Llops i pedres

Bona tarda a totes i tots, i moltes gràcies per ser aquí aquest vespre.

He mort el llop! Jo també, avui, he mort el llop! No sé quines raons de fons tenia en Guimerà per acabar la seva obra amb aquesta frase, jo en tinc un munt per parafrasejar-lo; vet aquí algunes d’elles, si més no les que puc confessar obertament.

Vull començar fent la denúncia del més gran de tots els llops: el drama que suposa a algú desconegut com jo aconseguir publicar avui a Catalunya i en català. El primer que et pregunten les editorials quan els presentes un manuscrit és quants seguidors tens a Twitter o a Instagram. Si jo fos un influenzer, un famós, hagués publicat el que hagués volgut i quan hagués volgut... el menys important hauria estat la qualitat d’allò què hagués escrit, en el supòsit que ho hagués escrit jo; publicar avui és una gesta titànica que té poc a veure amb la literatura. I això no ho dic jo, sinó autors consagrats com Rosa Montero, que en un article de premsa de fa força anys, ja ho argumentava afirmant que havia vist editats autèntics mamarratxos, i en canvi havia llegit un munt de manuscrits genials que mai veurien la llum. Veure avui un llibre a les llibreries, malauradament, no és garantia de res.

Anem pel segon llop, i aquest també és ben gros. L’atzar va fer que aquesta obra estigués tancada durant cinc anys en un calaix d’una agència literària amb qui tenia contracte, els anys en què la novel·la històrica va passar de ser moda a ser-ho la novel·la negra. L’agent que va creure en la meva obra, la mateixa que havia descobert autors com Maria Dueñas i representava Carlos Ruiz Zafón, dos mesos després de signar jo amb l’agència, ella ho feu amb l’editorial Planeta, i Terra de pioners va passar de ser una promesa a ser oblidada.

I després d’això peregrinar d’una editorial a una altra, on la major part ni responien, i les que sí ho feien deien que l’obra estava molt bé —per algun comentari que feien no tinc clar que totes l’haguessin llegida—, però que no volien comprometre’s en un projecte d’aquesta envergadura. Allò que va començar sent un mèrit es va convertir en un demèrit.

Pel mig va sorgir la sorpresa i l’alegria immensa de publicar la meva tercera obra, una biografia en format de memòries, Entre la vida i la tragèdia, i l’acollida boníssima que va tenir per part de tots vosaltres. Però malauradament la novel·la històrica no és un àmbit on l’editorial Claret hi treballi.

I encara un altre llop: haver de dividir en dos la primera obra, davant la proposta d’una editorial que, si ho feia, tal vegada es veiés amb cor d’editar-la. De nou la renúncia i la decepció.

Fins avui, que la conjunció de quatre astres, —el diari Ara, el projecte Collita pròpia, l’editorial Zasbook i, per damunt de tot, el vostre mecenatge solidari—, heu empès per materialitzar aquest somni literari. Amb vosaltres he deixat enrere els llops. Cadascú de vosaltres sou una pedra amb què, plegats, hem bastit aquesta obra. Gràcies per la vostra confiança gratuïta.

Però els llops no només han estat externs, també han estat ben presents en la gestació personal de l’obra. Així arribem a la pregunta fonamental: per què he escrit Terra de pioners? La resposta és òbvia: l’he escrit per a mi, per matar el llop; en tenia la necessitat vital. Per aquesta raó vaig començar a escriure com un possés i no em vaig aturar fins sis anys i nou-centes pàgines després, quan, creia, ja havia matat prou llops. Aquella realitat, en veure-hi l’envergadura, en un principi la vaig dividir en dues novel·les històriques, Terra de pioners i Terra d’audaços; el que avui us presento, és una mica més de la meitat de la primera obra, és a dir, un trenta per cent de tot el que vaig escriure. Si us plau, no ho interpreteu com una amenaça a un proper xantatge!

I a sobre, darrera de la lluita per publicar aquest llibre, he deixat altres novel·les per escriure. Crec que, si tot plegat hagués estat més fàcil com al principi va semblar, ara hi haurien escrites com a mínim dues novel·les més. Tinc les idees, em falta la il·lusió per tirar-les endavant, potser tampoc en tinc la necessitat, de matar més llops.

Però deixo de parlar dels llops, vull construir, vull parlar-vos de pedres. Les pedres són presents explícitament al llarg de tota la novel·la; els llops, en canvi, només hi són de passada, encara que implícitament n’hi ha un munt. Prou llops, pedres!

Quan fa més de quinze anys vaig idear Terra de pioners, vaig decidir que el protagonista seria un home, en Pau. Però en aquell moment jo desconeixia el més divertit de l’ofici d’escriure, i és que els personatges que idees agafen vida pròpia més enllà de la teva voluntat; ells, —amb tota seguretat el meu subconscient—, imposen la seva voluntat i dirigeixen la trama cap a llocs que no sospitaves, i ells van decidir que la protagonista fos una dona: la Llúcia. Per a l’escriptor és apassionant constatar que l’obra té una dinàmica autònoma, més enllà de la teva voluntat conscient; que els personatges manen i dirigeixen el que escrius, que l’obra té una existència independent de qui l’escriu, i que en certs moments et converteixes en un simple executor. Sí, és clar, tu, com a escriptor, tens pensat cap on anirà la narració, quins fets succeiran i en quin ordre; però el concret, cap a on derivaran els diàlegs entre els personatges i què els mourà profundament, això té una vida pròpia que tu, com a escriptor, simplement vas contenint, acompanyant, gestionant per no despullar-te en excés. L’escriptura em neix, i és més semblant a un part que a una acció voluntària i racionalment dirigida. Això és el més emocionant d’escriure, i per això es converteix en una passió.

Només començar a llegir descobrireu que el narrador de l’obra és una pedra, com a presència immutable del pas de la història, que ho observa tot, que res la compromet, que tot ho acull. Una pedra amb personalitat que acaba commovent-se amb la vida, que arriba a jutjar el que veu tot i no prendre partit. La pedra com a homenatge al país, a la història, a la gent, a la natura esplendorosa que em regala gratuïtament cada vegada que m’hi passejo; la pedra com a reconeixement als boscos, als arbres i a les bestioles de tota mena que arrelen i trepitgen la terra; la pedra com a lloança a tots els Deus que es comprometen a rescatar les persones.

I per això avui està aquí aquesta pedra presidint l’acte, perquè si la deixeu parlar, —ho fa fluixet, sempre a cau d’orella; però no en dubteu, li agrada xerrar—, la pedra us explicarà mil històries, la salsa de la vida humana, que ella, com no en té, només presencia, li agrada narrar.

Moltes gràcies.

 

Lluïsos de Gràcia, Barcelona, a 26 de març de 2023