ESPERANT EL TRANSFER

Atenes, 19 de juliol de 2016

Quantes lliçons ens donaran els refugiats? Les sabrem entendre totes?

Aquest matí hem sortit la Joana i jo de Barcelona, i ara estem a l’aeroport d’Atenes, esperant el tranfer, el segon avió que ens ha de dur des d’aquí fins a Thessaloniki. Ara ens toca esperar; nosaltres, els europeus, sempre ens costa esperar; hem d’aprendre a esperar.

L'Andreu-Mondon team, a punt de marxar

De la mateixa manera que fan desenes de milers de refugiats qui, després d’una primera etapa, des de Síria o l’Afganistan o l’Irak fins a l’illa Lesbos i, un cop arribats a Grècia, a Europa, també han hagut d’esperar. Igual que nosaltres, cadascú la seva “terra promesa”, ells el centre o el nord d’Europa, i nosaltres un camp de refugiats.

I on està la trampa?

Obvi, no? En què alguns som ciutadans de primera, europeus, i per això venim amb avio, esperem en una sala còmodament asseguts, amb lavabos nets i aigua potable, amb música d’ambient, fins i tot amb wifi per poder penjar la nova entrada del blog... I altres, els refugiats, no és que siguin de segona, és que les institucions europees els considerem fins i tot com a “no persones”, o si més no així ho sembla.

Quins substantius podrien descriure de manera precisa el com els estem tractant? Quins adjectius ho qualificarien? Nosaltres esperarem tres horetes, i ells, quants mesos porten ja? I on estan ara? Amb quines condicions els tenim reclosos, allunyats de la nostra delicada visió?

Quant han hagut de pagar ells a les màfies per sortir amb vida de les guerres? Quant per anar des de la frontera kurda fins a la riba mediterrània? Quant per travessar-lo? I això els que no han pagat el preu més alt, el de la vida, per la insolència de pretendre-ho. I els ferris per anar des de Lesbos fins a Atenes? I els autobusos, quan no els taxis, per anar des d’Atenes fins a la frontera? I els que l’han pogut travessar, com ha seguit el seu periple?

Nosaltres, amb menys de 250€ per cap ho hem arreglat tot. Per què? Perquè nosaltres som persones i ells no? Perquè tenim més dret a viure que ells? Perquè els nostres fills tenen més dret a tenir un futur digne que els fills dels refugiats? Per què?

Per què persona no és igual a persona? Per què temps no és igual a temps? Per què dignitat no és igual a dignitat? I què fer per trencar aquesta absurditat?

Les preguntes fan mal, massa mal, i el pitjor, la resposta només la podem donar nosaltres, el poble, amb la nostra paraula, el nostre compromís i el nostre vot.

Xavier