COMIAT A L'ESCOLA. 30/06/2026
Començo
amb la paraula, amb un vers de Pere
Casaldàliga.
—Has viscut? Has estimat?
I jo, sense dir res,
obriré el cor ple de noms.
Primer de tot us
vull parlar del “Retrat de Dorian Gray”, d’Oscar Wilde. Fa anys que penso en
aquest simbolisme. Els alumnes, l’escola, han estat per a mi i de manera
creixent al llarg de la vida laboral, gairebé 42 anys, un Retrat particular. Jo, en els alumnes, m’he vist jove, m’he cregut aferrat
a la vida, m’he sentit entenedor de les seves particularitats, m’he imaginat
que captava la seva sintonia... M’ho pensava, per molt que els darrers temps la
realitat explicités d’una manera cruel que no, que jo era cada vegada més vell
i que estava cada vegada més lluny de la seva realitat. Per això he de plegar,
sí o sí, encara que em costi, per molt que fer-ho comporti, com a conseqüència,
que l’encanteri del retrat es trenqui, que sobtadament xoqui amb la crua realitat
de la meva edat.
I situat en l’imminent
final de la meva etapa laboral, només em resta el donar-vos les gràcies. Permeteu-me no dir ara tots
els vostres noms, perquè no vull fer-me més pesat del compte i perquè
segurament me’n deixaria algun, i aleshores em sabria greu. M’estimo més
destacar-ne uns pocs, els, per a mi, cabdals a Diputació.
Gràcies a tants i
tants alumnes, que m’han ensenyat
moltíssim al llarg de tota la vida laboral. Perquè han confiat en mi, m’han
regalat confidències, m’han obert el cor i m’han permès acompanyar-los en un
període curt de les seves vides. Confio en haver-los deixat un record dolç.
Gràcies a la Tere Iribarren i a la Montse Riu,
perquè van creure en mi i em van contractar per a l’escola el setembre de 1992,
en plena eufòria olímpica.
Gràcies als companys amb els quals vam iniciar l’ESO fa 30 anys. Plegats vam
treballar com a bèsties durant molts anys creant, iniciant un camí en aquell
moment ignot, preparant del no res crèdits de síntesi, crèdits variables... Recordo
amb una especial tendresa el “Que bé, una
escola per Kiabé”, el “Coneixes casa
teva?” i el “Cantes o estudies”.
Junts vam transitar un camí, en aquell moment totalment nou. Recordo
especialment moments meravellosos amb la Pilar Delás, amb la Neus Forcano, amb
la Chus Serrano, amb la Mercè Ros, amb el Josep Riulas, amb el David Esplugas,
amb la Sònia Riera, amb la Camino Estañ, amb la Eli Casulleras, amb el Noè
Rivas... simplement creant, parint l’ESO. Aquells anys van ser gloriosos!
La Mercè Mas ―no me l’he descuidada―, és
un capítol a part, particularment entranyable. Van ser tan preciosos els temps
compartits amb ella, va ser tant el que vaig aprendre d’ella com a persona, com
a tutora, com a directora de l’ESO... De la gestió del grup com a professor i
com a tutor, de les converses amb els alumnes, de les entrevistes amb els
pares, de la gestió dels conflictes (desinflar-los, deia sempre). Ella, per
avaluar un professor nou, es preguntava: “estima els nois?” I si la resposta
era afirmativa, afegia: “si les classes les fa pitjor, amb el temps ja aprendrà
el contingut de l’assignatura”. Desitjo de tot cor que alguna de les coses que
vaig aprendre d’ella, m’hagin transcendit i, com el terrissaire, les hagi pogut
transmetre a alguns de vosaltres, perquè el record d’ella no s’esvaeixi amb mi.
I si amb tot això no hi hagués prou, també em va recolzar i acompanyar amb una
dedicació immensa i generosa en un moment molt complex de la meva vida
personal, en una depressió, i per això l’estaré eternament agraït. Per a ella,
des de l’enyorança en el record, unes paraules de Miquel Martí i Pol:
No tornaràs, mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre.
Gràcies a la Carmen Sanroman, perquè al bell mig d’aquest
temps tan complicat que deia, complex no només a nivell personal sinó també laboral,
em va rescatar per al Batxillerat i em va retornar la il·lusió per
l’ensenyament.
Gràcies a les
companyes de secretaria perquè sempre ho heu fet tot més fàcil, i a sobre
amb un somriure. Gràcies a les companyes de serveis i manteniment, vosaltres
sou el fonament de l’escola, la base sobre la qual s’aguanta tot; sense
vosaltres el miracle de l’educació seria impossible.
Gràcies als
companys de primària. Recordo complicitats especials, precioses, muntant
la FEAC, amb el Bruno, la Dolors i l’Ester.
Gràcies als companys de Batxillerat. De vosaltres
he aprés a combinar l’exigència en el coneixement, amb la proximitat empàtica
als alumnes i el seu acompanyament personal. Això ens ha possibilitat construir
plegats una etapa immillorable, Sou molt bona gent i junts fem un batxillerat més
que excel·lent. Els cursos al vostre costat sempre m’han passat ràpids i el
tornar al setembre mai ha estat difícil; el difícil serà no tornar-hi. Voldria
dir-vos alguna paraula d’agraïment a cadascun de vosaltres, individualment, perquè
us ho mereixeu, però em faria etern i no és el moment. Això sí, sapigueu que tots
heu deixat gravat el vostre nom en el meu cor.
Tot i això no vull
deixar passar l’ocasió d’esmentar tres noms, perquè s’ho mereixen sobradament i
perquè em fa il·lusió veure’ls enrojolar-se.
Gràcies al Josep Maria Llull, perquè ens hem
acompanyat en la vida des que teníem 20 anys, perquè junts hem fet un munt de
coses precioses i, entre elles, per a nosaltres dos probablement la millor: hem
fet descobrir Taizé a uns quants dels nostres alumnes, a uns quants de
vosaltres i a unes quantes de les nostres escoles del Sagrat Cor. Allò que a tu
i a mi ens va transformar radicalment la vida, ens la va fonamentar, els hem
ofert la possibilitat que també els la renovi a ells.
Gràcies a l’Helena Grau. Aquests anys compartits
ens hem entès d’una manera preciosa, tant que entre nosaltres ha nascut una
complicitat entranyable; per això, a partir d’ara passes a ser oficialment “la
meva filla petita”. Ha estat un plaer i un privilegi acompanyar-te en el teu
descobriment de la vocació com a ensenyant. En tu, no tinc cap dubte, es
compleix la màxima que afirma que l’alumna supera el professor. Marxo
amb una tranquil·litat màxima sabent-te a Diputació.
Gràcies a la Pili Lobo. Amb tu he sentit una
sintonia particular com a conseqüència de compartir viatges i estades a Taizé.
La confiança mútua en complicitat, el atrevir-nos a mostrar-nos dèbils, el
compartir el pes de les nostres pedres particulars, no només m’ha reconfortat sinó
que m’ha regalat la meravella de descobrir-te i estimar-te profundament. El que
avui em sap més greu de la jubilació, és el tenir la sospita que aquesta nostra
proximitat inevitablement es refredarà per la distància.
I a tots vosaltres, alguns des de l’estima
sincera, altres des de la concordança, altres des de la discrepància, altres
des del desconeixement... tots, repeteixo, tots m’heu fet créixer com a
educador i com a persona, i per això us estic molt agraït. Viure tants anys a
prop vostre ha estat sempre una sort immensa.
I acabo amb la música. La major part de vosaltres no ho
sabeu: jo vaig entrar a aquesta escola cantant, i vull marxar de la mateixa
manera. Però no cantaré jo, ho fareu fonamentalment vosaltres. Tinguem tots
un bon estiu.
Que tinguem tots molt bon estiu.
