COMIAT A L'ESCOLA. 30/06/2026

Començo amb la paraula, amb un vers de Pere Casaldàliga.

Al final del camí em diran:
—Has viscut? Has estimat?
I jo, sense dir res,
obriré el cor ple de noms. 

Primer de tot us vull parlar del “Retrat de Dorian Gray”, d’Oscar Wilde. Fa anys que penso en aquest simbolisme. Els alumnes, l’escola, han estat per a mi i de manera creixent al llarg de la vida laboral, gairebé 42 anys, un Retrat particular. Jo, en els alumnes, m’he vist jove, m’he cregut aferrat a la vida, m’he sentit entenedor de les seves particularitats, m’he imaginat que captava la seva sintonia... M’ho pensava, per molt que els darrers temps la realitat explicités d’una manera cruel que no, que jo era cada vegada més vell i que estava cada vegada més lluny de la seva realitat. Per això he de plegar, sí o sí, encara que em costi, per molt que fer-ho comporti, com a conseqüència, que l’encanteri del retrat es trenqui, que sobtadament xoqui amb la crua realitat de la meva edat.

I situat en l’imminent final de la meva etapa laboral, només em resta el donar-vos les gràcies. Permeteu-me no dir ara tots els vostres noms, perquè no vull fer-me més pesat del compte i perquè segurament me’n deixaria algun, i aleshores em sabria greu. M’estimo més destacar-ne uns pocs, els, per a mi, cabdals a Diputació.

Gràcies a tants i tants alumnes, que m’han ensenyat moltíssim al llarg de tota la vida laboral. Perquè han confiat en mi, m’han regalat confidències, m’han obert el cor i m’han permès acompanyar-los en un període curt de les seves vides. Confio en haver-los deixat un record dolç.

Gràcies a la Tere Iribarren i a la Montse Riu, perquè van creure en mi i em van contractar per a l’escola el setembre de 1992, en plena eufòria olímpica.

Gràcies als companys amb els quals vam iniciar l’ESO fa 30 anys. Plegats vam treballar com a bèsties durant molts anys creant, iniciant un camí en aquell moment ignot, preparant del no res crèdits de síntesi, crèdits variables... Recordo amb una especial tendresa el “Que bé, una escola per Kiabé”, el “Coneixes casa teva?” i el “Cantes o estudies”. Junts vam transitar un camí, en aquell moment totalment nou. Recordo especialment moments meravellosos amb la Pilar Delás, amb la Neus Forcano, amb la Chus Serrano, amb la Mercè Ros, amb el Josep Riulas, amb el David Esplugas, amb la Sònia Riera, amb la Camino Estañ, amb la Eli Casulleras, amb el Noè Rivas... simplement creant, parint l’ESO. Aquells anys van ser gloriosos!

La Mercè Mas ―no me l’he descuidada―, és un capítol a part, particularment entranyable. Van ser tan preciosos els temps compartits amb ella, va ser tant el que vaig aprendre d’ella com a persona, com a tutora, com a directora de l’ESO... De la gestió del grup com a professor i com a tutor, de les converses amb els alumnes, de les entrevistes amb els pares, de la gestió dels conflictes (desinflar-los, deia sempre). Ella, per avaluar un professor nou, es preguntava: “estima els nois?” I si la resposta era afirmativa, afegia: “si les classes les fa pitjor, amb el temps ja aprendrà el contingut de l’assignatura”. Desitjo de tot cor que alguna de les coses que vaig aprendre d’ella, m’hagin transcendit i, com el terrissaire, les hagi pogut transmetre a alguns de vosaltres, perquè el record d’ella no s’esvaeixi amb mi. I si amb tot això no hi hagués prou, també em va recolzar i acompanyar amb una dedicació immensa i generosa en un moment molt complex de la meva vida personal, en una depressió, i per això l’estaré eternament agraït. Per a ella, des de l’enyorança en el record, unes paraules de Miquel Martí i Pol:

  No tornaràs, mai més,                                                                                                  però perdures en les coses i en mi de tal manera                                                               que em costa imaginar-te absent per sempre.

Gràcies a la Carmen Sanroman, perquè al bell mig d’aquest temps tan complicat que deia, complex no només a nivell personal sinó també laboral, em va rescatar per al Batxillerat i em va retornar la il·lusió per l’ensenyament.

Gràcies a les companyes de secretaria perquè sempre ho heu fet tot més fàcil, i a sobre amb un somriure. Gràcies a les companyes de serveis i manteniment, vosaltres sou el fonament de l’escola, la base sobre la qual s’aguanta tot; sense vosaltres el miracle de l’educació seria impossible.

Gràcies als companys de primària. Recordo complicitats especials, precioses, muntant la FEAC, amb el Bruno, la Dolors i l’Ester.

Gràcies als companys de Batxillerat. De vosaltres he aprés a combinar l’exigència en el coneixement, amb la proximitat empàtica als alumnes i el seu acompanyament personal. Això ens ha possibilitat construir plegats una etapa immillorable, Sou molt bona gent i junts fem un batxillerat més que excel·lent. Els cursos al vostre costat sempre m’han passat ràpids i el tornar al setembre mai ha estat difícil; el difícil serà no tornar-hi. Voldria dir-vos alguna paraula d’agraïment a cadascun de vosaltres, individualment, perquè us ho mereixeu, però em faria etern i no és el moment. Això sí, sapigueu que tots heu deixat gravat el vostre nom en el meu cor.

Tot i això no vull deixar passar l’ocasió d’esmentar tres noms, perquè s’ho mereixen sobradament i perquè em fa il·lusió veure’ls enrojolar-se.

Gràcies al Josep Maria Llull, perquè ens hem acompanyat en la vida des que teníem 20 anys, perquè junts hem fet un munt de coses precioses i, entre elles, per a nosaltres dos probablement la millor: hem fet descobrir Taizé a uns quants dels nostres alumnes, a uns quants de vosaltres i a unes quantes de les nostres escoles del Sagrat Cor. Allò que a tu i a mi ens va transformar radicalment la vida, ens la va fonamentar, els hem ofert la possibilitat que també els la renovi a ells.

Gràcies a l’Helena Grau. Aquests anys compartits ens hem entès d’una manera preciosa, tant que entre nosaltres ha nascut una complicitat entranyable; per això, a partir d’ara passes a ser oficialment “la meva filla petita”. Ha estat un plaer i un privilegi acompanyar-te en el teu descobriment de la vocació com a ensenyant. En tu, no tinc cap dubte, es compleix la màxima que afirma que l’alumna supera el professor. Marxo amb una tranquil·litat màxima sabent-te a Diputació.

Gràcies a la Pili Lobo. Amb tu he sentit una sintonia particular com a conseqüència de compartir viatges i estades a Taizé. La confiança mútua en complicitat, el atrevir-nos a mostrar-nos dèbils, el compartir el pes de les nostres pedres particulars, no només m’ha reconfortat sinó que m’ha regalat la meravella de descobrir-te i estimar-te profundament. El que avui em sap més greu de la jubilació, és el tenir la sospita que aquesta nostra proximitat inevitablement es refredarà per la distància.

I a tots vosaltres, alguns des de l’estima sincera, altres des de la concordança, altres des de la discrepància, altres des del desconeixement... tots, repeteixo, tots m’heu fet créixer com a educador i com a persona, i per això us estic molt agraït. Viure tants anys a prop vostre ha estat sempre una sort immensa.

I acabo amb la música. La major part de vosaltres no ho sabeu: jo vaig entrar a aquesta escola cantant, i vull marxar de la mateixa manera. Però no cantaré jo, ho fareu fonamentalment vosaltres. Tinguem tots un bon estiu.

Que tinguem tots molt bon estiu.