COMIAT A L'ESCOLA. 30/06/2026

Començo amb la paraula, amb un vers de Pere Casaldàliga.

Al final del camí em diran:
—Has viscut? Has estimat?
I jo, sense dir res,
obriré el cor ple de noms. 

Primer de tot us vull parlar del “Retrat de Dorian Gray”, d’Oscar Wilde. Fa anys que penso en aquest simbolisme. Els alumnes, l’escola, han estat per a mi i de manera creixent al llarg de la vida laboral, gairebé 42 anys, un Retrat particular. Jo, en els alumnes, m’he vist jove, m’he cregut aferrat a la vida, m’he sentit entenedor de les seves particularitats, m’he imaginat que captava la seva sintonia... M’ho pensava, per molt que els darrers temps la realitat explicités d’una manera cruel que no, que jo era cada vegada més vell i que estava cada vegada més lluny de la seva realitat. Per això he de plegar, sí o sí, encara que em costi, per molt que fer-ho comporti, com a conseqüència, que l’encanteri del retrat es trenqui, que sobtadament xoqui amb la crua realitat de la meva edat.

I situat en l’imminent final de la meva etapa laboral, només em resta el donar-vos les gràcies. Permeteu-me no dir ara tots els vostres noms, perquè no vull fer-me més pesat del compte i perquè segurament me’n deixaria algun, i aleshores em sabria greu. M’estimo més destacar-ne uns pocs, els, per a mi, cabdals a Diputació.

Gràcies a tants i tants alumnes, que m’han ensenyat moltíssim al llarg de tota la vida laboral. Perquè han confiat en mi, m’han regalat confidències, m’han obert el cor i m’han permès acompanyar-los en un període curt de les seves vides. Confio en haver-los deixat un record dolç.

Gràcies a la Tere Iribarren i a la Montse Riu, perquè van creure en mi i em van contractar per a l’escola el setembre de 1992, en plena eufòria olímpica.

Gràcies als companys amb els quals vam iniciar l’ESO fa 30 anys. Plegats vam treballar com a bèsties durant molts anys creant, iniciant un camí en aquell moment ignot, preparant del no res crèdits de síntesi, crèdits variables... Recordo amb una especial tendresa el “Que bé, una escola per Kiabé”, el “Coneixes casa teva?” i el “Cantes o estudies”. Junts vam transitar un camí, en aquell moment totalment nou. Recordo especialment moments meravellosos amb la Pilar Delás, amb la Neus Forcano, amb la Chus Serrano, amb la Mercè Ros, amb el Josep Riulas, amb el David Esplugas, amb la Sònia Riera, amb la Camino Estañ, amb la Eli Casulleras, amb el Noè Rivas... simplement creant, parint l’ESO. Aquells anys van ser gloriosos!

La Mercè Mas ―no me l’he descuidada―, és un capítol a part, particularment entranyable. Van ser tan preciosos els temps compartits amb ella, va ser tant el que vaig aprendre d’ella com a persona, com a tutora, com a directora de l’ESO... De la gestió del grup com a professor i com a tutor, de les converses amb els alumnes, de les entrevistes amb els pares, de la gestió dels conflictes (desinflar-los, deia sempre). Ella, per avaluar un professor nou, es preguntava: “estima els nois?” I si la resposta era afirmativa, afegia: “si les classes les fa pitjor, amb el temps ja aprendrà el contingut de l’assignatura”. Desitjo de tot cor que alguna de les coses que vaig aprendre d’ella, m’hagin transcendit i, com el terrissaire, les hagi pogut transmetre a alguns de vosaltres, perquè el record d’ella no s’esvaeixi amb mi. I si amb tot això no hi hagués prou, també em va recolzar i acompanyar amb una dedicació immensa i generosa en un moment molt complex de la meva vida personal, en una depressió, i per això l’estaré eternament agraït. Per a ella, des de l’enyorança en el record, unes paraules de Miquel Martí i Pol:

  No tornaràs, mai més,                                                                                                  però perdures en les coses i en mi de tal manera                                                               que em costa imaginar-te absent per sempre.

Gràcies a la Carmen Sanroman, perquè al bell mig d’aquest temps tan complicat que deia, complex no només a nivell personal sinó també laboral, em va rescatar per al Batxillerat i em va retornar la il·lusió per l’ensenyament.

Gràcies a les companyes de secretaria perquè sempre ho heu fet tot més fàcil, i a sobre amb un somriure. Gràcies a les companyes de serveis i manteniment, vosaltres sou el fonament de l’escola, la base sobre la qual s’aguanta tot; sense vosaltres el miracle de l’educació seria impossible.

Gràcies als companys de primària. Recordo complicitats especials, precioses, muntant la FEAC, amb el Bruno, la Dolors i l’Ester.

Gràcies als companys de Batxillerat. De vosaltres he aprés a combinar l’exigència en el coneixement, amb la proximitat empàtica als alumnes i el seu acompanyament personal. Això ens ha possibilitat construir plegats una etapa immillorable, Sou molt bona gent i junts fem un batxillerat més que excel·lent. Els cursos al vostre costat sempre m’han passat ràpids i el tornar al setembre mai ha estat difícil; el difícil serà no tornar-hi. Voldria dir-vos alguna paraula d’agraïment a cadascun de vosaltres, individualment, perquè us ho mereixeu, però em faria etern i no és el moment. Això sí, sapigueu que tots heu deixat gravat el vostre nom en el meu cor.

Tot i això no vull deixar passar l’ocasió d’esmentar tres noms, perquè s’ho mereixen sobradament i perquè em fa il·lusió veure’ls enrojolar-se.

Gràcies al Josep Maria Llull, perquè ens hem acompanyat en la vida des que teníem 20 anys, perquè junts hem fet un munt de coses precioses i, entre elles, per a nosaltres dos probablement la millor: hem fet descobrir Taizé a uns quants dels nostres alumnes, a uns quants de vosaltres i a unes quantes de les nostres escoles del Sagrat Cor. Allò que a tu i a mi ens va transformar radicalment la vida, ens la va fonamentar, els hem ofert la possibilitat que també els la renovi a ells.

Gràcies a l’Helena Grau. Aquests anys compartits ens hem entès d’una manera preciosa, tant que entre nosaltres ha nascut una complicitat entranyable; per això, a partir d’ara passes a ser oficialment “la meva filla petita”. Ha estat un plaer i un privilegi acompanyar-te en el teu descobriment de la vocació com a ensenyant. En tu, no tinc cap dubte, es compleix la màxima que afirma que l’alumna supera el professor. Marxo amb una tranquil·litat màxima sabent-te a Diputació.

Gràcies a la Pili Lobo. Amb tu he sentit una sintonia particular com a conseqüència de compartir viatges i estades a Taizé. La confiança mútua en complicitat, el atrevir-nos a mostrar-nos dèbils, el compartir el pes de les nostres pedres particulars, no només m’ha reconfortat sinó que m’ha regalat la meravella de descobrir-te i estimar-te profundament. El que avui em sap més greu de la jubilació, és el tenir la sospita que aquesta nostra proximitat inevitablement es refredarà per la distància.

I a tots vosaltres, alguns des de l’estima sincera, altres des de la concordança, altres des de la discrepància, altres des del desconeixement... tots, repeteixo, tots m’heu fet créixer com a educador i com a persona, i per això us estic molt agraït. Viure tants anys a prop vostre ha estat sempre una sort immensa.

I acabo amb la música. La major part de vosaltres no ho sabeu: jo vaig entrar a aquesta escola cantant, i vull marxar de la mateixa manera. Però no cantaré jo, ho fareu fonamentalment vosaltres. Tinguem tots un bon estiu.

Que tinguem tots molt bon estiu.

 

 ESMORZAR DE COMIAT A L'ESCOLA. 25/06/2026.

    CORRANDES DE L’ESCOLA ESTABLE                Manel

El Xavier, el setembre no torna 

perquè n’ha fet seixanta-cinc.                                 

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.              

Quan a les vuit, comenceu les classes,                                   

jo estaré esmorzant pernil.                                                 

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.              

Tantes coses, trobaré a faltar,                                             

ves, qui m’ho havia de dir!                                                  

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.              

Els esmorzars, qualsevol dia,                                               

en el pati a mig matí.                                                           

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.              

No fos cas, que ens apriméssim,                                         

de menjar no es reprimim.                                                  

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.              

Oh, oh, oh, oh, oh...                                                             

Mils d’hores, corregint exàmens,                                        

enyorant el llit i el coixí.                                                       

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.                          

Optatives, competències,                                                    

programacions... això no té fi.                                             

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.                          

El TR és, ensenyar-los

a redactar i a llegir.

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.              

No enyoraré, parlar dels mòbils                                          

i encara menys del vestit.                                                    

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.

Oh, oh, oh, oh, oh...

Ningú dirà: “vamos Manolo!”

quan el PC es pengi en un bit

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.

No passaré, fred ni calor,

treballant al taller d’en Gaudí.

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.

No veuré, Mater Admirabilis

presidint el passadís.

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.

Són tantes pedres, descarregades,

davant la creu de Taizé.

I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.

Oh, oh, oh, oh, oh...

Batxillerat és, curt, dens i intens,

no és només un rodolí.

            I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.

Santa Magdalena, farà miracles

per convertir un zero en un cinc.

            I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.

Tant de bo fos, una assignatura,

hi ha qui assegura que passa amb sis.

            I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.

Per rematar-ho, va la “Sele”,

on s’hi juguen el destí.

            I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.

Oh, oh, oh, oh, oh...

Us enyoraré, no tingueu dubte,

tots els dies al dematí.

            I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.

El Xavier, jubilat ja marxa,

qui us cantarà com un querubí?

            I li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí.

 DARRERA CLASSE A ESCOLA.

Després de gairebé 42 anys fent classe, aquesta ha estat la meva darrera classe, preparació per a la Selectivitat, i aquests els meus darrers alumnes.

Muntanyes d'emocions contraposades!

 COMIAT DELS COMPANYS EN EL MOMENT DE LA JUBILACIÓ. 26 de maig de 2026

  El terrissaire

Hi ha una llegenda o tradició simbòlica en el món terrissaire tradicional, per la qual, quan un mestre terrissaire es retirava, ja gran, aquest agafava una de les seves millors peces, la trencava en bocins i els repartia entre els seus aprenents. L’objectiu d’aquests trossos era que els deixebles, en lloc de conservar-los com un record del mestre, l’esmicolessin, el barregessin amb la seva pròpia terra per fer-ne de nou argila i, amb ella, crear les seves peces, les dels aprenents esdevinguts mestres.

La tradició o metàfora té una simbologia molt àmplia i potent:

·    El coneixement no mor amb el mestre, sinó que es transmet i es distribueix entre els alumnes que han de continuar amb l’ofici, es socialitza.

·   El tros de terrissa no és un amulet ni un objecte venerat en el record del mestre desaparegut, sinó que representa la seva essència, que de nou es fa fang, torna a la terra, es fa llavor, per tornar crear.

·    La mort torna a generar vida, es renova i en crea de nova d’una manera diferent.

Desitjo de tot cor que, alguna de les coses que vaig rebre d’aquells que em van precedir, restin presents en alguns de vosaltres i les pugueu actualitzar, evolucionar, millorar. Estic convençut que sí han quedat i que ho fareu així.

Moltes gràcies.

COMIAT DELS ALUMNES EN EL MOMENT DE A JUBILACIÓ. 15 de maig de 2026.

 GRÀCIES ALS ALUMNES

Bon vespre a tothom.

Sóc del parer que la meva feina com a professor, ha tingut sentit en sí mateixa per vosaltres, els alumnes. Una escola sense alumnes és un edifici buit, una institució morta on el silenci és aclaparador i angoixant. Un professor, sense alumnes a qui instruir i educar, no té cap mena de sentit, és inútil.

Precisament per això, en el meu darrer cant del cigne, us he de donar les gràcies a cadascun de vosaltres, els alumnes, perquè heu estat durant els darrers 42 anys una de les raons fonamentals que han omplert i donat sentit a la meva vida. A escola i per vosaltres, sempre m’he sentit reconegut i valorat. Ha estat a l’escola i amb vosaltres, on m’he pogut desenvolupar professionalment i on he gaudit fent-ho; m’ho he passat molt bé fent-vos classe. A més, la vostra presència a les aules ha facilitat que jo pogués guanyar un sou i, gràcies a ell, pogués construir la meva vida i identitat, personal, familiar i social.

I no només us vull donar les gràcies, també vull demanar-vos disculpes. Instruir als alumnes excel·lents, brillants... això ho aconsegueix el professor més incompetent. El bon professor es mesura amb els alumnes complicats, justos, disruptius; amb aquells que ens arriben a l’escola amb una càrrega personal que els esclafa i que ja de ben petits veus clarament que els hipotecarà la vida. Educar a aquests alumnes, conduir-los i alimentar-los, és una quimera, per molt que es facin estimar. És precisament a ells als que els he de demanar disculpes, perquè malgrat els meus esforços i les hores de son perdudes buscant-hi estratègies, no me n’he sortit.

I en darrer terme, gràcies també a tots els pares, perquè m’heu confiat allò més preuat de la vostra vida, els vostres fills.

Moltes gràcies a tots.

 

 

Estimades, estimats tots:

 

Sempre prefereixo escriure a parlar sense un guió precís, així mesuro molt més les meves paraules, no dic massa bestieses i, de vegades, fins i tot no m’oblido res d’important.

El motiu d’aquesta carta, —sabeu sobradament que m’agrada escriure—, és que voldria acomiadar-me de totes i tots vosaltres d’una manera especial. Avui, amb tota seguretat, és el darrer dia que estarem tots junts i amb prou calma, i per això no vull deixar passar l’oportunitat de dir-vos alguna cosa des del cor.

Aquest curs m’heu fet feliç, molt feliç. Al vostre costat m’he sentit realitzat en un munt d’àmbits: acadèmic (us he vist aprendre i vibrar amb la biologia); afectiu (us he estimat i m’he sentit estimat per vosaltres); transcendent (a Taizé hem pregat, parlat, plorat, compartit i viscut tant i tan intensament com poques vegades abans); literari (em vau voler acompanyar el dia de sant Jordi i això em va omplir a vessar); m’heu incrementat l’autoestima (m’he sentit útil acompanyant-vos en processos personals i he rebut de vosaltres agraïment a dojo)... Per a mi, un cop més i encara als meus 62 anys, estar amb vosaltres és un divertiment, un privilegi i un autèntic plaer; és mantenir-me arrelat a una vida jove i desbordant, la vostra, talment com si vosaltres fóssiu un “alter ego” del retrat de Dorian Gray, però de “bon rotllo”. He guanyat i aprés un munt de coses al vostre costat i, a sobre, ser-hi, m’ha permès guanyar-me la vida. Us ho asseguro, aquesta és la fortuna més gran: treballar en allò que estimes, passant-t’ho bé i a sobre cobrar per fer-ho!

Per tot plegat, no tinc altra cosa que l’agraïment, un GRÀCIES enorme, a tots en conjunt i a cadascun de vosaltres en particular. Gràcies a totes i tots, per ser avui amb mi compartint aquest instant, que no vol ser un final, sinó un “fins demà”.

Porto setmanes pensant que avui us volia fer un regal, oferir-vos quelcom de molt personal per a vosaltres i que sorgís del més íntim de la meva persona. Rumiant-t’ho, he reflexionat sobre què era allò que em definia d’una manera fonamental, i està clar: la meva família, la meva professió (és a dir, vosaltres i la biologia), la Guàrdia Pilosa (el meu poble), passejar gaudint de la natura, escriure i cantar.

Això són un munt de coses i malauradament avui no us les puc donar totes, només us puc oferir aquest petit un tast. Tots heu conegut la Magalí, alguns també a la Sílvia; ja teniu la meitat dels de casa, és un bon principi. Portem deu mesos compartint la passió per la meva vocació, l’ensenyament i la biologia, per tant això també ho tenim. A la Guàrdia Pilosa hi estic gairebé tot l’estiu, hi esteu convidats; si hi vinguéssiu us podria mostrar una natura diferent, lluny de turistes i populismes (platges i Pirineus), i hi podríeu descobrir la bellesa de la Catalunya interior i rural; entenc que és més que complicat, però ja ho sabeu i ho repeteixo, esteu tots convidats, junts o per separat.

Em queda poc més per compartir: escriure i cantar. Però a la vegada és el més íntim i personal, el que em deixa més despullat davant vostre, perquè expressa realment com sóc jo, algú força diferent a com em coneixeu vosaltres: sensible, insegur, tímid... I per això escric. Vet aquí el perquè d’un comiat d’aquesta manera, perquè és la manifestació més sincera de la meva persona i del meu agraïment, i perquè perdurarà en vosaltres i en mi.

També us vull fer avui un regal musical. No puc cantar, necessito a seixanta companys, però sí tinc una gravació, on jo i la Sílvia hi cantem; és una peça que fa anys cantàvem un munt de vegades, era el nostre bis habitual als concerts; malauradament ara ja no. Quan la interpretàvem ens distribuíem tot el cor per la sala, barrejats entre la gent, i els cantaves de ben a prop, per a ells, i allò es convertia en una catarsi de sentiments en què sovint molts ploràvem, públic i cantaires. Malgrat ja no la cantem, continua sent una de les obres amb les quals he i m’he emocionat més cantant.

L’autor és Joseph Rheinberger, alemany, de la segona meitat del segle XIX, molt conegut a Alemanya, i molt desconegut a Catalunya. L’obra es diu “Abenlied”, “Cançó del capvespre”. Evoca els dies després de la mort de Jesús, un jorn en què els apòstols marxen de Jerusalem i van cap a Emmaús. En el trajecte se’ls acosta un desconegut, fan el camí junts i parlen profundament del viscut els darrers dies. Quan fosqueja, li proposen que es quedi amb ells perquè el viatge al seu costat ha estat ple i intens. I quan sopen plegats, descobreixen que aquell que els ha acompanyat, que els ha parlat, que els ha ajudat a entendre el dolor de la realitat viscuda, és el mateix Jesús. Aquest és literalment el meu sentiment d’aquest curs al vostre costat: hem tingut uns mesos meravellosos, plens d’emocions, intensos en les vivències profundes compartides, i per damunt de tot entranyables. Com us he dit abans, heu estat un regal per a mi!

Us convido a què tanqueu els ulls i us deixeu portar pels sentiments que us evoqui la música.

Abenlied. Joseph Rheinberger. Cantiga.

He i heu tingut molta sort de conèixer-vos i de tenir-vos els uns als altres com a companys de classe; sou unes persones meravelloses. Us heu potenciat en tots els àmbits, començant pel personal i seguint pel grupal i social; però en aquell que aquí a escola més us interessa, en l’acadèmic, no sou conscients de fins a quin punt us heu ajudat. Si no fos pel grup tots hauríeu tret pitjors notes, i alguns probablement no haurien superat el curs. Els uns als altres us feu millors, persones i estudiants. Un, mes un, més un, més un... no feu vint-i-vuit, en feu molt més. Aquest és el gran secret d’un grup, d’una parella, on un més un hauria de fer sempre més de dos.

I encara tinc un darrer regal, aquest també personal, individual per cadascun de vosaltres. Està en el fons de la caixa. Obriu-la de costat, mireu dins, veieu el regal i torneu-la a tancar. Respecteu la intimitat de cadascú en el descobriment. És el millor regal que tinc per oferir-vos a cadascun de vosaltres, no n’hi ha cap de més bo, us ho asseguro. Rebeu-lo i gaudiu d’ell, és una joia immensa. Quan l’hagueu descobert, en silenci, passeu la caixa tancada al vostra veí, i no parleu. Deixeu que cadascú pugui rebre verge el seu meravellós regal personal.

Dinàmica de la caixa tancada.

Realment, el regal més valuós que us puc oferir a cadascú de vosaltres sou vosaltres mateixos. Cuideu-vos, treballeu-vos, valoreu-vos, respecteu-vos, perdoneu-vos, i per damunt de tot estimeu-vos... perquè sou, cadascú de vosaltres, un preciós tresor. Gràcies per haver-me regalat la vostra companyia al llarg d’aquest curs.

Això ja s’acaba, i només ens queda pensar en allò que teniu pel davant. I què hi ha?

Un estiu en què hi haurà moments per a tot: viatges llunyans i a l’orxateria de la cantonada; estades a empreses, compromisos personals amb els desafavorits, camps de treball a l’estranger; piscines, muntanyes, ciutats i boscos; avorrir-vos i divertir-vos; balls de festa major, enamorar-vos i desenamorar-vos; platges exòtiques i la Barceloneta; i, i també, heu de trobar espai per acabar el TR, i si no l’encerteu a trobar, el setembre us maleireu.

I de cara al curs vinent hi haurà de tot: algú, potser, anirà a una altra escola a fer uns estudis diferents; si algú marxa, jo a hores d’ara no ho sé, estic segur que no t’oblidaràs de nosaltres i nosaltres no t’oblidarem a tu, i ens continuarem portant durant molt de temps els uns als altres fortament gravats al cor. També ens quedarem aquí la majoria, que jo sàpiga tots, i passarem de curs, n’estic convençut, i ens retrobarem a segon encara que no tots a la mateixa classe perquè alguns canvieu de modalitat de Batxillerat. Si tot segueix com està previst jo us faré la biologia, però ja no seré el vostre tutor. I tornarem amb les explicacions, i els rotllos, i els exàmens, i els exercicis, i a patir. Probablement vindrà algun nou company, i potser us barrejaran amb altres classes i serà diferent; ni millor ni pitjor, diferent, i us haureu d’adaptar, com ho heu fet enguany, perquè d’això es tracta el viure: adaptar-se cada dia a una realitat que va mutant. Però jo seguiré estant aquí, i sempre que ho vulgueu em tindreu a prop per parlar personalment; disposeu-ne.

I per acabar només em resta enviar-vos amb una benedicció:

Que la vida us porti mil experiències diverses, i que les gaudiu desaforadament, intensament, bojament, profundament... Que la vida us faci riure a desdir, plorar com si no hi hagués un demà, estimar amb passió adolescent, patir com si fos la fi del món... perquè tot això és bo i us farà créixer. Però que quan vinguin maldades, perquè en vindran, a ser possible que us trenquin, però només fins al límit d’allò que pugueu resistir. Formeu-vos acadèmicament amb tenacitat per tal d’estar preparats per quan la sort us somrigui, perquè us somriurà. Atreviu-vos a confiar en l’altre, perquè el màxim que us pot passar és que ell us decebi; ell, mai vosaltres. Goseu enamorar-vos, i estimar a cor ple, però no només a les persones, també als paisatges, als llibres, a la natura, a la música i a les experiències. No us sàpiga greu plorar, i encara menys riure. Divertiu-vos, però per damunt de tot divertiu als altres, i feu-los feliços. Viviu la vida amb amor, sí, però sobre tot amb humor. Lluiteu i treballeu per vosaltres i pels que us envolten, per la vostra vida, i, en l’empeny, reconeixereu la felicitat de viure, la vostra felicitat.

Déu, la meva estimació sincera i el meu record us acompanyarà sempre.

 

XAVIER