Kos, 3 d'abril de 2017
La veus a venir, la
intueixes, t’entra el pànic escènic... i ja hi ets dins!
A més et sona familiar, ja l’has viscut, semblant o
diferent, però en tot cas no és còmoda, fa mandra, genera cansament, voldries fugir... però hi estàs atrapat
i a sobre és que t’ho has buscat!
Altra cop a Grècia, aquest cop a un lloc i en circumstàncies
diferents, estic (estem) a Kos, una illa grega, molt a prop de Turquia; petita,
turística, buida aparentment… no hi arriben
els refugiats directament: la costa turca està aquí davant però les dues
bandes són turístiques i és una zona non grata de treball de les màfies, per poder
treballar impunement.
Els refugiats que hi ha són transferits (com diuen els
d’aquí), els duen temporalment d’altres illes i hi estan de pas cap a la
península (com també diuen). La majoria en apartaments, habitacions d’hotel i
se’ls va a visitar allà.
A Leros, Lesbos i Kios (totes illes d’aquí a prop) ens han
explicat que, ara amb el bon temps, comencen
a tornar a arribar uns tres-cents refugiats per mar setmanalment, tampoc sé si
a cadascuna de les illes o a les tres, és igual, horrorós igualment.
Acabem d’arribar aquesta tarda, ja veieu que parlo en
plural, estic aquí amb una companya de feina i ja amiga, la Mireia, i ja avanço
que, només per compartir, treballar i estar amb ella, ja val la pena
l’experiència!
Malgrat estar lluny de casa, el fer el ridícul amb el cotxe
llogat, el cansament, la gent diferent i els idiomes barrejats (anglès, àrab, francès,
castellà, català), tot plegat amarat pel fum que ho envaeix quasi tot, el que
acabem de viure és únic i privilegiat.
El context era una trobada (celebrant un aniversari, hem
sopat pastís!), per conèixer-nos l’equip
sanitari de treball vinculat amb WAHA (ONG amb què treballem).
Érem quatre catalanes, una noia de Macedònia, uns altres que
diria que eren grecs i tres sirians; i clar, viure en directe el relat de la
guerra, del que han viscut, de com ho veuen i ho senten, i així, espontàniament,
i insisteixo, amb totes les limitacions, ha estat un tresor inesperat en estat
pur, i no tant per la informació nova, sinó per la realitat viscuda en primera
persona.
Destaco paraules colpidores, subjectives però dites amb tot
el sentiment :
“Síria ha mort, ja no existeix, ni tornarà a ser res del que
era”.
“ I ha estat un objectiu volgut la seva destrucció per part de
molts països”.
“La meva germana
encara està a LEPOS, i us ben asseguro que les fotos no fan justícia”.
I el meu cansament, la meva enyorança, la meva dificultat idiomàtica,
la meva gana no s’han esvaït, però han passat a un segon terme, sentint-me una
vegada més avergonyida del meu egoisme i egocentrisme, i m’han fet pensar que
la meva zona de no confort és fugissera, passatgera i no forma part del meu dia
a dia... com la de tota aquest gent arrossegada per aquest tsunami artificiós i
terrible.
Demà reunió de treball a primera hora del matí a veure que
ens depara el dia, tenim ganes de posar-nos a treballar.
Bona nit.
Sílvia
Ânims! Estem d'alguna manera amb tu! Ets els nostres ull i el nostre cor per sentir de prop, per no permetre que oblidem tan dolor!
ResponEliminaAbraçades!