Guillem de Mediona
diumenge, 31 de març del 2024
dilluns, 12 de juny del 2023
Estimades, estimats tots:
Sempre prefereixo escriure a
parlar sense un guió precís, així mesuro molt més les meves paraules, no dic
massa bestieses i, de vegades, fins i tot no m’oblido res d’important.
El motiu d’aquesta carta, —sabeu sobradament que m’agrada escriure—, és que voldria acomiadar-me de totes i tots vosaltres d’una manera especial. Avui, amb tota seguretat, és el darrer dia que estarem tots junts i amb prou calma, i per això no vull deixar passar l’oportunitat de dir-vos alguna cosa des del cor.
Aquest curs m’heu fet feliç, molt feliç. Al vostre costat m’he sentit realitzat en un munt d’àmbits: acadèmic (us he vist aprendre i vibrar amb la biologia); afectiu (us he estimat i m’he sentit estimat per vosaltres); transcendent (a Taizé hem pregat, parlat, plorat, compartit i viscut tant i tan intensament com poques vegades abans); literari (em vau voler acompanyar el dia de sant Jordi i això em va omplir a vessar); m’heu incrementat l’autoestima (m’he sentit útil acompanyant-vos en processos personals i he rebut de vosaltres agraïment a dojo)... Per a mi, un cop més i encara als meus 62 anys, estar amb vosaltres és un divertiment, un privilegi i un autèntic plaer; és mantenir-me arrelat a una vida jove i desbordant, la vostra, talment com si vosaltres fóssiu un “alter ego” del retrat de Dorian Gray, però de “bon rotllo”. He guanyat i aprés un munt de coses al vostre costat i, a sobre, ser-hi, m’ha permès guanyar-me la vida. Us ho asseguro, aquesta és la fortuna més gran: treballar en allò que estimes, passant-t’ho bé i a sobre cobrar per fer-ho!
Per tot plegat, no tinc altra
cosa que l’agraïment, un GRÀCIES enorme, a tots en conjunt i a cadascun de
vosaltres en particular. Gràcies a totes i tots, per ser avui amb mi compartint
aquest instant, que no vol ser un final, sinó un “fins demà”.
Porto setmanes pensant que
avui us volia fer un regal, oferir-vos quelcom de molt personal per a vosaltres
i que sorgís del més íntim de la meva persona. Rumiant-t’ho, he reflexionat
sobre què era allò que em definia d’una manera fonamental, i està clar: la meva
família, la meva professió (és a dir, vosaltres i la biologia), la Guàrdia
Pilosa (el meu poble), passejar gaudint de la natura, escriure i cantar.
Això són un munt de coses i malauradament
avui no us les puc donar totes, només us puc oferir aquest petit un tast. Tots
heu conegut la Magalí, alguns també a la Sílvia; ja teniu la meitat dels de
casa, és un bon principi. Portem deu mesos compartint la passió per la meva
vocació, l’ensenyament i la biologia, per tant això també ho tenim. A la
Guàrdia Pilosa hi estic gairebé tot l’estiu, hi esteu convidats; si hi vinguéssiu
us podria mostrar una natura diferent, lluny de turistes i populismes (platges
i Pirineus), i hi podríeu descobrir la bellesa de la Catalunya interior i rural;
entenc que és més que complicat, però ja ho sabeu i ho repeteixo, esteu tots
convidats, junts o per separat.
Em queda poc més per compartir:
escriure i cantar. Però a la vegada és el més íntim i personal, el que em deixa
més despullat davant vostre, perquè expressa realment com sóc jo, algú força
diferent a com em coneixeu vosaltres: sensible, insegur, tímid... I per això escric.
Vet aquí el perquè d’un comiat d’aquesta manera, perquè és la manifestació més
sincera de la meva persona i del meu agraïment, i perquè perdurarà en vosaltres
i en mi.
També us vull fer avui un
regal musical. No puc cantar, necessito a seixanta companys, però sí tinc una
gravació, on jo i la Sílvia hi cantem; és una peça que fa anys cantàvem un munt
de vegades, era el nostre bis habitual als concerts; malauradament ara ja no. Quan
la interpretàvem ens distribuíem tot el cor per la sala, barrejats entre la
gent, i els cantaves de ben a prop, per a ells, i allò es convertia en una
catarsi de sentiments en què sovint molts ploràvem, públic i cantaires. Malgrat
ja no la cantem, continua sent una de les obres amb les quals he i m’he
emocionat més cantant.
L’autor és Joseph Rheinberger,
alemany, de la segona meitat del segle XIX, molt conegut a Alemanya, i molt
desconegut a Catalunya. L’obra es diu “Abenlied”, “Cançó del capvespre”. Evoca els
dies després de la mort de Jesús, un jorn en què els apòstols marxen de
Jerusalem i van cap a Emmaús. En el trajecte se’ls acosta un desconegut, fan el
camí junts i parlen profundament del viscut els darrers dies. Quan fosqueja, li
proposen que es quedi amb ells perquè el viatge al seu costat ha estat ple i
intens. I quan sopen plegats, descobreixen que aquell que els ha acompanyat,
que els ha parlat, que els ha ajudat a entendre el dolor de la realitat
viscuda, és el mateix Jesús. Aquest és literalment el meu sentiment d’aquest
curs al vostre costat: hem tingut uns mesos meravellosos, plens d’emocions,
intensos en les vivències profundes compartides, i per damunt de tot
entranyables. Com us he dit abans, heu estat un regal per a mi!
Us convido a què tanqueu els
ulls i us deixeu portar pels sentiments que us evoqui la música.
Abenlied. Joseph Rheinberger.
Cantiga.
He i heu tingut molta sort de conèixer-vos
i de tenir-vos els uns als altres com a companys de classe; sou unes persones
meravelloses. Us heu potenciat en tots els àmbits, començant pel personal i
seguint pel grupal i social; però en aquell que aquí a escola més us interessa,
en l’acadèmic, no sou conscients de fins a quin punt us heu ajudat. Si no fos
pel grup tots hauríeu tret pitjors notes, i alguns probablement no haurien
superat el curs. Els uns als altres us feu millors, persones i estudiants. Un,
mes un, més un, més un... no feu vint-i-vuit, en feu molt més. Aquest és el gran
secret d’un grup, d’una parella, on un més un hauria de fer sempre més de dos.
I encara tinc un darrer regal,
aquest també personal, individual per cadascun de vosaltres. Està en el fons de
la caixa. Obriu-la de costat, mireu dins, veieu el regal i torneu-la a tancar. Respecteu
la intimitat de cadascú en el descobriment. És el millor regal que tinc per oferir-vos
a cadascun de vosaltres, no n’hi ha cap de més bo, us ho asseguro. Rebeu-lo i
gaudiu d’ell, és una joia immensa. Quan l’hagueu descobert, en silenci, passeu
la caixa tancada al vostra veí, i no parleu. Deixeu que cadascú pugui rebre
verge el seu meravellós regal personal.
Dinàmica de la caixa tancada.
Realment, el regal més valuós
que us puc oferir a cadascú de vosaltres sou vosaltres mateixos. Cuideu-vos,
treballeu-vos, valoreu-vos, respecteu-vos, perdoneu-vos, i per damunt de tot
estimeu-vos... perquè sou, cadascú de vosaltres, un preciós tresor. Gràcies per
haver-me regalat la vostra companyia al llarg d’aquest curs.
Això ja s’acaba, i només ens
queda pensar en allò que teniu pel davant. I què hi ha?
Un estiu en què hi haurà
moments per a tot: viatges llunyans i a l’orxateria de la cantonada; estades a
empreses, compromisos personals amb els desafavorits, camps de treball a
l’estranger; piscines, muntanyes, ciutats i boscos; avorrir-vos i divertir-vos;
balls de festa major, enamorar-vos i desenamorar-vos; platges exòtiques i la
Barceloneta; i, i també, heu de trobar espai per acabar el TR, i si no l’encerteu
a trobar, el setembre us maleireu.
I de cara al curs vinent hi
haurà de tot: algú, potser, anirà a una altra escola a fer uns estudis diferents;
si algú marxa, jo a hores d’ara no ho sé, estic segur que no t’oblidaràs de
nosaltres i nosaltres no t’oblidarem a tu, i ens continuarem portant durant
molt de temps els uns als altres fortament gravats al cor. També ens quedarem
aquí la majoria, que jo sàpiga tots, i passarem de curs, n’estic convençut, i
ens retrobarem a segon encara que no tots a la mateixa classe perquè alguns
canvieu de modalitat de Batxillerat. Si tot segueix com està previst jo us faré
la biologia, però ja no seré el vostre tutor. I tornarem amb les explicacions, i
els rotllos, i els exàmens, i els exercicis, i a patir. Probablement vindrà algun
nou company, i potser us barrejaran amb altres classes i serà diferent; ni
millor ni pitjor, diferent, i us haureu d’adaptar, com ho heu fet enguany,
perquè d’això es tracta el viure: adaptar-se cada dia a una realitat que va
mutant. Però jo seguiré estant aquí, i sempre que ho vulgueu em tindreu a prop
per parlar personalment; disposeu-ne.
I per acabar només em resta enviar-vos
amb una benedicció:
Que la vida us porti mil experiències
diverses, i que les gaudiu desaforadament, intensament, bojament,
profundament... Que la vida us faci riure a desdir, plorar com si no hi hagués un
demà, estimar amb passió adolescent, patir com si fos la fi del món... perquè tot
això és bo i us farà créixer. Però que quan vinguin maldades, perquè en vindran,
a ser possible que us trenquin, però només fins al límit d’allò que pugueu
resistir. Formeu-vos acadèmicament amb tenacitat per tal d’estar preparats per quan
la sort us somrigui, perquè us somriurà. Atreviu-vos a confiar en l’altre,
perquè el màxim que us pot passar és que ell us decebi; ell, mai vosaltres.
Goseu enamorar-vos, i estimar a cor ple, però no només a les persones, també als
paisatges, als llibres, a la natura, a la música i a les experiències. No us
sàpiga greu plorar, i encara menys riure. Divertiu-vos, però per damunt de tot
divertiu als altres, i feu-los feliços. Viviu la vida amb amor, sí, però sobre
tot amb humor. Lluiteu i treballeu per vosaltres i pels que us envolten, per la
vostra vida, i, en l’empeny, reconeixereu la felicitat de viure, la vostra
felicitat.
Déu, la meva estimació sincera
i el meu record us acompanyarà sempre.
XAVIER
dissabte, 27 de maig del 2023
PRESENTACIÓ TERRA DE PIONERS a SOPA DE LLETRES, HORTA (BARCELONA).
Bon dia.
Primer de tot agrair-vos, Dolors i Oriol, el regal que generosament m’heu ofert amb aquesta presentació. Per als autors novells com jo, oportunitats com aquesta són escasses. El que vol un autor, —arribar als lectors, que et llegeixin i s’emocionin amb allò que has escrit—, és una tasca realment complexa si les editorials no aposten per tu d’una manera ferma; i per tant, espais com aquest són, com deia al principi, un autèntic regal. Moltes gràcies, de tot cor.
Anem per feina. Crec que em pertoca començar presentant-me a mi mateix. Em dic Xavier Andreu i sóc l’autor de la novel·la Terra de pioners. Vaig néixer a la vila de Gràcia, on sempre hi he viscut i hi he sigut un membre actiu de la vida associativa i cultural. Estic casat i tinc tres fills, ja grans. Sóc llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona. Treballo ensenyant biologia al batxillerat en un col·legi concertat de la dreta de l’Eixample barceloní. Dedico el temps de lleure a passejar per boscos i muntanyes, a la música coral i a això, a escriure.
I
per què un profe, quan ja té la vida resolta, es posa en aquest vesper
d’escriure? No hagués estat més senzill, i més barat, subscriure’m a Netflix?
Indubtablement sí. Però tot i això ho faig, i en sóc reincident. La raó de fons
és ben senzilla: escriure és per a mi una teràpia,
una forma de digerir allò que a la vida se’m fa indigest. M’ajuda a endreçar,
relativitzar, entendre, valorar, matisar, descobrir alternatives... d’allò que
em passa a la vida, en primera o en tercera persona. Escriure és una manera
d’expressar la vida, les seves emocions; hi ha qui ho fa cantant, dibuixant, caminant,
viatjant o restaurant mobles, cuidant plantes, ballant, cuinant, corrent o
pintant... jo ho faig escrivint.
Quan començava a escriure, innocent jo, em creia que aquest era el repte
més difícil. Però una vegada enllestida la novel·la em vaig topar amb la crua
realitat: el més complicat és publicar-la! El que us diré a continuació no sé
ben bé si és una rebequeria de nen petit o què és, però ho deixo anar, en
confiança: publicar avui
a Catalunya i en català a algú desconegut com jo és un autèntic drama, un
impossible. El primer que et pregunten les editorials quan els presentes un
manuscrit és quants seguidors tens a Twitter o a Instagram. Si jo fos un
influenzer, un tiktoker o un famós, hagués publicat el que hagués volgut i quan
hagués volgut... un aspecte secundari hauria estat la qualitat d’allò què hagués
escrit, en el supòsit que ho hagués escrit jo; publicar avui és una gesta
titànica que té poc a veure amb la literatura. I això no ho dic jo, sinó autors
consagrats com Rosa Montero, que en un article de premsa de fa força anys, ja
ho argumentava afirmant que havia vist editats autèntics mamarratxos, i en
canvi havia llegit un munt de manuscrits genials que mai veurien la llum. Veure
avui un llibre a les llibreries, malauradament, no és garantia de res.
El meu drama no s’acaba aquí. L’atzar va fer que aquesta obra estigués arraconada
durant cinc anys en un calaix d’una agència literària amb qui tenia contracte,
els anys en què la novel·la històrica va passar de ser moda a ser-ho la
novel·la negra. L’agent que va creure en la meva obra, la mateixa que havia
descobert autors com Maria Dueñas i representava Carlos Ruiz Zafón, dos mesos
després de signar jo amb l’agència, ella ho feu amb l’editorial Planeta, i Terra de pioners va passar de ser una
promesa a ser oblidada.
I després d’això peregrinar d’una editorial a una altra, on la major part
ni responien, i les que sí ho feien deien que l’obra estava molt bé —encara que
per algun comentari que feien no tinc clar que totes l’haguessin llegida—, però
que no volien comprometre’s en un projecte d’aquesta envergadura. Allò que va
començar sent un mèrit es va convertir en un demèrit.
Pel mig va sorgir la sorpresa i l’alegria immensa de publicar la meva
tercera obra, una biografia en format de memòries, Entre la vida i la tragèdia, i l’acollida boníssima que va tenir
per part dels lectors. Però malauradament la novel·la històrica no és un àmbit
on l’editorial Claret hi treballi.
El següent capítol d’aquesta tragèdia va ser el dolorós treball de dividir
en dos la primera obra, com a resposta a la proposta d’una editorial que, tal
vegada si ho feia, es veuria amb cor d’editar-la. De nou la renúncia i la
decepció.
I a sobre, darrera de la lluita per publicar aquest llibre, he deixat
altres novel·les per escriure. Crec que, si tot plegat hagués estat més fàcil
com al principi va semblar, ara hi haurien escrites com a mínim dues novel·les
més. Tinc les idees, em falta la il·lusió per tirar-les endavant, potser tampoc
en tinc la necessitat.
Fins avui, que la conjunció de quatre astres: el diari Ara, el projecte
Collita pròpia, l’editorial Zasbook —per cert, una editorial de Madrid— i, per
damunt de tot, el mecenatge solidari d’un munt d’amics, plegats heu empès per
materialitzar aquest somni literari.
Però, com
deia aquell, aquí he vingut a parlar del
meu llibre; prou plorar. Terra de pioners
és la primera part d’un projecte molt gran; és aproximadament el trenta per
cent d’allò que he escrit. En un principi ho vaig idear com dues novel·les; en
aquest moment tot fa pensar que, si s’acaba editant sencer, cosa que sincerament
dubto, seria una tetralogia.
Terra de pioners està situada en el segle XI, quan
neix el que actualment anomenem Catalunya Nova. En ella intento narrar la
colonització d’una terra pràcticament deshabitada i sense propietaris, frontera
entre Al-Andalus i el regne Carolingi, tots dos aleshores imperis en
descomposició. Una terra conquerida en primer lloc per pagesos provinents dels
Pirineus, empesos per la gana i el desig de llibertat; i posteriorment per
senyors feudals al servei d’un poder comtal creixent, el qual imposà per la
força la seva preeminència. Òbviament, que sinó no seria una novel·la, tot està
amanit amb la salsa de la vida humana: enveja, enamorament, violència, gelosia,
desig, mort, infidelitat, traïció, malaltia, passió... Terra de pioners és la lluita de l’home per trobar espais escadussers d’independència i de
benestar emocional, allò que pomposament diem felicitat, en un moment en què la
vida era, no només dura, sinó cruel i despietada. És la lluita per fer-se
l’home sobirà d’una terra que l’ha de permetre la supervivència, en un entorn
indòmit i en un context històric tremendament violent.
Quan fa més de quinze anys vaig idear
Terra de pioners, vaig decidir que el
protagonista seria un home, en Pau. Però en aquell moment jo desconeixia el més
divertit de l’ofici d’escriure, i és que els personatges que idees agafen vida
pròpia més enllà de la teva voluntat; ells, —amb tota seguretat el meu subconscient—, imposen la seva voluntat i dirigeixen la trama cap a llocs que no
sospitaves, i ells van decidir que la protagonista fos una dona: la Llúcia. Per
a l’escriptor és apassionant constatar que l’obra té una dinàmica autònoma, més
enllà de la teva voluntat conscient; que els personatges manen i dirigeixen el
que escrius, que l’obra té una existència independent de qui l’escriu, i que en
certs moments et converteixes en un simple executor, quan no censor. Sí, és
clar, tu, com a escriptor, tens pensat cap on anirà la narració, quins fets
succeiran i en quin ordre; però el concret, cap a on derivaran els diàlegs
entre els personatges i què els mourà profundament, això té una vida pròpia que
tu, com a escriptor, simplement vas contenint, acompanyant, gestionant per no
despullar-te en excés. L’escriptura em neix, i és més semblant a un part que a
una acció voluntària i racionalment dirigida. Això és el més emocionant
d’escriure, i per això es converteix en una passió.
Terra de pioners també és un cant a la natura esplendorosa que ens regala gratuïtament quan ens hi
passegem. És un reconeixement als boscos, als arbres i a les bestioles de tota
mena que arrelen i trepitgen la terra; és una expressió d’amor sincer per la
natura de la qual formem part. És una lloança a la fragilitat de la rosella, a
la senzillesa del boixac, a la discreció de la jonça, a la sensualitat de
l’orquídia, a l’austeritat de la ravenissa, a la fragància de l’espígol, a la
llibertat de la ginesta, a la humilitat de la violeta. És una alabança a l’udol
del llop, a l’esmunyedís cabirol que fuig cames ajudeu-me, a les dotzenes de
caus encetats del toixó, al crit afònic de la cornella, al senglar pocatraça
que un dia i un altre furga a la mateixa terra, al refilar de la mallerenga que
em desperta els matins d’estiu, als colors fastuosos de l’abellerol que esclaten
amb la llum d’agost. És un sincer agraïment al pit-roig que, encuriosit, ve a
espiar-me quan m’assec a la clariana d’una garriga. És un homenatge a les
pedres que alcen muntanyes, que basteixen cases, que contenen marges, que
enllosen camins, que construeixen ponts, i que, per damunt de tot, presencien
silents el pas de la història.
Precisament per això, en començar a
llegir, descobrireu que el narrador de Terra de pioners és una pedra, com a presència immutable del pas de la
història, que ho observa tot, que res la compromet, que tot ho acull. Una pedra
amb personalitat que acaba commovent-se amb la vida, que arriba a jutjar el que
veu tot i no prendre partit. La pedra com a homenatge al nostre país i a la seva
història; la pedra com a reconeixement a les persones que abans i sempre
estimen i treballen la terra; la pedra com a part consubstancial d’una natura
esplendorosa que, només per la seva existència, ja és el millor regal que ens
ha ofert la vida; la pedra com a lloança a tots els Deus que es comprometen a
rescatar les persones, simplement pel fet de ser-ho.
I per això avui està aquí aquesta
pedra presidint l’acte, perquè si la deixeu parlar, —ho fa fluixet, sempre a cau d’orella;
però no en dubteu, li agrada xerrar—, la pedra us explicarà mil històries, poc més que xafarderies de la
vida, que ella, com no en té, només presencia, li agrada narrar.
Moltes gràcies.
dimarts, 18 d’abril del 2023
PRESENTACIÓ DE TERRA DE PIONERS. SANT JORDI 2023. DIARI ARA
Bon vespre.
Em dic Xavier Andreu i sóc l’autor de Terra de pioners, una novel·la històrica situada en el segle XI, quan neix el que actualment anomenem Catalunya Nova. En ella intento narrar la colonització d’una terra pràcticament deshabitada i sense propietaris, frontera entre Al-Andalus i el regne Carolingi, tots dos aleshores imperis en descomposició. Una terra conquerida en primer lloc per pagesos provinents dels Pirineus, empesos per la gana i el desig de llibertat; i posteriorment per senyors feudals al servei d’un poder comtal creixent, el qual imposà per la força la seva preeminència. Òbviament, que sinó no seria una novel·la, tot està amanit amb la salsa de la vida humana: enveja, enamorament, violència, gelosia, desig, mort, infidelitat, traïció, malaltia, passió... Terra de pioners és la lluita de l’home per trobar espais escadussers d’independència i de benestar emocional, allò que pomposament diem felicitat, en un moment en què la vida era, no només dura, sinó cruel i despietada. És la lluita per fer-se l’home sobirà d’una terra que li ha de permetre la supervivència, en un entorn indòmit i en un context històric tremendament violent.
Terra de pioners també és un cant a
la natura esplendorosa
que ens regala gratuïtament quan ens hi passegem; és un reconeixement als
boscos, als arbres i a les bestioles de tota mena que arrelen i trepitgen la
terra; és una expressió d’amor sincer per la natura de la qual formem part. És
una lloança a la fragilitat de la rosella, a la senzillesa del boixac, a la
discreció de la jonça, a la sensualitat de l’orquídia, a la llibertat de la
ginesta, a la humilitat de la violeta; és una alabança a l’udol del llop, a l’esmunyedís
cabirol, a les dotzenes de caus encetats del toixó, al crit afònic de la
cornella, als colors fastuosos de l’abellerol. És un sincer agraïment al
pit-roig que, encuriosit, ve a espiar-me quan m’assec a la clariana d’una
garriga. És un homenatge a les pedres que alcen muntanyes, que basteixen cases,
que contenen marges, que enllosen camins, que construeixen ponts, i que, per
damunt de tot, presencien silents el pas de la història.
I tu, lector potencial, per
què has de llegir Terra de pioners? Salvant
totes les distàncies, infinites, que no voldria pecar per massa presumptuós... si Els pilars de la terra se’t va fer curt,
així com les seves preqüela i seqüela; si et va saber greu que la Trilogia del segle de Ken Follett no fos
una tetralogia, o millor encara, una pentalogia; si esperaves amb impaciència
cada nova entrega dels Episodios de una
guerra interminable d’Almudena Grandes; si vas xalar amb El nom de la rosa de Umberto Eco; si vas
disfrutar a desdir amb Dime quien soy
de Julia Navarro; si vas gaudir plenament amb La catedral del mar, amb La ciudad de los prodigios, amb Pa negre, amb Victus... Terra de pioners és avui la teva
novel·la, n’estic segur i no et decebré.
Moltes gràcies.
dissabte, 25 de març del 2023
Llops i pedres
Bona tarda a totes i tots, i moltes gràcies per ser aquí aquest vespre.
He mort el llop! Jo també, avui, he mort el llop! No sé quines raons de fons tenia en Guimerà per acabar la seva obra amb aquesta frase, jo en tinc un munt per parafrasejar-lo; vet aquí algunes d’elles, si més no les que puc confessar obertament.
Vull començar fent la denúncia del més gran de tots els llops: el drama
que suposa a algú desconegut com jo aconseguir publicar avui a Catalunya i en
català. El primer que et pregunten les editorials quan els presentes un manuscrit
és quants seguidors tens a Twitter o a Instagram. Si jo fos un influenzer, un
famós, hagués publicat el que hagués volgut i quan hagués volgut... el menys
important hauria estat la qualitat d’allò què hagués escrit, en el supòsit que
ho hagués escrit jo; publicar avui és una gesta titànica que té poc a veure amb
la literatura. I això no ho dic jo, sinó autors consagrats com Rosa Montero,
que en un article de premsa de fa força anys, ja ho argumentava afirmant que
havia vist editats autèntics mamarratxos, i en canvi havia llegit un munt de
manuscrits genials que mai veurien la llum. Veure avui un llibre a les
llibreries, malauradament, no és garantia de res.
Anem pel segon llop, i aquest també és ben gros. L’atzar va fer que aquesta
obra estigués tancada durant cinc anys en un calaix d’una agència literària amb
qui tenia contracte, els anys en què la novel·la històrica va passar de ser
moda a ser-ho la novel·la negra. L’agent que va creure en la meva obra, la
mateixa que havia descobert autors com Maria Dueñas i representava Carlos Ruiz
Zafón, dos mesos després de signar jo amb l’agència, ella ho feu amb l’editorial
Planeta, i Terra de pioners va passar
de ser una promesa a ser oblidada.
I després d’això peregrinar d’una editorial a una altra, on la major
part ni responien, i les que sí ho feien deien que l’obra estava molt bé —per algun comentari que feien no tinc clar que totes l’haguessin
llegida—, però que no volien comprometre’s en un projecte
d’aquesta envergadura. Allò que va començar sent un mèrit es va convertir en un
demèrit.
Pel mig va sorgir la sorpresa i l’alegria immensa de publicar la meva
tercera obra, una biografia en format de memòries, Entre la vida i la tragèdia, i l’acollida boníssima que va tenir
per part de tots vosaltres. Però malauradament la novel·la històrica no és un
àmbit on l’editorial Claret hi treballi.
I encara un altre llop: haver de dividir en dos la primera obra, davant
la proposta d’una editorial que, si ho feia, tal vegada es veiés amb cor
d’editar-la. De nou la renúncia i la decepció.
Fins avui, que la conjunció de quatre astres, —el
diari Ara, el projecte Collita pròpia, l’editorial Zasbook i, per damunt de tot,
el vostre mecenatge solidari—, heu empès
per materialitzar aquest somni literari. Amb vosaltres he deixat enrere els
llops. Cadascú de vosaltres sou una pedra amb què, plegats, hem bastit aquesta
obra. Gràcies per la vostra confiança gratuïta.
Però els llops no només han estat externs, també han estat ben presents
en la gestació personal de l’obra. Així arribem a la pregunta fonamental: per
què he escrit Terra de pioners? La
resposta és òbvia: l’he escrit per a mi, per matar el llop; en tenia la
necessitat vital. Per aquesta raó vaig començar a escriure com un possés i no
em vaig aturar fins sis anys i nou-centes pàgines després, quan, creia, ja
havia matat prou llops. Aquella realitat, en veure-hi l’envergadura, en un
principi la vaig dividir en dues novel·les històriques, Terra de pioners i Terra
d’audaços; el que avui us presento, és una mica més de la meitat de la
primera obra, és a dir, un trenta per cent de tot el que vaig escriure. Si us
plau, no ho interpreteu com una amenaça a un proper xantatge!
I a sobre, darrera de la lluita per publicar aquest llibre, he deixat
altres novel·les per escriure. Crec que, si tot plegat hagués estat més fàcil
com al principi va semblar, ara hi haurien escrites com a mínim dues novel·les
més. Tinc les idees, em falta la il·lusió per tirar-les endavant, potser tampoc
en tinc la necessitat, de matar més llops.
Però deixo de parlar dels llops, vull construir, vull parlar-vos de
pedres. Les pedres són presents explícitament al llarg de tota la novel·la; els
llops, en canvi, només hi són de passada, encara que implícitament n’hi ha un
munt. Prou llops, pedres!
Quan fa més de quinze anys vaig idear Terra de pioners, vaig decidir que el protagonista seria un home,
en Pau. Però en aquell moment jo desconeixia el més divertit de l’ofici
d’escriure, i és que els personatges que idees agafen vida pròpia més enllà de
la teva voluntat; ells, —amb tota seguretat el meu
subconscient—, imposen la seva voluntat i
dirigeixen la trama cap a llocs que no sospitaves, i ells van decidir que la
protagonista fos una dona: la Llúcia. Per a l’escriptor és apassionant constatar
que l’obra té una dinàmica autònoma, més enllà de la teva voluntat conscient; que
els personatges manen i dirigeixen el que escrius, que l’obra té una existència
independent de qui l’escriu, i que en certs moments et converteixes en un
simple executor. Sí, és clar, tu, com a escriptor, tens pensat cap on anirà la
narració, quins fets succeiran i en quin ordre; però el concret, cap a on
derivaran els diàlegs entre els personatges i què els mourà profundament, això
té una vida pròpia que tu, com a escriptor, simplement vas contenint,
acompanyant, gestionant per no despullar-te en excés. L’escriptura em neix, i és més semblant a un part que a una acció voluntària i racionalment dirigida. Això és el
més emocionant d’escriure, i per això es converteix en una passió.
Només començar a llegir descobrireu que el narrador de l’obra és una
pedra, com a presència immutable del pas de la història, que ho observa tot,
que res la compromet, que tot ho acull. Una pedra amb personalitat que acaba
commovent-se amb la vida, que arriba a jutjar el que veu tot i no prendre
partit. La pedra com a homenatge al país, a la història, a la gent, a la natura
esplendorosa que em regala gratuïtament cada vegada que m’hi passejo; la pedra com
a reconeixement als boscos, als arbres i a les bestioles de tota mena que arrelen
i trepitgen la terra; la pedra com a lloança a tots els Deus que es comprometen
a rescatar les persones.
I per això avui està aquí aquesta pedra presidint l’acte, perquè si la
deixeu parlar, —ho fa fluixet, sempre a cau d’orella;
però no en dubteu, li agrada xerrar—, la pedra us
explicarà mil històries, la salsa de la vida humana, que ella, com no en té, només
presencia, li agrada narrar.
Moltes gràcies.
Lluïsos de Gràcia, Barcelona, a 26 de març de 2023
dissabte, 14 de gener del 2023
Amor incestuós per la natura
Confesso el
meu amor incestuós per la natura:
Per l’heura
enfilant-se per l’arbre o per la paret de pedra seca abandonada
per la munió de caus encetats i
abandonats pel toixó
Pel pit-roig
espiant-me quan m’assec a una clariana del bosc
per les pinyes obertes al mig del camí
Per la corredissa
de la llebre
per les branques recargolades del roure
Per l’espetec
impertinent de la cotxa
per la pinassa abatuda per la ventada
Pel groc lliure de
la flor de l’argelaga
pels fredolics amagats entre la
fullaraca
Per la fressa del
conill en fugir
pels colors cridaners de l’abellerol
Per les mosques
emprenyadores
pel senglar esmunyedís
Per les fulles
caient a la tardor
pel taronja del boixac i el blanc de la
ravenissa als marges
Pel cant esverat
de la merla quan passejo
per la filigrana de la teranyina de
l’aranya
Per l’austeritat
de la jonça
per la guineu insolent
Per la cornella
afònica
pel malva femení de la violeta
Per l’astor aturat
al cel
per la flaira de l’espernallac trepitjat
Per les perfectes
agalles del roure
per la farigola humilment florida
Per les mores
regalades
pel blanc virginal de la flor de l’arç
i el vermell sanguini del seu fruit
Pel cabirol
espantadís i la seva branca trobada
per l’esclat de color de les roselles
al mig del camp de blat
Pel liquen arrapat
damunt la roca i la molsa que s’hi enfila
per la dolça reineta amagada entre els
margalls
Pel bosc immens i
majestuós, sobre tot a l’hivern, quan els arbres estan despullats i el terra
esquitxat per mil tonalitats de la tardor.