DARRERA CLASSE A ESCOLA.

Després de gairebé 42 anys fent classe, aquesta ha estat la meva darrera classe, preparació per a la Selectivitat, i aquests els meus darrers alumnes.

Muntanyes d'emocions contraposades!

 COMIAT DELS COMPANYS EN EL MOMENT DE LA JUBILACIÓ. 26 de maig de 2026

  El terrissaire

Hi ha una llegenda o tradició simbòlica en el món terrissaire tradicional, per la qual, quan un mestre terrissaire es retirava, ja gran, aquest agafava una de les seves millors peces, la trencava en bocins i els repartia entre els seus aprenents. L’objectiu d’aquests trossos era que els deixebles, en lloc de conservar-los com un record del mestre, l’esmicolessin, el barregessin amb la seva pròpia terra per fer-ne de nou argila i, amb ella, crear les seves peces, les dels aprenents esdevinguts mestres.

La tradició o metàfora té una simbologia molt àmplia i potent:

·    El coneixement no mor amb el mestre, sinó que es transmet i es distribueix entre els alumnes que han de continuar amb l’ofici, es socialitza.

·   El tros de terrissa no és un amulet ni un objecte venerat en el record del mestre desaparegut, sinó que representa la seva essència, que de nou es fa fang, torna a la terra, es fa llavor, per tornar crear.

·    La mort torna a generar vida, es renova i en crea de nova d’una manera diferent.

Desitjo de tot cor que, alguna de les coses que vaig rebre d’aquells que em van precedir, restin presents en alguns de vosaltres i les pugueu actualitzar, evolucionar, millorar. Estic convençut que sí han quedat i que ho fareu així.

Moltes gràcies.

COMIAT DELS ALUMNES EN EL MOMENT DE A JUBILACIÓ. 15 de maig de 2026.

 GRÀCIES ALS ALUMNES

Bon vespre a tothom.

Sóc del parer que la meva feina com a professor, ha tingut sentit en sí mateixa per vosaltres, els alumnes. Una escola sense alumnes és un edifici buit, una institució morta on el silenci és aclaparador i angoixant. Un professor, sense alumnes a qui instruir i educar, no té cap mena de sentit, és inútil.

Precisament per això, en el meu darrer cant del cigne, us he de donar les gràcies a cadascun de vosaltres, els alumnes, perquè heu estat durant els darrers 42 anys una de les raons fonamentals que han omplert i donat sentit a la meva vida. A escola i per vosaltres, sempre m’he sentit reconegut i valorat. Ha estat a l’escola i amb vosaltres, on m’he pogut desenvolupar professionalment i on he gaudit fent-ho; m’ho he passat molt bé fent-vos classe. A més, la vostra presència a les aules ha facilitat que jo pogués guanyar un sou i, gràcies a ell, pogués construir la meva vida i identitat, personal, familiar i social.

I no només us vull donar les gràcies, també vull demanar-vos disculpes. Instruir als alumnes excel·lents, brillants... això ho aconsegueix el professor més incompetent. El bon professor es mesura amb els alumnes complicats, justos, disruptius; amb aquells que ens arriben a l’escola amb una càrrega personal que els esclafa i que ja de ben petits veus clarament que els hipotecarà la vida. Educar a aquests alumnes, conduir-los i alimentar-los, és una quimera, per molt que es facin estimar. És precisament a ells als que els he de demanar disculpes, perquè malgrat els meus esforços i les hores de son perdudes buscant-hi estratègies, no me n’he sortit.

I en darrer terme, gràcies també a tots els pares, perquè m’heu confiat allò més preuat de la vostra vida, els vostres fills.

Moltes gràcies a tots.

 

 

Estimades, estimats tots:

 

Sempre prefereixo escriure a parlar sense un guió precís, així mesuro molt més les meves paraules, no dic massa bestieses i, de vegades, fins i tot no m’oblido res d’important.

El motiu d’aquesta carta, —sabeu sobradament que m’agrada escriure—, és que voldria acomiadar-me de totes i tots vosaltres d’una manera especial. Avui, amb tota seguretat, és el darrer dia que estarem tots junts i amb prou calma, i per això no vull deixar passar l’oportunitat de dir-vos alguna cosa des del cor.

Aquest curs m’heu fet feliç, molt feliç. Al vostre costat m’he sentit realitzat en un munt d’àmbits: acadèmic (us he vist aprendre i vibrar amb la biologia); afectiu (us he estimat i m’he sentit estimat per vosaltres); transcendent (a Taizé hem pregat, parlat, plorat, compartit i viscut tant i tan intensament com poques vegades abans); literari (em vau voler acompanyar el dia de sant Jordi i això em va omplir a vessar); m’heu incrementat l’autoestima (m’he sentit útil acompanyant-vos en processos personals i he rebut de vosaltres agraïment a dojo)... Per a mi, un cop més i encara als meus 62 anys, estar amb vosaltres és un divertiment, un privilegi i un autèntic plaer; és mantenir-me arrelat a una vida jove i desbordant, la vostra, talment com si vosaltres fóssiu un “alter ego” del retrat de Dorian Gray, però de “bon rotllo”. He guanyat i aprés un munt de coses al vostre costat i, a sobre, ser-hi, m’ha permès guanyar-me la vida. Us ho asseguro, aquesta és la fortuna més gran: treballar en allò que estimes, passant-t’ho bé i a sobre cobrar per fer-ho!

Per tot plegat, no tinc altra cosa que l’agraïment, un GRÀCIES enorme, a tots en conjunt i a cadascun de vosaltres en particular. Gràcies a totes i tots, per ser avui amb mi compartint aquest instant, que no vol ser un final, sinó un “fins demà”.

Porto setmanes pensant que avui us volia fer un regal, oferir-vos quelcom de molt personal per a vosaltres i que sorgís del més íntim de la meva persona. Rumiant-t’ho, he reflexionat sobre què era allò que em definia d’una manera fonamental, i està clar: la meva família, la meva professió (és a dir, vosaltres i la biologia), la Guàrdia Pilosa (el meu poble), passejar gaudint de la natura, escriure i cantar.

Això són un munt de coses i malauradament avui no us les puc donar totes, només us puc oferir aquest petit un tast. Tots heu conegut la Magalí, alguns també a la Sílvia; ja teniu la meitat dels de casa, és un bon principi. Portem deu mesos compartint la passió per la meva vocació, l’ensenyament i la biologia, per tant això també ho tenim. A la Guàrdia Pilosa hi estic gairebé tot l’estiu, hi esteu convidats; si hi vinguéssiu us podria mostrar una natura diferent, lluny de turistes i populismes (platges i Pirineus), i hi podríeu descobrir la bellesa de la Catalunya interior i rural; entenc que és més que complicat, però ja ho sabeu i ho repeteixo, esteu tots convidats, junts o per separat.

Em queda poc més per compartir: escriure i cantar. Però a la vegada és el més íntim i personal, el que em deixa més despullat davant vostre, perquè expressa realment com sóc jo, algú força diferent a com em coneixeu vosaltres: sensible, insegur, tímid... I per això escric. Vet aquí el perquè d’un comiat d’aquesta manera, perquè és la manifestació més sincera de la meva persona i del meu agraïment, i perquè perdurarà en vosaltres i en mi.

També us vull fer avui un regal musical. No puc cantar, necessito a seixanta companys, però sí tinc una gravació, on jo i la Sílvia hi cantem; és una peça que fa anys cantàvem un munt de vegades, era el nostre bis habitual als concerts; malauradament ara ja no. Quan la interpretàvem ens distribuíem tot el cor per la sala, barrejats entre la gent, i els cantaves de ben a prop, per a ells, i allò es convertia en una catarsi de sentiments en què sovint molts ploràvem, públic i cantaires. Malgrat ja no la cantem, continua sent una de les obres amb les quals he i m’he emocionat més cantant.

L’autor és Joseph Rheinberger, alemany, de la segona meitat del segle XIX, molt conegut a Alemanya, i molt desconegut a Catalunya. L’obra es diu “Abenlied”, “Cançó del capvespre”. Evoca els dies després de la mort de Jesús, un jorn en què els apòstols marxen de Jerusalem i van cap a Emmaús. En el trajecte se’ls acosta un desconegut, fan el camí junts i parlen profundament del viscut els darrers dies. Quan fosqueja, li proposen que es quedi amb ells perquè el viatge al seu costat ha estat ple i intens. I quan sopen plegats, descobreixen que aquell que els ha acompanyat, que els ha parlat, que els ha ajudat a entendre el dolor de la realitat viscuda, és el mateix Jesús. Aquest és literalment el meu sentiment d’aquest curs al vostre costat: hem tingut uns mesos meravellosos, plens d’emocions, intensos en les vivències profundes compartides, i per damunt de tot entranyables. Com us he dit abans, heu estat un regal per a mi!

Us convido a què tanqueu els ulls i us deixeu portar pels sentiments que us evoqui la música.

Abenlied. Joseph Rheinberger. Cantiga.

He i heu tingut molta sort de conèixer-vos i de tenir-vos els uns als altres com a companys de classe; sou unes persones meravelloses. Us heu potenciat en tots els àmbits, començant pel personal i seguint pel grupal i social; però en aquell que aquí a escola més us interessa, en l’acadèmic, no sou conscients de fins a quin punt us heu ajudat. Si no fos pel grup tots hauríeu tret pitjors notes, i alguns probablement no haurien superat el curs. Els uns als altres us feu millors, persones i estudiants. Un, mes un, més un, més un... no feu vint-i-vuit, en feu molt més. Aquest és el gran secret d’un grup, d’una parella, on un més un hauria de fer sempre més de dos.

I encara tinc un darrer regal, aquest també personal, individual per cadascun de vosaltres. Està en el fons de la caixa. Obriu-la de costat, mireu dins, veieu el regal i torneu-la a tancar. Respecteu la intimitat de cadascú en el descobriment. És el millor regal que tinc per oferir-vos a cadascun de vosaltres, no n’hi ha cap de més bo, us ho asseguro. Rebeu-lo i gaudiu d’ell, és una joia immensa. Quan l’hagueu descobert, en silenci, passeu la caixa tancada al vostra veí, i no parleu. Deixeu que cadascú pugui rebre verge el seu meravellós regal personal.

Dinàmica de la caixa tancada.

Realment, el regal més valuós que us puc oferir a cadascú de vosaltres sou vosaltres mateixos. Cuideu-vos, treballeu-vos, valoreu-vos, respecteu-vos, perdoneu-vos, i per damunt de tot estimeu-vos... perquè sou, cadascú de vosaltres, un preciós tresor. Gràcies per haver-me regalat la vostra companyia al llarg d’aquest curs.

Això ja s’acaba, i només ens queda pensar en allò que teniu pel davant. I què hi ha?

Un estiu en què hi haurà moments per a tot: viatges llunyans i a l’orxateria de la cantonada; estades a empreses, compromisos personals amb els desafavorits, camps de treball a l’estranger; piscines, muntanyes, ciutats i boscos; avorrir-vos i divertir-vos; balls de festa major, enamorar-vos i desenamorar-vos; platges exòtiques i la Barceloneta; i, i també, heu de trobar espai per acabar el TR, i si no l’encerteu a trobar, el setembre us maleireu.

I de cara al curs vinent hi haurà de tot: algú, potser, anirà a una altra escola a fer uns estudis diferents; si algú marxa, jo a hores d’ara no ho sé, estic segur que no t’oblidaràs de nosaltres i nosaltres no t’oblidarem a tu, i ens continuarem portant durant molt de temps els uns als altres fortament gravats al cor. També ens quedarem aquí la majoria, que jo sàpiga tots, i passarem de curs, n’estic convençut, i ens retrobarem a segon encara que no tots a la mateixa classe perquè alguns canvieu de modalitat de Batxillerat. Si tot segueix com està previst jo us faré la biologia, però ja no seré el vostre tutor. I tornarem amb les explicacions, i els rotllos, i els exàmens, i els exercicis, i a patir. Probablement vindrà algun nou company, i potser us barrejaran amb altres classes i serà diferent; ni millor ni pitjor, diferent, i us haureu d’adaptar, com ho heu fet enguany, perquè d’això es tracta el viure: adaptar-se cada dia a una realitat que va mutant. Però jo seguiré estant aquí, i sempre que ho vulgueu em tindreu a prop per parlar personalment; disposeu-ne.

I per acabar només em resta enviar-vos amb una benedicció:

Que la vida us porti mil experiències diverses, i que les gaudiu desaforadament, intensament, bojament, profundament... Que la vida us faci riure a desdir, plorar com si no hi hagués un demà, estimar amb passió adolescent, patir com si fos la fi del món... perquè tot això és bo i us farà créixer. Però que quan vinguin maldades, perquè en vindran, a ser possible que us trenquin, però només fins al límit d’allò que pugueu resistir. Formeu-vos acadèmicament amb tenacitat per tal d’estar preparats per quan la sort us somrigui, perquè us somriurà. Atreviu-vos a confiar en l’altre, perquè el màxim que us pot passar és que ell us decebi; ell, mai vosaltres. Goseu enamorar-vos, i estimar a cor ple, però no només a les persones, també als paisatges, als llibres, a la natura, a la música i a les experiències. No us sàpiga greu plorar, i encara menys riure. Divertiu-vos, però per damunt de tot divertiu als altres, i feu-los feliços. Viviu la vida amb amor, sí, però sobre tot amb humor. Lluiteu i treballeu per vosaltres i pels que us envolten, per la vostra vida, i, en l’empeny, reconeixereu la felicitat de viure, la vostra felicitat.

Déu, la meva estimació sincera i el meu record us acompanyarà sempre.

 

XAVIER

PRESENTACIÓ TERRA DE PIONERS a SOPA DE LLETRES, HORTA (BARCELONA).

Bon dia.

Primer de tot agrair-vos, Dolors i Oriol, el regal que generosament m’heu ofert amb aquesta presentació. Per als autors novells com jo, oportunitats com aquesta són escasses. El que vol un autor, —arribar als lectors, que et llegeixin i s’emocionin amb allò que has escrit—, és una tasca realment complexa si les editorials no aposten per tu d’una manera ferma; i per tant, espais com aquest són, com deia al principi, un autèntic regal. Moltes gràcies, de tot cor.

Anem per feina. Crec que em pertoca començar presentant-me a mi mateix. Em dic Xavier Andreu i sóc l’autor de la novel·la Terra de pioners. Vaig néixer a la vila de Gràcia, on sempre hi he viscut i hi he sigut un membre actiu de la vida associativa i cultural. Estic casat i tinc tres fills, ja grans. Sóc llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona. Treballo ensenyant biologia al batxillerat en un col·legi concertat de la dreta de l’Eixample barceloní. Dedico el temps de lleure a passejar per boscos i muntanyes, a la música coral i a això, a escriure.

I per què un profe, quan ja té la vida resolta, es posa en aquest vesper d’escriure? No hagués estat més senzill, i més barat, subscriure’m a Netflix? Indubtablement sí. Però tot i això ho faig, i en sóc reincident. La raó de fons és ben senzilla: escriure és per a mi una teràpia, una forma de digerir allò que a la vida se’m fa indigest. M’ajuda a endreçar, relativitzar, entendre, valorar, matisar, descobrir alternatives... d’allò que em passa a la vida, en primera o en tercera persona. Escriure és una manera d’expressar la vida, les seves emocions; hi ha qui ho fa cantant, dibuixant, caminant, viatjant o restaurant mobles, cuidant plantes, ballant, cuinant, corrent o pintant... jo ho faig escrivint.

Quan començava a escriure, innocent jo, em creia que aquest era el repte més difícil. Però una vegada enllestida la novel·la em vaig topar amb la crua realitat: el més complicat és publicar-la! El que us diré a continuació no sé ben bé si és una rebequeria de nen petit o què és, però ho deixo anar, en confiança: publicar avui a Catalunya i en català a algú desconegut com jo és un autèntic drama, un impossible. El primer que et pregunten les editorials quan els presentes un manuscrit és quants seguidors tens a Twitter o a Instagram. Si jo fos un influenzer, un tiktoker o un famós, hagués publicat el que hagués volgut i quan hagués volgut... un aspecte secundari hauria estat la qualitat d’allò què hagués escrit, en el supòsit que ho hagués escrit jo; publicar avui és una gesta titànica que té poc a veure amb la literatura. I això no ho dic jo, sinó autors consagrats com Rosa Montero, que en un article de premsa de fa força anys, ja ho argumentava afirmant que havia vist editats autèntics mamarratxos, i en canvi havia llegit un munt de manuscrits genials que mai veurien la llum. Veure avui un llibre a les llibreries, malauradament, no és garantia de res.

El meu drama no s’acaba aquí. L’atzar va fer que aquesta obra estigués arraconada durant cinc anys en un calaix d’una agència literària amb qui tenia contracte, els anys en què la novel·la històrica va passar de ser moda a ser-ho la novel·la negra. L’agent que va creure en la meva obra, la mateixa que havia descobert autors com Maria Dueñas i representava Carlos Ruiz Zafón, dos mesos després de signar jo amb l’agència, ella ho feu amb l’editorial Planeta, i Terra de pioners va passar de ser una promesa a ser oblidada.

I després d’això peregrinar d’una editorial a una altra, on la major part ni responien, i les que sí ho feien deien que l’obra estava molt bé —encara que per algun comentari que feien no tinc clar que totes l’haguessin llegida—, però que no volien comprometre’s en un projecte d’aquesta envergadura. Allò que va començar sent un mèrit es va convertir en un demèrit.

Pel mig va sorgir la sorpresa i l’alegria immensa de publicar la meva tercera obra, una biografia en format de memòries, Entre la vida i la tragèdia, i l’acollida boníssima que va tenir per part dels lectors. Però malauradament la novel·la històrica no és un àmbit on l’editorial Claret hi treballi.

El següent capítol d’aquesta tragèdia va ser el dolorós treball de dividir en dos la primera obra, com a resposta a la proposta d’una editorial que, tal vegada si ho feia, es veuria amb cor d’editar-la. De nou la renúncia i la decepció.

I a sobre, darrera de la lluita per publicar aquest llibre, he deixat altres novel·les per escriure. Crec que, si tot plegat hagués estat més fàcil com al principi va semblar, ara hi haurien escrites com a mínim dues novel·les més. Tinc les idees, em falta la il·lusió per tirar-les endavant, potser tampoc en tinc la necessitat.

Fins avui, que la conjunció de quatre astres: el diari Ara, el projecte Collita pròpia, l’editorial Zasbook —per cert, una editorial de Madrid— i, per damunt de tot, el mecenatge solidari d’un munt d’amics, plegats heu empès per materialitzar aquest somni literari.

Però, com deia aquell,  aquí he vingut a parlar del meu llibre; prou plorar. Terra de pioners és la primera part d’un projecte molt gran; és aproximadament el trenta per cent d’allò que he escrit. En un principi ho vaig idear com dues novel·les; en aquest moment tot fa pensar que, si s’acaba editant sencer, cosa que sincerament dubto, seria una tetralogia.

Terra de pioners està situada en el segle XI, quan neix el que actualment anomenem Catalunya Nova. En ella intento narrar la colonització d’una terra pràcticament deshabitada i sense propietaris, frontera entre Al-Andalus i el regne Carolingi, tots dos aleshores imperis en descomposició. Una terra conquerida en primer lloc per pagesos provinents dels Pirineus, empesos per la gana i el desig de llibertat; i posteriorment per senyors feudals al servei d’un poder comtal creixent, el qual imposà per la força la seva preeminència. Òbviament, que sinó no seria una novel·la, tot està amanit amb la salsa de la vida humana: enveja, enamorament, violència, gelosia, desig, mort, infidelitat, traïció, malaltia, passió... Terra de pioners és la lluita de l’home per trobar espais escadussers d’independència i de benestar emocional, allò que pomposament diem felicitat, en un moment en què la vida era, no només dura, sinó cruel i despietada. És la lluita per fer-se l’home sobirà d’una terra que l’ha de permetre la supervivència, en un entorn indòmit i en un context històric tremendament violent.

Quan fa més de quinze anys vaig idear Terra de pioners, vaig decidir que el protagonista seria un home, en Pau. Però en aquell moment jo desconeixia el més divertit de l’ofici d’escriure, i és que els personatges que idees agafen vida pròpia més enllà de la teva voluntat; ells, —amb tota seguretat el meu subconscient—, imposen la seva voluntat i dirigeixen la trama cap a llocs que no sospitaves, i ells van decidir que la protagonista fos una dona: la Llúcia. Per a l’escriptor és apassionant constatar que l’obra té una dinàmica autònoma, més enllà de la teva voluntat conscient; que els personatges manen i dirigeixen el que escrius, que l’obra té una existència independent de qui l’escriu, i que en certs moments et converteixes en un simple executor, quan no censor. Sí, és clar, tu, com a escriptor, tens pensat cap on anirà la narració, quins fets succeiran i en quin ordre; però el concret, cap a on derivaran els diàlegs entre els personatges i què els mourà profundament, això té una vida pròpia que tu, com a escriptor, simplement vas contenint, acompanyant, gestionant per no despullar-te en excés. L’escriptura em neix, i és més semblant a un part que a una acció voluntària i racionalment dirigida. Això és el més emocionant d’escriure, i per això es converteix en una passió.

Terra de pioners també és un cant a la natura esplendorosa que ens regala gratuïtament quan ens hi passegem. És un reconeixement als boscos, als arbres i a les bestioles de tota mena que arrelen i trepitgen la terra; és una expressió d’amor sincer per la natura de la qual formem part. És una lloança a la fragilitat de la rosella, a la senzillesa del boixac, a la discreció de la jonça, a la sensualitat de l’orquídia, a l’austeritat de la ravenissa, a la fragància de l’espígol, a la llibertat de la ginesta, a la humilitat de la violeta. És una alabança a l’udol del llop, a l’esmunyedís cabirol que fuig cames ajudeu-me, a les dotzenes de caus encetats del toixó, al crit afònic de la cornella, al senglar pocatraça que un dia i un altre furga a la mateixa terra, al refilar de la mallerenga que em desperta els matins d’estiu, als colors fastuosos de l’abellerol que esclaten amb la llum d’agost. És un sincer agraïment al pit-roig que, encuriosit, ve a espiar-me quan m’assec a la clariana d’una garriga. És un homenatge a les pedres que alcen muntanyes, que basteixen cases, que contenen marges, que enllosen camins, que construeixen ponts, i que, per damunt de tot, presencien silents el pas de la història.

Precisament per això, en començar a llegir, descobrireu que el narrador de Terra de pioners és una pedra, com a presència immutable del pas de la història, que ho observa tot, que res la compromet, que tot ho acull. Una pedra amb personalitat que acaba commovent-se amb la vida, que arriba a jutjar el que veu tot i no prendre partit. La pedra com a homenatge al nostre país i a la seva història; la pedra com a reconeixement a les persones que abans i sempre estimen i treballen la terra; la pedra com a part consubstancial d’una natura esplendorosa que, només per la seva existència, ja és el millor regal que ens ha ofert la vida; la pedra com a lloança a tots els Deus que es comprometen a rescatar les persones, simplement pel fet de ser-ho.

I per això avui està aquí aquesta pedra presidint l’acte, perquè si la deixeu parlar, —ho fa fluixet, sempre a cau d’orella; però no en dubteu, li agrada xerrar—, la pedra us explicarà mil històries, poc més que xafarderies de la vida, que ella, com no en té, només presencia, li agrada narrar.

Moltes gràcies.

 

PRESENTACIÓ DE TERRA DE PIONERS. SANT JORDI 2023. DIARI ARA

Bon vespre.

Em dic Xavier Andreu i sóc l’autor de Terra de pioners, una novel·la històrica situada en el segle XI, quan neix el que actualment anomenem Catalunya Nova. En ella intento narrar la colonització d’una terra pràcticament deshabitada i sense propietaris, frontera entre Al-Andalus i el regne Carolingi, tots dos aleshores imperis en descomposició. Una terra conquerida en primer lloc per pagesos provinents dels Pirineus, empesos per la gana i el desig de llibertat; i posteriorment per senyors feudals al servei d’un poder comtal creixent, el qual imposà per la força la seva preeminència. Òbviament, que sinó no seria una novel·la, tot està amanit amb la salsa de la vida humana: enveja, enamorament, violència, gelosia, desig, mort, infidelitat, traïció, malaltia, passió... Terra de pioners és la lluita de l’home per trobar espais escadussers d’independència i de benestar emocional, allò que pomposament diem felicitat, en un moment en què la vida era, no només dura, sinó cruel i despietada. És la lluita per fer-se l’home sobirà d’una terra que li ha de permetre la supervivència, en un entorn indòmit i en un context històric tremendament violent.

Terra de pioners també és un cant a la natura esplendorosa que ens regala gratuïtament quan ens hi passegem; és un reconeixement als boscos, als arbres i a les bestioles de tota mena que arrelen i trepitgen la terra; és una expressió d’amor sincer per la natura de la qual formem part. És una lloança a la fragilitat de la rosella, a la senzillesa del boixac, a la discreció de la jonça, a la sensualitat de l’orquídia, a la llibertat de la ginesta, a la humilitat de la violeta; és una alabança a l’udol del llop, a l’esmunyedís cabirol, a les dotzenes de caus encetats del toixó, al crit afònic de la cornella, als colors fastuosos de l’abellerol. És un sincer agraïment al pit-roig que, encuriosit, ve a espiar-me quan m’assec a la clariana d’una garriga. És un homenatge a les pedres que alcen muntanyes, que basteixen cases, que contenen marges, que enllosen camins, que construeixen ponts, i que, per damunt de tot, presencien silents el pas de la història.

I tu, lector potencial, per què has de llegir Terra de pioners? Salvant totes les distàncies, infinites, que no voldria pecar per massa presumptuós... si Els pilars de la terra se’t va fer curt, així com les seves preqüela i seqüela; si et va saber greu que la Trilogia del segle de Ken Follett no fos una tetralogia, o millor encara, una pentalogia; si esperaves amb impaciència cada nova entrega dels Episodios de una guerra interminable d’Almudena Grandes; si vas xalar amb El nom de la rosa de Umberto Eco; si vas disfrutar a desdir amb Dime quien soy de Julia Navarro; si vas gaudir plenament amb La catedral del mar, amb La ciudad de los prodigios, amb Pa negre, amb Victus... Terra de pioners és avui la teva novel·la, n’estic segur i no et decebré.

Moltes gràcies.