MURPHY DE NOU

Thessaloniki, 23 de juliol de 2016

Avui arriben la Sílvia i el Roger i comença la seva part del projecte familiar. Ahir nit parlava amb la Sílvia per telèfon i em transmetia la seva desesperació: el Clínic i WAHA, possiblement per temes administratius, encara no han signat contracte, el que vol dir que ella, tot i arribar avui, no ve en nom del Clínic com una prolongació de la seva tasca assistencial, sinó que ho fa de vacances. Això té l’afegitó que no podrà entrar a fer de sanitària als camps, com sí fa la Joana, sinó que s’haurà d’afegir al Roger i a mi, i amb EREC, ajudar en la intendència de vegetals als camps, treballar físicament, cosa que ella odia particularment. El tema encara té dues derivades més, la primera és que ella el primer dilluns d’agost s’haurà de reincorporar al Clínic, ja que no estarà de vacances, i després que tot plegat té un cost econòmic per a nosaltres, que haurem de pagar els seus viatges i una altra habitació d’hotel, ja que si no està aquí oficialment no té el transport (Clínic) ni l’estança (WAHA) coberta. És Murphy de nou, que ens ha estimat particularment en tot aquest projecte!

I això que fins i tot avui surt publicat al diari ARA l’inici del projecte, com si ja fos una realitat; però ho serà, no tinc cap dubte, llàstima que tot fa pensar que amb la Sílvia i ara, no.

Però hem de saber llegir la realitat en positiu, de nou hem d’aprendre dels refugiats per aplicar-ho a les nostres vides i saber convertir els inconvenients i les dificultats en quelcom que ens potenciï; però qui haurà de fer aquest esforç, particularment i en aquest cas, és la Sílvia. Té feina!

Això sí, se m’acudeix alguna pista. Dijous, a Vasilika, vaig conèixer un home de la meva edat, amb la barba ben retallada, encara grassonet, amb un posat elegant, que em demanava tabac. A propòsit de jo dir-li que no en tenia perquè no fumava, vaig afegir que el tabac no era bo per a la seva salut, i vam establir una conversa distesa, mig en broma, en la qual em va assegurar que el tabac a ell no el perjudicava, ja que fins i tot havia matat la serp verda i groga amb què jugaven els nens, de la que jo parlava al blog fa dos dies. Estava claríssim que aquell home sirià havia format part de la classe benestant del país, per com parlava, per com s’arreglava físicament, per com es comportava... i ara estava aquí, dormint en una haima, depenent del menjar que li donàvem, en un camp de refugiats oblidat de la Unió Europea. Aparentment s’ho prenia amb filosofia, amb un posat que donava a entendre que ja arribarien temps millors. Segurament la processó anava per dintre, però ell no ho demostrava; en aquell moment l’important era aconseguir tabac, i no qualsevol, que alguna noia d’EREC li n’oferia de lligar, però a ell, molt senyor, deia que aquell no li agradava, reconeixent després que no el sabia embolicar. Aquell home, aparentment, sabia viure el moment, i treure’n la part d’orgull personal que cada instant li podia oferir.

Jo, mentre, aquest matí he de resoldre els nostres problemes logístics: hotel barato i per a tres persones els propers sis dies, reservar un vehicle per a la propera setmana, comprar el meu bitllet de tornada (pagant ara més d’hotel i de viatge de la Sílvia, jo indefectiblement he de tornar el 30 amb el Roger), i aquest vespre anar-los a buscar a l’aeroport. I la Sílvia quan tornarà? Ella decidirà quan comprar el seu bitllet, ja que no sé si vol esperar a veure com evolucionen els esdeveniments entre WAHA i el Clínic o bé ja aparca definitivament aquest línia d’intervenció.

Xavier