Thessalònica,
29 de juliol de 2016
Els relats, millor curts,
inconnexes, potser innocents i
normals al principi, i a poc a poc
complicant-se la trama (al·legoria a la pel·lícula relatos salvajes).
800 són els euros
que es gasten cada dia a mercat els d’EREC per comprar verdura fresca diària
per a cada camp, 5 dies a la setmana, estem parlant de més de 300 famílies.
Si t’acostes al
poder -que atrau, segur- et pots enlluernar, et pot abduir, pots sortir
malparat o escaldat o una mica de tot, però el contacte segur que no és anodí.
Quina autoritat
moral (per jutjar i decidir) podem tenir
quan venen en fila a buscar les verdures i tenen el carnet duplicat, no
actualitzat, no en tenen o intenten passar dues vegades?... Visceralment ens surt
la supèrbia, la prepotència i la nostra particular justícia.
Els fills són un
principi de realitat que et situa i re-situa de cop: fan a estones de lleure d’educadors,
comencen a tenint alguna professió,
parella potser, treballen, o marxen de casa i
aquests dies, a més, m’han cuidat i protegit. I pensant, potser,
segurament el millor d’aquests dies ha estat compartir amb ells minut a minut,
intensament, connectant: meravellós!
I contenta per la
Joana, que ha pogut fer de sanitària en un moment crucial de la seva carrera
professional!
Vasilika: punt i
apart, un altre camp, un altre món, herència dels dos anteriors, es nota (ja
n’ha parlat el Xavier). Et xucla, t’absorbeix, també t’atabala i et fa un
encanteri! Hi vaig notar cert desbordament emocional!
La Jordina hi va
trobar un container amb una pintada que hi havia a Idomeni, el mateix, si,
impactant!
Jo finalment em vaig
trobar amb les dues infermeres, amb les que havíem de fer el primer equip del
Clínic: moments intensos amb elles, un psicòleg, gent... em varen començar a
explicar com estava de desanimada la gent, que havien trobat armes, que hi
havia anat la Interpol, que hi havia tensions entre kurds i sirians, que hi
havia voluntaris lliures des de feia molts dies i estaven molts cremats!
Per cert, ahir al
migdia em van trucar de l’Hospital dient-me que si em volia quedar, que ja havien signat el conveni. També em van
explicar que el “primer equip oficial” sortirà a mitjans d’agost, però que
havien preguntat a París (la central de l’ONG) on i quina feina podia fer jo i
que estaven pendents de resposta. Ja que la meva situació era
excepcional (com la de les meves companyes infermeres); si volia em podia
quedar pel meu compte, buscant un lloc on allotjar-me i que ja em dirien on podria treballar, tot això lligat a quan
tots els papers estiguessin en ordre.
Sense comentaris.
A la tardor... farà
menys calor.
I hi segueix havent
i seguirà sent-hi tota una gran xarxa de persones i de relats encara per
escriure’s però que ja es van teixint...
Sílvia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada