coordinació, de l’ètica com que no es tan guai, no farda ni vesteix ni llueix, doncs no se’n parla tant però crec fermament que és imprescindible des de molts despatxos (no cal que siguin grans i luxosos), fer tota aquesta tasca tan complexa però a l’hora tan necessària: no es pot simplificar el tema!, estem treballant amb material sensible (persones, personetes, necessitats bàsiques, sentiments...)

També vull que consti per endavant el meu reconeixement a la feina que sé de cert que s’està fent  des de l’àmbit de les ONGs, el que reclamo és no defallir i seguir en la línia de denúncia constructiva, dient alt i fort el que calgui i quan calgui, aportant dades objectives i clares i testimonis del que ha passat, està passant i per desgràcia seguirà passant al menys a curt termini.

I per altra banda em sembla que aquestes organitzacions són les que han de ser les interlocutores amb els governs, intentant tenir una posició al màxim de compromesa lliure possible.

Els nens l’altre dia al camp, a l’arribar, ens rebien i li donaven al Roger una pistola feta de forexpan, un d’ells es va aixecar la samarreta i en tenia quatre o cinc fetes per ell, apart d’un ganivet de cuina (aquest autèntic) a la cintura!

Varem perdre la gorra del Roger al camp de Cherso, portava el seu nom, a mi em va saber greu, de fet li vagi perdre jo, ell va dir: ben perduda! i jo vaig pensar que sí, tan de bo la trobi el nen de les pistoles i el ganivet!

Sílvia