GRÀCIES

Barcelona, 31 de juliol de 2016

Ja de nou a casa, em ve de gust fer una darrera entrada d’aquesta primera etapa del blog, per acabar de narrar el sentit els dos darrers dies.

El divendres vint-i-nou no hi havia mercat majorista de verdures, per tant no hi havia feina amb EREC; vam optar per fer de turista, el més tirat: shoping de souvenirs i platja. Al final del dia, vam anar amb la Sílvia i el Roger a l’exposició de fotografies de la crisi de refugiats que hi ha al port de Thessaloniki. És impressionant, si teniu l’oportunitat no us la deixeu perdre; aquí us deixo algunes imatges robades.

Divendres va ser, per a mi, un dia estrany. Habitualment, jo, quan m’emociono, ploro llargament, i ho faig amb facilitat; ara ja no m’incomoda gens manifestar la meva emotivitat. Però divendres era diferent. Tenia els sentiments a flor de pell i, de tant en tant, em venia un record concret a la memòria, o una imatge del viscut, i plorava, però molt breument, i de seguida em sobreposava. No crec que em reprimís, ho veig molt més com una efervescència de tantes emocions viscudes aquests dies, i la necessitat d’expressar-les, com podia. Sentia ràbia per ser un privilegiat, i poder marxar, i deixar als camps tantes mirades de dignitat, tants rostres de patiment, tants nens enjogassats, tots ells a la recerca d’un futur que jo no els puc oferir, però que maldo per reivindicar.

Divendres ens acomiadàvem dels d’EREC. Els agraíem infinitament la possibilitat que ens havien ofert de compartir el seu treball, tan concret i tan útil per als refugiats. Assegurava que el futur del món, gràcies a ells, sens dubte seria millor. I afirmava que ens retrobaríem, que no sabia on però que ho faríem, i que si no seria al cel (com deia el germà Marek a Taizé), on el Déu bondadós (que té tots els noms) ens acolliria, conjuntament amb els refugiats, en un cel sense fronteres.

També ens acomiadàvem de l’Eva, a qui particularment jo li agraïa el regal de descobrir-nos en un altre àmbit, lluny de l’escola, i de crear una nova relació.

I especialment ens acomiadàvem de la Jordina. Li agraíem la seva vitalitat espontània, que tot ho fes fàcil. Jo, individualment, li deia que, gràcies a ella, la meva inserció en el treball amb EREC havia sigut molt més fàcil, planera.

El dissabte trenta ha estat tot ell de viatge: Thessaloniki, Istambul, Barcelona. Avio, transit a la sala d’espera, avio. Pel·lícula, llibre i passeig, i més pel·lícules. Anestesiat el temps i les esperes, i amb ell també els sentiments.

Estem baldats, tant físicament i com psicològica; tenim el cos cruixit i el cor trencat. Necessitarem força dies per descansar el cos i digerir els sentiments que ara ens desborden, per endreçar-los, per resituar-los, per descobrir com ens comprometen.

Prou ja. Gràcies a tots els que ens heu estat llegint, per deixar-nos compartir amb vosaltres la nostra experiència.

Volia cloure, si més no jo, aquest capítol inicial del blog, i expressament deixar el mitjà obert, per quan em vagui, si algun dia el desig em pot i vull vomitar sobre el teclat i fer públic un sentiment que de nou em sacseja.  

Xavier