EDUQUEM-NOS

Thessaloniki, 26 de juliol de 2016

Una de les coses que més m’han sorprès aquests dies és el somriure dels infants, innocent però alhora madur, després de veure la misèria i el terror des dels seus propis ulls.

Pensant-hi, porto gairebé des de principis de mes amb nens i nenes, sense parar, campaments, casals, camps de refugiats... Educant-los? Tan de bo.

Em conformo amb acompanyar-los en el seu propi descobriment i creixement de tot i amb tot plegat.

I crec que aquí hi ha la clau de tot o, almenys, de bona part d’aquesta: educar amb valors, ensenyar a compartir, a somriure, també a plorar quan toca, a jugar, a divertir-se, a saber desenfadar-se i a acceptar quan les coses no són o no surten com un voldria.

I a poder veure que tots som diferents, òbviament, però que tots venim del mateix. Clar que sí!

I que per tant tots hem, o HAURÍEM, de tenir les mateixes oportunitats de ser feliços, de créixer a la natura, de poder anar de campaments, de banyar-nos al mar, de córrer, de jugar, de gaudir... I explicar, però, que no és així, i que per aquesta raó, ja que a moltes parts del planeta no tothom accepta la diversitat, no tothom pot créixer en un bon entorn, no tothom pot viure i veure les mateixes coses; hi ha situacions com les que estic i estem vivint aquests dies.

Guerres, injustícia, desigualtat, egoisme, i tot un seguit de despropòsits que han portat a milers i milers de persones a viure tancades, perquè sí, perquè l’atzar les ha fet néixer allà, i no aquí.

I malgrat tot això, malgrat aquesta brutalitat viscuda i totes les condicions actuals, encara et somriuen, et saluden, et parlen, s’interessen per tu, comparteixen, t’expliquen i t’ofereixen molt més del que ens mereixem.

I és que ells, tot i la por, la ràbia, la frustració, tenen molts més valors, principis i educació que molts de nosaltres, que molts dels que ens envolten i, sens dubte, molts més que la gent que els tanca, els oprimeix i els ofega aquí dins.

Segurament aquesta és una visió simple, parcial, condicionada i subjectiva, però a mi em sembla que també és la forma més humana de veure-ho, i és que, en el fons, només som això, humans.

Roger 

Cherso