RELATS SALVATGES (1)
Thessaloniki,
28 de juliol de 2016
Trobo que es pot
fer un bon símil entre com condueixen a Grècia
i el que està passant aquí amb els voluntaris que van per lliure, les
ONGs petites i les grans, i tot plegat amanit amb el paper de la trista
figura dels governs europeus.
És a dir, hi ha una
barreja de desorganització i complexitat, d’anar (molta gent, sobre tot jove, /molts
cotxes, molts molt vells), cadascú a la seva o quasi (els uns fan per aquí, els
altres per allà/4 carrils funcionant a l’hora allà on n’hi ha dos), i amb límits
poc clars i desdibuixats (sí, en molts papers i informes/ els senyals de tràfic
hi són, els motoristes van sense casc i parlen amb el mòbil i si cal van tres
en la moto) i amb la sensació que ningú
s’immuta: ni governants, ni conductors (alguns si: jo!) ni policia de tràfic,
ah! i els voluntaris que ja us dic jo que es desviuen i fan actes heroics cada
dia (no pas jo eh?).
Sóc conscient que
sóc subjectivament molt crítica i que conec molt parcialment la realitat, però
si que he viscut algunes situacions de primera ma (les aniré explicant).
I abans de començar
i primer de tot, voldria fer un monument simbòlic i homenatge als
milers de voluntaris (vull dir-ho: molts de catalans) que han vingut, venen i
vindran aquí pel seu compte, portant donacions en forma de diners o material i amb
tota la seva energia, motivació i joventut al servei de (també val a dir
que amb tota la innocència).
Nosaltres aquest
dies hem estat amb als d’EREC-vegetables, portat per gent molt jove però
fent una feinada brutal, de vegades de 12 hores al dia, anant a comprar al matí
al mercat majorista i repartint en 4 camps diferents bosses de verdura fresca que
diàriament es preparen (dins d’una nau industrial enorme, cutre i buida,
deixada per algú) amb voluntaris improvisats i es reparteixen amb una furgoneta
d’EREC i amb cotxes que lloguen els propis voluntaris. Els d’EREC (són bombers)
fan torns de quinze dies sense cobrar. Em deia ahir l’Arnau (un d’ells), que ja
han passat tots per aquí des de Barcelona combinant-se les guàrdies i que s’hauran de plantejar què faran a partir
d’ara, ja que la situació -sembla que corre la veu- s’allarga, diuen, potser
dos anys, com a mínim i alguns camps estan llogats per 5 anys!. Ho explicava
amb cansament i desànim.
Em comentava que ja
havien deixat d’anar a unes reunions quinzenals que es feien a Tessalònica per
intentar coordinar-se amb les altres organitzacions ja que era un caos i ells
acabaven anant a la seva (com quasi tots!?).
I aquests dies hem
estat testimonis de com ells estan de ben organitzats!, hem pogut anar a alguns
camps i amb menys de dos hores (carpa, llistes, carnets, fosforito, passadís
fet amb tanques... això si, amb control
previ per part dels militars de tots nosaltres amb DNI inclòs i passant un per
un!) s’han repartit més de 450 bosses amb ordre, carinyo, rigorositat i
equitativament . Chapeau per la feina ben feta!
Ara, si anem una
mica més a fons, em surt de plantejar-me
quasi sense voler: algú té alguna visió una mica més global del que s’està fent,
de com s’està fent? es podria fer millor? diferent? no cal una visió i
coordinació més a mig i llarg termini?
Segur que sí i espero
que sí, i per tant dec parlar d’obvietats o no...
Per exemple:
l’altre dia comentàvem que les persones que estan vivint als camps varen venir
a tirar a l’entrada del camp (davant nostra, era una manera d’explicitar-ho i
dir-ho al món) les bosses de menjar que els duia una ONG danesa, ja que es
queixaven que sempre era el mateix, corre ja el rumor que alguns fan vaga de
fam a diferents camps i que s’estan estenent les protestes (estan connectats
per xarxes socials entre ells), altres diuen que a les tendes tenen menjar
acumulat i jo pensava: “no entenc com no
passen més coses cada dia, a l’entrada,
dins, davant, darrera ( i així entre nosaltres, sembla ser que si que passen) i
en escalada de tensió creixent.
I ja vaig veient i
vivint que la resposta de si algú coordina i té una visió global és complexa i potser
fins i tot contradictòria:
SÍ perquè molta gent se’n ocupa amb molt bona voluntat, ganes i intenció.
i sort se n’ha tingut fins ara i es continua i continuarà tenint ( en sóc
testimoni)
I NO perquè des
de la meva humil visió parcial i esbiaixada (segur), trobo a faltar la
coordinació i la presència més valenta, transparent, decidida i clara de les
diferents ONGs grans que cobren per fer la feina humanitària (sanitària,
educativa, logística...) i crec que no sempre l’estan fent o no la fan com cal,
ni de bon tros i a sobre tenen diversos condicionaments econòmics (moltes estan
subvencionades per la UE).
Jo no sé ni per on
s’ha de recomençar ni refer (entenc que ja s’ha fet molta feina), però que cal reflexionar-ho,
dir-ho i denunciar-ho sí que ho tinc clar.
I que consti que no
vull ofendre a ningú i tinc i sempre he tingut el màxim respecte i admiració a
les iniciatives i accions individuals,
d’associacions petites i de les més grans.
Per altra banda
crec que potser també el que passa és que tot això de pensar, de repensar, de l’organització,
de gestionar amb lògica, de la coordinació, de l’ètica com que no es tan guai, no
farda ni vesteix ni llueix, doncs no se’n parla tant però crec fermament que és
imprescindible des de molts despatxos (no cal que siguin grans i luxosos), fer
tota aquesta tasca tan complexa però a l’hora tan necessària: no es pot simplificar
el tema!, estem treballant amb material sensible (persones, personetes, necessitats
bàsiques, sentiments...)
També vull que
consti per endavant el meu reconeixement a la feina que sé de cert que s’està
fent des de l’àmbit de les ONGs, el que reclamo
és no defallir i seguir en la línia de denúncia constructiva, dient alt i fort el
que calgui i quan calgui, aportant dades objectives i clares i testimonis del
que ha passat, està passant i per desgràcia seguirà passant al menys a curt
termini.
I per altra banda
em sembla que aquestes organitzacions són les que han de ser les interlocutores
amb els governs, intentant tenir una posició al màxim de compromesa lliure possible.
Els nens l’altre
dia al camp, a l’arribar, ens rebien i li donaven al Roger una pistola feta de
forexpan, un d’ells es va aixecar la samarreta i en tenia quatre o cinc fetes
per ell, apart d’un ganivet de cuina (aquest autèntic) a la cintura!
Varem perdre la
gorra del Roger al camp de Cherso, portava el seu nom, a mi em va saber greu, de
fet li vagi perdre jo, ell va dir: ben perduda! i jo vaig pensar que sí, tan de
bo la trobi el nen de les pistoles i el ganivet!
Sílvia