DARRERA CLASSE A ESCOLA.

Després de gairebé 42 anys fent classe, aquesta ha estat la meva darrera classe, preparació per a la Selectivitat, i aquests els meus darrers alumnes.

Muntanyes d'emocions contraposades!

 COMIAT DELS COMPANYS EN EL MOMENT DE LA JUBILACIÓ. 26 de maig de 2026

  El terrissaire

Hi ha una llegenda o tradició simbòlica en el món terrissaire tradicional, per la qual, quan un mestre terrissaire es retirava, ja gran, aquest agafava una de les seves millors peces, la trencava en bocins i els repartia entre els seus aprenents. L’objectiu d’aquests trossos era que els deixebles, en lloc de conservar-los com un record del mestre, l’esmicolessin, el barregessin amb la seva pròpia terra per fer-ne de nou argila i, amb ella, crear les seves peces, les dels aprenents esdevinguts mestres.

La tradició o metàfora té una simbologia molt àmplia i potent:

·    El coneixement no mor amb el mestre, sinó que es transmet i es distribueix entre els alumnes que han de continuar amb l’ofici, es socialitza.

·   El tros de terrissa no és un amulet ni un objecte venerat en el record del mestre desaparegut, sinó que representa la seva essència, que de nou es fa fang, torna a la terra, es fa llavor, per tornar crear.

·    La mort torna a generar vida, es renova i en crea de nova d’una manera diferent.

Desitjo de tot cor que, alguna de les coses que vaig rebre d’aquells que em van precedir, restin presents en alguns de vosaltres i les pugueu actualitzar, evolucionar, millorar. Estic convençut que sí han quedat i que ho fareu així.

Moltes gràcies.

COMIAT DELS ALUMNES EN EL MOMENT DE A JUBILACIÓ. 15 de maig de 2026.

 GRÀCIES ALS ALUMNES

Bon vespre a tothom.

Sóc del parer que la meva feina com a professor, ha tingut sentit en sí mateixa per vosaltres, els alumnes. Una escola sense alumnes és un edifici buit, una institució morta on el silenci és aclaparador i angoixant. Un professor, sense alumnes a qui instruir i educar, no té cap mena de sentit, és inútil.

Precisament per això, en el meu darrer cant del cigne, us he de donar les gràcies a cadascun de vosaltres, els alumnes, perquè heu estat durant els darrers 42 anys una de les raons fonamentals que han omplert i donat sentit a la meva vida. A escola i per vosaltres, sempre m’he sentit reconegut i valorat. Ha estat a l’escola i amb vosaltres, on m’he pogut desenvolupar professionalment i on he gaudit fent-ho; m’ho he passat molt bé fent-vos classe. A més, la vostra presència a les aules ha facilitat que jo pogués guanyar un sou i, gràcies a ell, pogués construir la meva vida i identitat, personal, familiar i social.

I no només us vull donar les gràcies, també vull demanar-vos disculpes. Instruir als alumnes excel·lents, brillants... això ho aconsegueix el professor més incompetent. El bon professor es mesura amb els alumnes complicats, justos, disruptius; amb aquells que ens arriben a l’escola amb una càrrega personal que els esclafa i que ja de ben petits veus clarament que els hipotecarà la vida. Educar a aquests alumnes, conduir-los i alimentar-los, és una quimera, per molt que es facin estimar. És precisament a ells als que els he de demanar disculpes, perquè malgrat els meus esforços i les hores de son perdudes buscant-hi estratègies, no me n’he sortit.

I en darrer terme, gràcies també a tots els pares, perquè m’heu confiat allò més preuat de la vostra vida, els vostres fills.

Moltes gràcies a tots.