PRESENTACIÓ TERRA DE PIONERS a SOPA DE LLETRES, HORTA (BARCELONA).

Bon dia.

Primer de tot agrair-vos, Dolors i Oriol, el regal que generosament m’heu ofert amb aquesta presentació. Per als autors novells com jo, oportunitats com aquesta són escasses. El que vol un autor, —arribar als lectors, que et llegeixin i s’emocionin amb allò que has escrit—, és una tasca realment complexa si les editorials no aposten per tu d’una manera ferma; i per tant, espais com aquest són, com deia al principi, un autèntic regal. Moltes gràcies, de tot cor.

Anem per feina. Crec que em pertoca començar presentant-me a mi mateix. Em dic Xavier Andreu i sóc l’autor de la novel·la Terra de pioners. Vaig néixer a la vila de Gràcia, on sempre hi he viscut i hi he sigut un membre actiu de la vida associativa i cultural. Estic casat i tinc tres fills, ja grans. Sóc llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona. Treballo ensenyant biologia al batxillerat en un col·legi concertat de la dreta de l’Eixample barceloní. Dedico el temps de lleure a passejar per boscos i muntanyes, a la música coral i a això, a escriure.

I per què un profe, quan ja té la vida resolta, es posa en aquest vesper d’escriure? No hagués estat més senzill, i més barat, subscriure’m a Netflix? Indubtablement sí. Però tot i això ho faig, i en sóc reincident. La raó de fons és ben senzilla: escriure és per a mi una teràpia, una forma de digerir allò que a la vida se’m fa indigest. M’ajuda a endreçar, relativitzar, entendre, valorar, matisar, descobrir alternatives... d’allò que em passa a la vida, en primera o en tercera persona. Escriure és una manera d’expressar la vida, les seves emocions; hi ha qui ho fa cantant, dibuixant, caminant, viatjant o restaurant mobles, cuidant plantes, ballant, cuinant, corrent o pintant... jo ho faig escrivint.

Quan començava a escriure, innocent jo, em creia que aquest era el repte més difícil. Però una vegada enllestida la novel·la em vaig topar amb la crua realitat: el més complicat és publicar-la! El que us diré a continuació no sé ben bé si és una rebequeria de nen petit o què és, però ho deixo anar, en confiança: publicar avui a Catalunya i en català a algú desconegut com jo és un autèntic drama, un impossible. El primer que et pregunten les editorials quan els presentes un manuscrit és quants seguidors tens a Twitter o a Instagram. Si jo fos un influenzer, un tiktoker o un famós, hagués publicat el que hagués volgut i quan hagués volgut... un aspecte secundari hauria estat la qualitat d’allò què hagués escrit, en el supòsit que ho hagués escrit jo; publicar avui és una gesta titànica que té poc a veure amb la literatura. I això no ho dic jo, sinó autors consagrats com Rosa Montero, que en un article de premsa de fa força anys, ja ho argumentava afirmant que havia vist editats autèntics mamarratxos, i en canvi havia llegit un munt de manuscrits genials que mai veurien la llum. Veure avui un llibre a les llibreries, malauradament, no és garantia de res.

El meu drama no s’acaba aquí. L’atzar va fer que aquesta obra estigués arraconada durant cinc anys en un calaix d’una agència literària amb qui tenia contracte, els anys en què la novel·la històrica va passar de ser moda a ser-ho la novel·la negra. L’agent que va creure en la meva obra, la mateixa que havia descobert autors com Maria Dueñas i representava Carlos Ruiz Zafón, dos mesos després de signar jo amb l’agència, ella ho feu amb l’editorial Planeta, i Terra de pioners va passar de ser una promesa a ser oblidada.

I després d’això peregrinar d’una editorial a una altra, on la major part ni responien, i les que sí ho feien deien que l’obra estava molt bé —encara que per algun comentari que feien no tinc clar que totes l’haguessin llegida—, però que no volien comprometre’s en un projecte d’aquesta envergadura. Allò que va començar sent un mèrit es va convertir en un demèrit.

Pel mig va sorgir la sorpresa i l’alegria immensa de publicar la meva tercera obra, una biografia en format de memòries, Entre la vida i la tragèdia, i l’acollida boníssima que va tenir per part dels lectors. Però malauradament la novel·la històrica no és un àmbit on l’editorial Claret hi treballi.

El següent capítol d’aquesta tragèdia va ser el dolorós treball de dividir en dos la primera obra, com a resposta a la proposta d’una editorial que, tal vegada si ho feia, es veuria amb cor d’editar-la. De nou la renúncia i la decepció.

I a sobre, darrera de la lluita per publicar aquest llibre, he deixat altres novel·les per escriure. Crec que, si tot plegat hagués estat més fàcil com al principi va semblar, ara hi haurien escrites com a mínim dues novel·les més. Tinc les idees, em falta la il·lusió per tirar-les endavant, potser tampoc en tinc la necessitat.

Fins avui, que la conjunció de quatre astres: el diari Ara, el projecte Collita pròpia, l’editorial Zasbook —per cert, una editorial de Madrid— i, per damunt de tot, el mecenatge solidari d’un munt d’amics, plegats heu empès per materialitzar aquest somni literari.

Però, com deia aquell,  aquí he vingut a parlar del meu llibre; prou plorar. Terra de pioners és la primera part d’un projecte molt gran; és aproximadament el trenta per cent d’allò que he escrit. En un principi ho vaig idear com dues novel·les; en aquest moment tot fa pensar que, si s’acaba editant sencer, cosa que sincerament dubto, seria una tetralogia.

Terra de pioners està situada en el segle XI, quan neix el que actualment anomenem Catalunya Nova. En ella intento narrar la colonització d’una terra pràcticament deshabitada i sense propietaris, frontera entre Al-Andalus i el regne Carolingi, tots dos aleshores imperis en descomposició. Una terra conquerida en primer lloc per pagesos provinents dels Pirineus, empesos per la gana i el desig de llibertat; i posteriorment per senyors feudals al servei d’un poder comtal creixent, el qual imposà per la força la seva preeminència. Òbviament, que sinó no seria una novel·la, tot està amanit amb la salsa de la vida humana: enveja, enamorament, violència, gelosia, desig, mort, infidelitat, traïció, malaltia, passió... Terra de pioners és la lluita de l’home per trobar espais escadussers d’independència i de benestar emocional, allò que pomposament diem felicitat, en un moment en què la vida era, no només dura, sinó cruel i despietada. És la lluita per fer-se l’home sobirà d’una terra que l’ha de permetre la supervivència, en un entorn indòmit i en un context històric tremendament violent.

Quan fa més de quinze anys vaig idear Terra de pioners, vaig decidir que el protagonista seria un home, en Pau. Però en aquell moment jo desconeixia el més divertit de l’ofici d’escriure, i és que els personatges que idees agafen vida pròpia més enllà de la teva voluntat; ells, —amb tota seguretat el meu subconscient—, imposen la seva voluntat i dirigeixen la trama cap a llocs que no sospitaves, i ells van decidir que la protagonista fos una dona: la Llúcia. Per a l’escriptor és apassionant constatar que l’obra té una dinàmica autònoma, més enllà de la teva voluntat conscient; que els personatges manen i dirigeixen el que escrius, que l’obra té una existència independent de qui l’escriu, i que en certs moments et converteixes en un simple executor, quan no censor. Sí, és clar, tu, com a escriptor, tens pensat cap on anirà la narració, quins fets succeiran i en quin ordre; però el concret, cap a on derivaran els diàlegs entre els personatges i què els mourà profundament, això té una vida pròpia que tu, com a escriptor, simplement vas contenint, acompanyant, gestionant per no despullar-te en excés. L’escriptura em neix, i és més semblant a un part que a una acció voluntària i racionalment dirigida. Això és el més emocionant d’escriure, i per això es converteix en una passió.

Terra de pioners també és un cant a la natura esplendorosa que ens regala gratuïtament quan ens hi passegem. És un reconeixement als boscos, als arbres i a les bestioles de tota mena que arrelen i trepitgen la terra; és una expressió d’amor sincer per la natura de la qual formem part. És una lloança a la fragilitat de la rosella, a la senzillesa del boixac, a la discreció de la jonça, a la sensualitat de l’orquídia, a l’austeritat de la ravenissa, a la fragància de l’espígol, a la llibertat de la ginesta, a la humilitat de la violeta. És una alabança a l’udol del llop, a l’esmunyedís cabirol que fuig cames ajudeu-me, a les dotzenes de caus encetats del toixó, al crit afònic de la cornella, al senglar pocatraça que un dia i un altre furga a la mateixa terra, al refilar de la mallerenga que em desperta els matins d’estiu, als colors fastuosos de l’abellerol que esclaten amb la llum d’agost. És un sincer agraïment al pit-roig que, encuriosit, ve a espiar-me quan m’assec a la clariana d’una garriga. És un homenatge a les pedres que alcen muntanyes, que basteixen cases, que contenen marges, que enllosen camins, que construeixen ponts, i que, per damunt de tot, presencien silents el pas de la història.

Precisament per això, en començar a llegir, descobrireu que el narrador de Terra de pioners és una pedra, com a presència immutable del pas de la història, que ho observa tot, que res la compromet, que tot ho acull. Una pedra amb personalitat que acaba commovent-se amb la vida, que arriba a jutjar el que veu tot i no prendre partit. La pedra com a homenatge al nostre país i a la seva història; la pedra com a reconeixement a les persones que abans i sempre estimen i treballen la terra; la pedra com a part consubstancial d’una natura esplendorosa que, només per la seva existència, ja és el millor regal que ens ha ofert la vida; la pedra com a lloança a tots els Deus que es comprometen a rescatar les persones, simplement pel fet de ser-ho.

I per això avui està aquí aquesta pedra presidint l’acte, perquè si la deixeu parlar, —ho fa fluixet, sempre a cau d’orella; però no en dubteu, li agrada xerrar—, la pedra us explicarà mil històries, poc més que xafarderies de la vida, que ella, com no en té, només presencia, li agrada narrar.

Moltes gràcies.